Aqueixa veu dels ausents

[Poesia] Jacint Verdaguer. Pàtria. Edició de Ramon Pinyol. Eumo, 2002, 541 pàgines.
Jacint Verdaguer. Pàtria. Edició de Narcís Garolera. Edicions de 1984, 2002, 196 pàgines.

L’any Verdaguer ha obrat miracles com aquest: s’acaben de publicar simultàniament dues noves edicions de Pàtria, l’obra més políticament incorrecta del sacerdot poeta. ¿Quin valor té avui aquest llibre enfront de l’entusiasme que suscita l’angelisme d’Al cel, el desassossec de Flors del Calvari, les llibretes d’exorcismes, el periodisme d’En defensa pròpia, l’excursionisme del Dietari d’un peregrí a Terra Santa o fins i tot l’èpica de L’Atlàntida o Canigó? ¿Com podem llegir un llibre poblat amb els vells monstres de casa, els de l’imaginari polític de la Catalunya catòlica renaixent, amb barretines i mossos de l’esquadra, raiers del Pallars i vigatans numantins, amb la Moreneta, Balmes, el Pi de les Tres Branques, el Corpus de Sang o la llegenda de les Quatre Barres? Amb lloes a Catalunya, Barcelona i als catalans d’Amèrica, però també a l’Espanya Gran, amb el general Manso foragitant francesos, la batalla de Lepant i els seus croats que agenollaren l’islam.
Sí, Verdaguer va ser un escriptor tan compromès amb la seva societat com Pere Quart o Salvador Espriu, més popular que Neruda, més rebel i preciosista que d’Annunzio. Diguem-ho clar: va ser un escriptor polític. Es pot ben veure si caminem fins al monument que té a Barcelona des del mar. Passejaríem pel parc de la Ciutadella, deixant a la dreta l’estàtua de Prim, el general matamoros, a l’esquerra el romàntic castell dels Tres Dragons fins a arribar a l’obelisc de Rius i Taulet. Passaríem per sota l’Arc de Triomf fet durant l’exposició universal de 1888, que imita l’art mudèjar hispànic. Passeig de Sant Joan amunt fins a la plaça de Tetuan, la gran batalla colonial contra l’àrab, i ja seríem ben a prop. Verdaguer està enfilat en una columna altíssima, envoltat d’uns xiprers funeraris. Des d’allà dalt es pot veure el monument a Clavé, però sobretot els pinacles de la Sagrada Família, el temple que expia les culpes de les revolucions obreres, l’obra de l’ultraconservador i ultracatòlic Gaudí.
Pàtria, publicat durant els fasts de 1888 recull tota la poesia patriòtica, és a dir, política i civil amb què Verdaguer s’havia guanyat el favor popular i que l’havia convertit en el poeta per excel·lència de la Renaixença triomfant. Inclou textos molt coneguts, com l’èpica oda A Barcelona, de la qual l’Ajuntament imprimí 100.000 exemplars per als 350.000 habitants que aleshores tenia la capital, el primer rècord editorial de literatura catalana moderna. Resulta fascinant, per exemple, resseguir el procés de redacció d’aquest conegut poema servint-se de l’edició crítica de Ramon Pinyol. El text inicial, els afegits, les correccions incessants a les que Verdaguer va sotmetre el text. O les notes que el comenten. No cal dir que l’edició de Garolera és igualment útil però té una altra finalitat. Les més de cinc-centes pàgines de l’edició d’Eumo correspon perfectament al que han de ser unes obres completes, amb aparat crític i anotacions i introduccions abundoses. En canvi, el text de Garolera, succint, editat també amb gran rigor, es presenta sense comentaris ni aparat, amb el text despullat d’erudició. De factura, per tant, al més semblant possible a l’aspecte que tenia el text en la primera edició.
Un dels aspectes més determinants és el que planteja Narcís Garolera al pròleg: ¿quin model literari podia tenir Verdaguer en escriure Pàtria? O el que és el mateix, ¿amb quin tipus d’obres pot ser comparable perquè la puguem llegir avui? La pregunta que fèiem al començament no és fàcil de contestar. Per a l’estudiós, un possible model seria el poemari Patrie de Benoît Quinet, poeta catòlic belga, que fa l’apologia del seu país, terra d’herois i de sants, que s’ha independitzat (1839) de l’Holanda protestant. Els textos de Quinet podrien, molt plausiblement, haver inspirat Verdaguer, però no són, en cap cas de la mateixa qualitat literària, de la mateixa ambició, ni tremp, ni vinculació amb el públic com els del sacerdot poeta. ¿A què s’assembla, per tant, Pàtria? ¿Què ens pot ajudar a llegir-lo?
A vegades sembla com si es volgués disculpar Verdaguer, perquè pensava el que pensava o perquè escrivia el que escrivia. No fa pas gaire Pere Gimferrer recordava que en la seva època no era tan desfasat escriure poemes èpics (Campoamor i Mistral també n’escrivien) i que Baudelaire encara era un gran desconegut (Verdaguer sí que se’l va llegir, però horroritzat). Tot això és cert, però també ho és potser que l’estirp de Pàtria és la d’aquells llibres d’encès nacionalisme, d’incòmodes plantejaments, de fascinant i temible factura. S’assembla no a obres prèvies sinó posteriors, com Mensagem de Fernando Pessoa o els poemes històrics de Konstandinos Kavafis. En tots tres l’enyorança i la història gloriosa, la veu dels avantpassats (“la veu dels ausents” en diu mossèn Cinto) com a motor del renaixement polític. La construcció del mite nacional. I a més a més d’això, amb gran força, imatges espectral o hipnòtiques, moments d’espiritualitat que més aviat inquieta. Com en el conegut vers de l’Emigrant, sense gravetat ni dimensions, surant com un ovni, l’església: “màrgens i rius, ermita al cel suspesa”.

(Publicat a El País l'11 de juliol del 2002)