VII. La revolta de Tunísia (Dissabte, 15 de gener)

De la prostituta siriana que trenca un retrat de Ben Alí a l'home del fes que canvia ràpidament de jaqueta.

“Vostè és que no en papa ni una”

A la porta de l'Hôtel de Gare de Tunis una prostituta em convida a entrar... “Passa, passa, matar a tu”... És de Síria i només sap unes paraules en francès. Té vint anys i uns enormes ulls negres molt pintats, plens de por.

–Matar a tu, matar a tu– repeteix mentre es cobreix el cap amb un vel negre metamorfosejant-se, de sobte, de bagassa en pietosa amb rímel. Com que el taxista m'ha abandonat aquí, com que el carrer fa la fortor de vinagre de les guerres, no tinc altre remei i entro; les fumeres creixen a pocs metres ocultant les torres de la catedral catòlica; dones que criden, nens espantats i nens combatius. Els joves insurgents corren fugint dels antidisturbis, alguns amb espases i ganivets de cuina a la mà. Miro la prostituta. Dubto. El toc de queda comença a les cinc de la tarda i el sol comença a declinar. En el salonet megacutre d'aquesta mena d'hotel de senyoretes set senyors tunisians, tres senyoretes amb hijab i aquest que escriu ens posem a mirar Al Yazira a la pantalla de la televisió. Estem gelats, no hi ha calefacció i ningú no s'atreveix a mirar al carrer d'aquest barri tan pobre; se senten sorolls que semblen de revolta. Amb un crit, el propietari em priva d'apropar-me a la finestra. De sobte, un enorme cop, la porta del carrer s'obre i apareix una noia morta de por, la seva llarga cabellera despentinada, sanglotant, corre a abraçar les seves amigues. Tots criden i diuen coses que no entenc amb gran felicitat. Algaravia.

Quan Al Yazira anuncia que Ben Alí ha fotut el camp, tots aplaudeixen, criden, es feliciten, miren la tele com si alguna cosa meravellosa acabés d'esdevenir-se. Per si no n'he papat res m'ho diuen en francès: “Le tyran est parti”. Dic que sí amb el cap i somric. En aquest moment, la noia siriana s'enfila a una cadira i despenja entre visques un retrat del president enderrocat. Està molt contenta i, coqueta, quan baixa, es tapa les cames amb el retrat. Una de les seves companyes es recorda que hi ha un altre retrat de Ben Alí al passadís i surt a buscar-lo i torna, victoriosa, amb la peça caçada, la fotografia de cap per avall.

Els homes passen aleshores a l'acció perquè no poden permetre que les fèmines tinguin tot el protagonisme insurgent. Els prenen els dos grans retrats i els destrossen al pati, esquincen les fotos, trenquen els vidres, els marcs, i ho apilen tot amb les escombraries que ja hi eren allí. No fan gaire soroll perquè continuem sota el toc de queda. Miro l'escena i, com que no tinc res per menjar, recordo el sopar de la nit anterior a la ciutat de Sussa. En el restaurant Le Bonheur -La Felicitat-, les costelles de xai eren molt saboroses i el Château Saint Augustin Imperial Magnus m'enamorava. Un senyor amb fes vermell defensava coratjosament el president Ben Alí mentre apurava una cervesa de mig litre, fumava sense parar i es ficava amb Europa. De sobte un clàxon, després tres o quatre més. Al final, la tele va dir que Ben Alí perdia la braça feta.

–Assassí, tirà, fora Ben Alí!– va cridar el senyor del fes.

–Perdoni, ¿vostè no l'estava defensant abans?

–Sí, és clar, vostè ho ha dit. Abans. Veig que és com tots els estrangers. Realment vostè és que no en papa ni una.

(Publicat a La Vanguardia el 15 de gener del 2011)