Revolta imparable a Tunísia
La intifada de Tunísia, pedres contra bales, continua creixent i indignant l'opinió pública del Magrib i, fins i tot, la internacional. Anit i malgrat les promeses del president Ben Alí de crear fins a 300.000 llocs de treball en els propers dos anys, les protestes augmentaven, fins a arribar fins a alguns barris de la capital. Segons fonts de l'oposició, el nombre de morts ja s'eleva a 50, xifra que el règim rebaixa a 21. En una primera reacció de Washington, un portaveu del Departament d'Estat va declarar que “els Estats Units està molt preocupat per les informacions que indiquen un ús excessiu de força per part del govern tunisià”. Els rebels del Magrib continuen imposant la seva lògica juvenil al conflicte. Si en la veïna Algèria han cremat setanta escoles i instituts, a Tunísia totes les institucions educatives continuen tancades a pany i forrellat.
Les protestes i els disturbis es van reactivar anit, després d'una certa calma posterior al desplegament de tropes de l'exèrcit, fins a arribar a la capital. Al barri popular d'Ettadamen, centenars de joves van tallar carrers, van cremar una sucursal bancària, van assaltar botigues i van ser perseguits per la policia. La violència va esclatar minuts després que el Govern comptabilitzés tres noves víctimes mortals. La determinació i la valentia d'aquests joves continua sorprenent tothom, i després de la intervenció televisiva del dilluns del president tunisià Ben Alí, sembla que el foc no només continua fora de control sinó que s'ha avivat. Tota previsió de futur per a aquest conflicte és prematura, però sembla clar que la societat tunisiana i magribina en el seu conjunt considera inadmissible que el president Ben Alí hagi permès que la policia dispari indiscriminadament contra els joves rebels. O que Tunísia, productor de petroli, i Algèria, productor de gas i de petroli, tinguin segrestades les seves enormes riqueses naturals per unes classes dirigents suposadament modernes i progressistes (nacionalistes i socialistes), a les que Occident fa costat quan, en realitat, presenten més coincidències que diferencies amb les monarquies absolutes del Golf petroler. Mentrestant els intents d'instrumentalització del moviment juvenil i estudiantil no s'aturen: el president libi, Muammar el Gaddafi, ha intervingut per oferir feina a “tots els joves llicenciats que no en tinguin”. I, per la seva banda, la màxima autoritat islàmica, el muftí de la República de Tunísia, Otman Batij, ha fet una crida a l'ordre i ha recordat que els joves suïcides que han mort durant aquesta intifada han atemptat greument contra la religió islàmica, ja que “només Déu totpoderós pot donar i llevar la vida”. El cert és que els discursos oficials procedents del nacionalisme àrab o de les autoritats islàmiques, o fins i tot de l'islamisme polític, no sembla que interessin gaire els joves revoltats descontents que continuen morint sota les bales d'una policia que manca d'autorita moral per als tunisians.
Ahir a Kasserin les càmeres de la televisió francesa entrevistaven al pare d'un dels joves morts per la policia. Accedia a mostrar el cos del seu fill, embolicat en una mortalla verda amb versicles de l'Alcorà, “perquè tothom puguin veure la seva bellesa” i per mostrar el casquet de la bala mortal.
La revolta, un cop que s'han mostrat inútils els intents d'atallar-la, és completament imprevisible. Els vells presidents de Tunis i Algèria, Zine l'Abidine Ben Alí, i Abdelaziz Buteflika, s'han petrificat en el poder amb l'anuència d'un Occident espantat per l'islamisme. El ministre de Comunicacions tunisià, Samir Labidi, deia ahir que “moviments religiosos extremistes i d'esquerra s'han infiltrat en aquestes protestes i han atiat la violència”. En realitat, la demagògia de Bin Laden res no representa per a aquests joves exaltats, que només creuen en la seva hybris, en el seu dret a la còlera. No tenen fam, però pensen que és un robatori que el sucre i l'oli dupliquin el preu. No lluiten per l'islam ni per la versió esquerrana o comunista per al tercer món; en tot això potser hi van creure els seus pares o els seus avis però a ells ja no els convenç. Ara com ara, mentre no siguin instrumentalitzats políticament, els joves rebels del Magrib tenen una causa per la qual lluitar. El seu programa polític és tan simple i inconsistent com autèntic. Simplement n'estan farts i han dit prou. No només s'enfronten a la policia, també se suïciden, impotents, com el primer jove que es va cremar com un bonze, Mohamed Buazizi. N'estan ben farts. L'interès per aquests joves ha aparegut a Europa quan han apel·lat a l'èpica, quan la seva causa sense sentit s'ha cobrat ja molts morts segons l'oposició. Quan les seves morts han posat en evidència que només poden fer el que estan fent. Dir que no.
(Publicat a La Vanguardia el 12 de gener del 2011)
Ahir a Kasserin les càmeres de la televisió francesa entrevistaven al pare d'un dels joves morts per la policia. Accedia a mostrar el cos del seu fill, embolicat en una mortalla verda amb versicles de l'Alcorà, “perquè tothom puguin veure la seva bellesa” i per mostrar el casquet de la bala mortal.
La revolta, un cop que s'han mostrat inútils els intents d'atallar-la, és completament imprevisible. Els vells presidents de Tunis i Algèria, Zine l'Abidine Ben Alí, i Abdelaziz Buteflika, s'han petrificat en el poder amb l'anuència d'un Occident espantat per l'islamisme. El ministre de Comunicacions tunisià, Samir Labidi, deia ahir que “moviments religiosos extremistes i d'esquerra s'han infiltrat en aquestes protestes i han atiat la violència”. En realitat, la demagògia de Bin Laden res no representa per a aquests joves exaltats, que només creuen en la seva hybris, en el seu dret a la còlera. No tenen fam, però pensen que és un robatori que el sucre i l'oli dupliquin el preu. No lluiten per l'islam ni per la versió esquerrana o comunista per al tercer món; en tot això potser hi van creure els seus pares o els seus avis però a ells ja no els convenç. Ara com ara, mentre no siguin instrumentalitzats políticament, els joves rebels del Magrib tenen una causa per la qual lluitar. El seu programa polític és tan simple i inconsistent com autèntic. Simplement n'estan farts i han dit prou. No només s'enfronten a la policia, també se suïciden, impotents, com el primer jove que es va cremar com un bonze, Mohamed Buazizi. N'estan ben farts. L'interès per aquests joves ha aparegut a Europa quan han apel·lat a l'èpica, quan la seva causa sense sentit s'ha cobrat ja molts morts segons l'oposició. Quan les seves morts han posat en evidència que només poden fer el que estan fent. Dir que no.
(Publicat a La Vanguardia el 12 de gener del 2011)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada