VIII. La revolta de Tunísia (Diumenge, 16 de gener)

Els saquejos enfosqueixen la revolució de gessamí i el nihilisme es barreja amb els crits de llibertat

La pitjor nit

Onze del matí. La Nabilà camina com un espectre, indiferent entre la fumera dels gasos lacrimògens, entre la gentada i els crits, entre els antidisturbis que reparteixen llenya i els insurgents que s'encaren. “Nabilà, Nabilà!” crido. I és aleshores quan em veu, quan em reconeix entre els altres i m'abraça.
–Oh, ha estat terrible, terrible. La pitjor nit de la meva vida– diu.
La Nabilà no plora pas. La Nabilà té la mirada perduda en el buit.

–Han saquejat la teva sabateria? 

–No, no –sospira.

Ha estat la pitjor nit de Tunis, el Sant Bartomeu més negre, el moment en el què la revolta dels joves ha escopit a la lluna. Escombraries, infàmia i bogeria. Sense avisar, la meravellosa èpica de l'anomenada revolució de gessamí ha quedat colgada de vòmits, com després d'una lamentable nit de borratxera. L'anhel de llibertat ha deixat pas al simple lladronici. La rue Houbia, el Passage, la Plaça de Barcelona, la facultat de Llengües Estrangeres... Davant dels nostres ulls, tot i que van prometre no fer-ho més, la policia obre foc real sobre un Peugeot 404 que no respon a l'alto. Probablement el conductor no és el propietari legal del vehicle. Els casquets de bala cauen per terra, el cotxe fot el camp entre la cridòria.

–Ho estan robat tot –diu la Nabilà secament, com si parlés sola. Fugim corrents pels carrers i veiem dos tipus de botigues, les tancades i les saquejades. Les principals víctimes són les grans superfícies, Carrefour, Magasin Général, Géant, Monoprix. Però també petits comerços com el Salon de Thé o el Café du Turc. Molts ous esclafats per terra. Molts locals socarrimats. Les escombraries noves es barregen amb les escombraries de sempre. La Nabilà sembla un ànima en pena. Ha estat desperta tota la nit bevent cafè negre amb por, amb el seu germà, amb garrots, defensant la cofurna on el seu pare ven les sabates més barates. El pare va ser mujahidí voluntari en la guerra d'Algèria; a Bugia se les va heure amb els francesos  a trets en 1962 i ara es grata el cap sota la txètxia perquè sap que es vell i, quan rumia, de vegades, es perd.

La Nabilà no ha dormit gens i, de tant de cafè, no pot descansar. La ciutat de Tunis tampoc no pot descansar, delirant, convulsa, fora de control. Ahir Ben Alí va fotre el camp però tot continua igual, la policia de sempre, els preus, pitjors que mai. Hi ha visques a la llibertat mentre el saqueig es generalitza, mentre els joves kamikazes entren en la deriva més nihilista. La televisió tunisiana ensenya una desena de xavals agenollats i diu que són alguns dels culpables. Pots comptar. Són els nois de Tunis de tots els carrers, de totes les hores, els d'ahir, els de sempre, insubordinats, enamorats del que ells creuen que és la llibertat, sense mesura, idèntics entre ells, embriacs de venjança. Roben igual el súper de la cantonada que el palau de Cartago, on fins fa unes hores vivia el tirà que han enderrocat. En el bar on ens hem refugiat, el del Grand Hôtel de France, un dels pocs oberts, tots els parroquians contemplen, fetillats, les imatges per televisió. Un senyor amb ulleres diu que Ben Alí i la seva família posseeixen el 80% de la riquesa del país. Sigui veritat o no, això pensen. Potser per això els joves arrasen amb tot el que troben. Tot, gairebé tot és de Ben Alí. L'expresident és a l'Aràbia Saudita però la seva ombra continua dominant-ho tot, posseint-ho tot. I ningú ja no creu en la socialdemocràcia europea que Ben Alí predicava, aquesta que proclama la redistribució de la riquesa. ¿On és la riquesa del petroli o del turisme? A sac. A sac, sac, estaran ara apurant els que tant han tingut i ara marxen. De la misèria material a la misèria moral. Quan sona el toc de queda, em tanco a l'hotel amb la finestra oberta. El dia declina. Megàfons distorsionats criden a l'oració. I, en escriure aquesta crònica, la nit està preciosa, el temps és calorós, el cel estelat. I la lluna és creixent, bella. Sembla una nit de Sant Joan, el preciós somni d'una nit d'estiu si no fos perquè el que sento no són petards sinó trets i un helicòpter militar que rastreja la ciutat amb làser. Sota aquesta lluna es comptaran més morts i més ferits, la Nabilà continuarà defensant la seva cofurna amb un pal, les prostitutes de l'Hôtel de Gare continuaran sense clients. Sota aquesta lluna, creixent com la de la bandera, hi ha tanta por a Tunis.

 

(Publicat a La Vanguardia el 16 de gener del 2011)