[Poesia] Carles Miralles. L'ombra dels dies roja. Edicions 62. 72 pàgines. 15 euros.
Una vegada Carles Miralles (Barcelona, 1944) va dir que no se n'havia anat i em penso que no se'n podrà anar mai. El respectable professor i poeta acabava de vèncer la malaltia i la mort, i ho va explicar impertinent i alleujat ja des del títol del llibre No me n'he anat (2007), com si assegurés que sempre hi seria, a disposició, a mà del lector, espavilat i sencer del tot, com un d'aquells vells savis mitològics de cabells blancs i mirada eterna, per si molt ens convenia. Els de grec, els hel·lenistes, ja ho solen tenir, això. Saben de la mida i el pes de paraules difícils com "temps", "imatge" o "crueltat", que en d'altres mans serien grandiloqüència. Ara les tenim precisament juntes en aquest seu nou títol guarnit amb un hipèrbaton violent. El que és vermellós i sanguini, cruel del nostre temps i de la nostra vida sempre acaba assemblant-se a un somni perquè, en realitat, és un maleït somni, amb prou feines una maleïda ombra del que hauria de ser la vida.
Amb l'hipèrbaton, Miralles, al·ludeix a com n'és de terrible el món; és en aquest estil escapçat i incòmode, poc intel·ligible de vegades, encavalcat i dur, antimelòdic, on més es veu la proximitat de Riba i d'Espriu, poetes catalans del dolor i de la insatisfacció. Fan veure un fons de dramatisme romàntic. En aquest camí Miralles busca la bellesa incansablement: “he provat de recollir ―ens diu― l’ombra fugissera dels dies, roja de sang, amb paraules treballades per ser belles i per a il·luminar el món i la condició dels humans”. La seva ventura és la de l'intel·lectual format per l'idealisme alemany, una perspectiva del món que tot ho voldria sotmès a la idea civilitzadora de la raó, que s'imposa a una naturalesa sempre enemiga de l'ésser humà.
Una vegada Carles Miralles (Barcelona, 1944) va dir que no se n'havia anat i em penso que no se'n podrà anar mai. El respectable professor i poeta acabava de vèncer la malaltia i la mort, i ho va explicar impertinent i alleujat ja des del títol del llibre No me n'he anat (2007), com si assegurés que sempre hi seria, a disposició, a mà del lector, espavilat i sencer del tot, com un d'aquells vells savis mitològics de cabells blancs i mirada eterna, per si molt ens convenia. Els de grec, els hel·lenistes, ja ho solen tenir, això. Saben de la mida i el pes de paraules difícils com "temps", "imatge" o "crueltat", que en d'altres mans serien grandiloqüència. Ara les tenim precisament juntes en aquest seu nou títol guarnit amb un hipèrbaton violent. El que és vermellós i sanguini, cruel del nostre temps i de la nostra vida sempre acaba assemblant-se a un somni perquè, en realitat, és un maleït somni, amb prou feines una maleïda ombra del que hauria de ser la vida.
Amb l'hipèrbaton, Miralles, al·ludeix a com n'és de terrible el món; és en aquest estil escapçat i incòmode, poc intel·ligible de vegades, encavalcat i dur, antimelòdic, on més es veu la proximitat de Riba i d'Espriu, poetes catalans del dolor i de la insatisfacció. Fan veure un fons de dramatisme romàntic. En aquest camí Miralles busca la bellesa incansablement: “he provat de recollir ―ens diu― l’ombra fugissera dels dies, roja de sang, amb paraules treballades per ser belles i per a il·luminar el món i la condició dels humans”. La seva ventura és la de l'intel·lectual format per l'idealisme alemany, una perspectiva del món que tot ho voldria sotmès a la idea civilitzadora de la raó, que s'imposa a una naturalesa sempre enemiga de l'ésser humà.
"La neu
la neu la neu . Arreu soldats de foc
ja ha colgat, i no saps
de quin cel que no veus
deu estar penjada la lluna,
l'arbre gèlid de la seva agonia
al teu cor, on arrela. "
La recerca de la literatura idealitzada vol dir menystenir l'instant, la complexitat i, en definitiva, la comercialitat, la cultura del lleure, tot el que no ha estat tocat per la grandesa i la puresa. Miralles imposa la grandesa dels seus coneixements com a taula de salvació, en un món on tot és sotsobra, on el riu d'Heràclit sempre acaba essent el mateix perquè tant és la realitat si només ens porta dolor.
(Publicat a La Vanguardia el 25 de març del 2009. Traduït i amb esmenes)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada