Morts en la revolta juvenil contra el poder a Tunis
Morts a Tunísia. Morts a Algèria. I silenci a Europa. Tunísia va haver de suportar una tràgica matinada del dissabte al diumenge. Els xocs entre els joves i les forces de seguretat a l'interior del país van provocar una vintena de morts segons l'oposició (catorze, segons el Govern). A Algèria, la calma semblava haver tornat –momentàniament– després de d'alguns dies de revoltes i de pillatges en els què han mort entre tres i cinc persones, segons quines siguin les fonts, a més d'haver provocat vuit-cents ferits.
La policia tunisiana ha tallat totes les comunicacions per terra amb la regió centreoriental del país, fronterera amb Algèria, especialment amb les poblacions de Sidi Buzid, Kasserin i Thala, escenari dels pitjors xocs i on el poder ha establert un eficaç control comunicatiu en la telefonia, internet i la televisió, expulsada per les forces de l'ordre amb la frase “no hi ha imatges d'interès”. Els Estats Units han alçat una miqueta la veu, i Europa manté un silenci sepulcral. El dijous, l'ambaixador tunisià a Washington va ser convocat per demanar al Govern de Tunísia que “respecti el dret del poble a manifestar-se pacíficament”. El divendres, la ministra d'Estrangers francesa, Michèle Alliot-Marie, rebia a París el seu homòleg tunisià, Kamel Morjane. “No va haver-hi cap declaració; no hi va haver ni un sol micròfon a la sortida”, assenyalava l'emissora pública francesa RFI. “Va ser una visita silenciosa”, concloïa.
Mentre Europa es manté en silenci, la indignació creix a Tunísia i a Algèria, on les masses de joves kamikazes no volen ni escoltar ni entendre res que vingui de les esferes d'un poder al que, primer, li van pedre el respecte i després li han perdut la por. Segons Ahmed Nejib Chebbi, líder del Partit Democràtic Progressista, la policia ha atacat fins i tot els seguicis fúnebres en les tres ciutats en les què s'han produït els morts. En aquest conflicte, les mànegues d'aigua i els gasos lacrimògens no substitueixen les bales, tan sols les precedeixen com un advertiment. Cap organització política occidental, de cap signe polític, ha criticat fins ara la brutal repressió del Govern de Ben Alí, líder del partit hegemònic a Tunísia, el Reagrupament Constitucional Democràtic, membre de la Internacional Socialista. A Tunísia, la central sindical única, la Unió General dels Treballadors (UGTT), no obstant això, i malgrat ser el sindicat únic del país, s'ha permès discrepar del totpoderós Ben Alí i ha expressat el seu suport a les reivindicacions legítimes del moviment juvenil. Davant una gran gernació que l'aclamava, Abid Brigui, secretari general adjunt de la UGTT, ha denunciat l'ús de les bales contra els joves moments abans d'iniciar un minut de silenci en record de les víctimes, a les quals ha qualificat de “màrtirs” del moviment social, mentre sonaven l'himne nacional i altres cançons sindicalistes.
Aquest ha estat l'únic intent de fer costat als joves, que també podria ser confós amb un intent d'apropiació. Mentrestant, la resta dels actors polítics tunisians han optat per qualificar els disturbis de “criminals” i han mostrat la seva sorpresa per la “falta de diàleg dels joves”. Cap d'ells no ha oblidat d'expressar llur inqüestionable adhesió al líder que sojorna en el fabulós palau presidencial de Cartago, avui deslluït per foscos núvols. És un palau que està prohibit retratar.
El septuagenari disfressat de jove quarantí
A la plaça Barcelona de Tunis, i pels carrers de la capital, hi ha un rostre
que es repeteix, tan és que siguin enormes rètols, petits pòsters o cromos, tan és que siguin edificis oficials, hotels, bars o miserables taxiphones. És el rostre del president Zine l'Abdine ben Alí, un septuagenari disfressat de jove quarantí, disfressat amb una prodigiosa joventut que ja fa molt de temps que va perdre i que s'afanya inútilment en retenir. En tots els carrers només es repeteix aquest rostre de jove fals, mentre que els joves de debò tenen cadascun una cara diferent i no van disfressats de res perquè són el que són, milers, desenes de milers, una massa que passeja amb la desimboltura de qui ho té tot per fer, gens per perdre i tot per guanyar. Però, ben mirat, el de Ben Alí no és l'únic rostre que es repeteix. També hi ha un rètol petitó d'una senyora molt jove que sembla adreçar-se a un auditori amb molta autoritat. La senyora és, en realitat, molt jove: és la dona de Ben Alí.
(Publicat a La Vanguardia el 10 de gener del 2011)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada