[Memòries] Josep Romeu i Figueras. Dietari sense dates. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2008, 240 pàgines. 17 euros
De vegades, la manera amb què el professor Josep Romeu (1917-2004) acabava les frases -o paràgrafs- sorprenia i feia pensar molt. També el seu llenguatge premeditadament i subtilment intencionat. Sabia els plecs i replecs de la retòrica virtuosament i la seva enorme obra d'investigador de la literatura, etnògraf i poeta se situa en els marges, amb discreció irònica, a la recerca d'una falsa insignificança que no era més que forta independència de criteri i bona disposició per a la felicitat personal. En aquest interessant segon volum de memòries -continuació de Quadern de memòries (2003)- se'ns presenta amb astuta reserva i alliberadora mordacitat. En el peculiar i freturós món de l'erudició acadèmica i de la literatura catalana més rància, Romeu sap perfectament on és, qui és i on va. Sap que la seva matèria d'estudi no interessa tant com la tele d'havent dinat, però no per això deixa de fer el que li pertoca, el que sent tan propi com transcendental, posem per cas l'estudi del teatre medieval, l'obra de Joan Brossa o la periodització de la literatura catalana. Per a la conciliació en societat s'esmerça molt en els jocs del formulisme -en català encara es fa servir el castellanisme modos, que sembla importat del Siglo de Oro espanyol-, reparteix felicitacions, gentileses i finors amb destacats personatges de la nostra cultura, s'esforça en aixecaments de barret -en català, barretades- dibuixa elegants arabescos per descriure d'aquesta manera la ximpleria absurda en què ens hem ficat tots. Abruptament.
L'arabesc s'estronca de sobte. L'exposició d'una idea es talla en sec. La descripció d'un personatge s'interromp aparentment sense motiu. Se n'atipa i ho deixa córrer. Passa a una altra cosa i indica així al lector que faci el mateix. Si d'una banda, Romeu evoca amb afecte i complicitat algunes personalitats -Francesc Massip, Lluís Bonada, Narcís Garolera, Miquel Pairolí o Bartomeu Fiol entre molts d'altres- per una altra banda i en contrast, s'interromp perquè pensa que no ha de dir res més. El silenci que fa és molt eloqüent. I encara més eloqüent és que el trenqui, almenys, en dues memorables ocasions dedicades a Joaquim Molas i als imparables.
El gal·licisme "fer l'amor", la poesia de Salvat Papasseit, anècdotes referides a la Reial Acadèmia de Bones Lletres, a l'Ateneu Barcelonès o a l'Acadèmia Pérez Iborra. Les seves opinions sobre Martí i Pol i sobre els Sonets a Orfeu de Rilke són part de la multitud d'interessos d'aquestes saboroses memòries abandonades en morir. Abruptament.
(Publicat a La Vanguardia el 18 de març del 2009. Traduït i amb esmenes)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada