Retrat de la humanitat que s'amuntega en l'aeroport de Tunis
Escapa si pots
Una cosa és que et deixin tirat a l'aeroport uns controladors, i una altra és que et quedis bloquejat per un toc de queda...
-“Ho sento, cuca. No sé a quina hora arribaré a París. Sí. Sí. Aham. És clar, pel toc de queda”, diu al meu costat un francès pel mòbil. Quan el toc de queda acaba a les set del matí i els primers vols estan programats;a les cinc, la transformació de les lleis de la metafísica que es produeix en la sala d'espera és severa. A saber: els passatgers arriben quan poden, els avions surten quan els dóna la gana i tot surt tan malament com quan hi havia un horari estricte, però ara amb una bona excusa. La mala llet es continua acumulant a molts hectòmetres per segon, com és habitual. Especialment si passem davant, entre les files de viatgers catalans abandonats, els que contemplen quaranta segles de greuges.
“Els de l'ambaixada ens han deixat tirats –diu el Josep Maria–. És una vergonya. Aquests paios que s'alimenten de canapès a l'estranger no han fet res per nosaltres. Truques al consolat demanant ajuda, informació, i primer et contesten que només atenen en hores d'oficina, i després que no saben res de res. El que funciona són les agències de viatge. Ells ens han tret d'aquest trencacolls i així hem pogut arribar a l'aeroport”. Són les vuit del matí i l'aeroport encara és gairebé buit. “Hem sortit de l'hotel a les set perquè fins a aquesta hora els militars podien fer diana amb el teu cos –explica l'Antoni–. No hi ha taxis ni autobusos, ni cotxes que et vulguin portar. Nosaltres mai havíem estat a Tunísia i, la veritat, no ens podem queixar. Ens han tirat gasos lacrimògens, ens han arrossegat en un enterrament multitudinari d'un màrtir, hem vist ambulàncies amb regueres de sang, cops de pedra que ens han abonyegat el cotxe i trets per totes bandes. I, a sobre, el cònsol espanyol m'ha contestat que, tenint com té Espanya quatre milions d'aturats, el nostre cas no és gens greu, i que ens espaviléssim”.
A Tunísia tot sembla petit perquè sempre hi ha molta gent: l'aeroport es va omplint com un formiguer, amb maletes amb restes de terra, de fang, de pols dels camins on no hi ha taxis. Semblem un poble sencer que fuig de la guerra, però només som turistes farts i tunisians que tenen el privilegi de sortir. Hafedh, per exemple, un home de Kasserine que viu a Sant Cugat i que regala els seus coneixements sobre la cuina de les espècies, un tipus de menjar de societats modestes, que busca amagar la pobresa dels aliments en l'èmfasi. Els seus amics espanyols porten llavors la conversa fins a un territori segur: la paella. La controvèrsia es fa majúscula davant la parsimònia d'una senyora àrab que es venta amb el seu passaport i la seva targeta d'embarcament. Acaba de denominar shit a una compatriota que també viatja cap a Londres. S'enxarxen. S'insulten i s'estiren dels cabells, i uns homes les separen. Pel que sembla l'afront es basa en una mala mirada. El cessament de les hostilitats conforta les nostres consciències. Aquí un alemany que fuma en l'espai prohibit amb cara de dolent, allà una jove mama amb niqab que sembla molt maca, en un altre costat un dels 130.000 policies d'aquest petit Estat que es busca a ell mateix. Una noia francesa que es morreja amb el seu nòvio d'Hammamet, que ha vingut a acomiadar-la. Una sociòloga interessada en l'opinió d'unes senyores. Una monja vestida blava. I a tot arreu, a totes les files, nens, nenes, moltíssims. Bramen, criden, juguen, es persegueixen, ensopeguen. Moltes criatures de tots els colors, de totes les grandàries, amb uns ulls enormes de nen, plens de ganes i buits de formalitat en una Tunísia atrapada en ella mateixa i que es desborda.
(Publicat a La Vanguardia el 17 de gener del 2011)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada