En defensa de Vargas Llosa

[Crònica] És una de les nostres cançons de l’enfadós preferides. De tant en tant, a algú se li acut demanar a Vargas Llosa, com si fos poca cosa, que faci costat a la causa de la llengua catalana i de Catalunya. Recordo que una vegada va ser el president Pujol i ara ho ha fet Assumpció Carandell, vídua de José Agustín Goytisolo, en un article publicat fa poc a El País. 

No es pot acusar en Vargas d’ignorant perquè si hi ha algun escriptor de categoria internacional que sap la realitat lingüística i política de Catalunya, el seu nom és Mario Vargas Llosa. No només perquè va viure molts anys a Barcelona, hi va ser pare i perquè hi va tenir i hi té molts amics, sinó perquè les posicions polítiques d’un creador tan curós i tan reflexiu com ell no s’improvisen. Sempre l’he defensat com el narrador extraordinari que és i ara el defenso en el seu nítid i sincer anticatalanisme. Hi té tot el dret. En primer lloc perquè penso que la causa de Catalunya i de la seva llengua i cultura és, a tot estirar, responsabilitat privativa dels catalans. A ningú no li podem demanar simpatia ni complicitat per a les nostres coses —i encara menys exigir— perquè la simpatia no pot ser mai una exigència i perquè, al capdavall, s’acaba aconseguint exactament el contrari del que es pretenia. No l’hem convençut. L’han convençut uns altres. Vargas Llosa pensa, com molta altra gent en el món, que el català ha de tenir una posició secundària i excèntrica, limitada a l’estudi del seu gloriós passat medieval —mai no li agrairem prou que parlés tan bé i tan convincentment de Joanot Martorell al seu llibre Lletra de batalla per Tirant lo Blanc—, reduïda al testimonialisme cultural i a l’àmbit domèstic. Ho pensaven també Joan Boscà i Antoni de Capmany, ho pensen avui moltes altres persones, catalanes, com el cunyat de la senyora Carandell, Juan Goytisolo, o els amics catalans de Mario Vargas Llosa de tota la vida. 

       De l’única cosa que es pot acusar a en Vargas és de ser amic dels seus amics i de ser agraït amb els que el van ajudar. ¿Qui mossegaria una mà amiga? No em refereixo només als amics d’Espanya, sempre cordials i hospitalaris, que li van donar un escó a la Real Academia Española i li van proporcionar la nacionalitat espanyola quan el pèrfid Fujimori l’havia deixat sense un trist passaport per anar pel món. Em refereixo, molt especialment, als amics catalans que va fer en aquella Barcelona de la seva joventut, castellanitzada i desarrollista, als catalans castellanistes de la gauche divine, a Carlos Barral, a Josep Maria Castellet, a la mamá grande, Carmen Balcells, als Goytisolos, a tots aquells, nombrosíssims, que aleshores com ara —estic pensant en l’Anna Maria Moix— trien l’espanyol enlloc del català. Bonica, ¿per què acabes de publicar el teu darrer llibre fa dies en castellà? Perquè t’ha donat la gana, ¿oi? Doncs ¿què més volem? Mentre el món polític de Ciudadanos i del PP, còmodament instal·lat als mitjans de comunicació —a La Vanguardia, per exemple— continuï presentant al món una Barcelona i una Catalunya amb una nítida identitat espanyola que, de tant en tant, el “aldeano nacionalismo catalán” vol, malèvolament pervertir, no esperem gota de simpaties internacionals. Ni esperem que un senyor, excel·lent literat, guapo i simpàtic, procedent de l’exclusiu clos de la gente bien del Perú, defensi el que molts catalans no fan. No tothom és com Gabriel García Márquez, el qual va tenir el seu sabio catalán, Ramon Vinyes, el gran escriptor que va ensenyar al premi Nobel colombià a estimar i respectar Catalunya, a suscitar un viu amor per nosaltres. Si quan Vargas va viure a Barcelona no va tenir ni el més mínim interès per J.V. Foix i va estimar-se més llegir Martorell de la mà de Martí de Riquer, ¿què hi podem objectar?