A sang freda

[Narracions] Stendhal. Los Cenci (amb La duquesa de Palliano i Vittoria Accoramboni). Traducció espanyola de Silvia Acierno i de Julio Baquero Cruz. Impedimenta, 2008. 145 páginas. 16,95 euros.

Els llibres quan parlen d'amor semblen més plens de vida, i l'amor mostra encara més la seva naturalesa si es presenta acompanyat de la mort. Gràcies, entre moltes d'altres històries, a Èdip rei, Romeu i Julieta o Dràcula avui aquest matrimoni és un lloc comú. I potser la narració que mai no podem oblidar és la de Don Juan, a qualssevol de les diferents pells que té, de Tirso de Molina a Mozart passant per Molière, Byron o fins i tot Bergman i Peter Handke. D'aquesta mateixa nissaga procedeix la història dels Cenci, com Stendhal relata en el seu avisat prefaci, sorprès per la inèrcia amb què sexe i bellesa s'abracen a la maldat i la corrupció. És la sorpresa d'un escriptor emotiu i sensat, propietari d'un dels estils més serens i eficaços de la literatura; la sorpresa d'un home que creu que el veneri és llibertat i no esclavatge, com en el marquès de Sade. Els Cenci són a més a més un tema literari en ell mateix al qual van dedicar els seus esforços el poeta Shelley (The Cenci, 1819), Agostino Ademollo, el polonès Juljusz Slowacki, Francesco Guerrazzi, Alexandre Dumas i fins i tot Giusseppe Rota i Giorgio Battistelli (amb llibret d'Artaud) hi van dedicar sengles òperes. ¿Per què el mal és tan fascinador? ¿Per què aquestes pàgines d'esdeveniments del segle XVI a Itàlia, conegudes habitualment com Cròniques italianes ens sorprenen i commouen?
Francesco Cenci és un seductor ben plantat fascinador tant per la seva bellesa com per la seva maldat; el mal és el vincle que té amb els altres i la crueltat és la manera de sentir-se viu i content. La bellesa és poder i també ho és el sexe. Tot atreviment és no res quan es descobreix el plaer del mal i que la llei pot cedir davant de l'arbitrarietat de l'absolutisme. Cenci vol matar els seus fills mascles en lloc d'emparar-los, violar-ne les filles (la bellíssima Beatrice) en lloc de protegir-les. El monstre viu en família, que és el que li passa al Don Juan madur perquè la depredació es faci en la intimitat, confonent el dret a la propietat privada amb l'arbitrarietat del que és individual i estrany. El pare destrueix els fills com en el mite de Cronos o com la mare al conte de Blancaneus. Beatrice és més bella que el seu pare i no hi ha pietat. Lot s'allita amb les seves pròpies filles quan perd la dona, atònita estàtua de sal davant la destrucció de Sodoma.
L'estil de Stendhal, el més oposat al plomatge retòric de Chateaubriand, és eficaç i aspre com en un reportatge periodístic. Com passa en el llibre A sang freda de Truman Capote, l'horripilant història que se'ns explica és creïble gràcies a la distància emotiva de l'autor, a la sensacional capacitat de captenir-se davant del desastre. En aquest cas, una serenitat romàntica, la qual cosa no deixa de ser una lítote i una forma molt intel·ligent de narrar. La catarsi és en el lector, no en el llibre. Truculents i sanguinàries són també La duquesa de Palliano i Vittoria Accoramboni, dues "anècdotes històriques" que vénen amb aquesta edició. L'assassinat del marit per una banda, el desig implacable dels adúlters en el cas de l'última història. La crueltat del marit cornut en la història de la duquessa, indiferent davant de la muller que diu que estima. El desig d'allò prohibit per sobre de tot a la Itàlia del Renaixement i que tant agradava a Stendhal. Històries d'energia destructora, reportatge exacte i cruel de l'ego i de l'egoisme.

(Publicat a La Vanguardia el 8 d'octubre del 2008. Traduït i amb esmenes)