Toni Sala: "Les editorials s'han venut l'ànima"

[Entrevista] Diàleg amb Toni Sala a Olot, Casa Trintxeria, Divendres 13 d’abril en el cicle Literatura de No Ficció-Olot Temps de Paraules (Biblioteca Marià Vayreda-Institut de Cultura d’Olot) 

Parlo amb Toni Sala a Olot sobre els límits entre la ficció i la no ficció, una conversa que ens ajuda a fer un repàs a alguns dels llibres que ha escrit fins ara. M’agraden molt aquests llibres que fa; escriu amb ofici i amb ganes, amb respecte pel lector i sense fer el savi. Almenys a mi m’ho sembla. En Sala i jo ja havíem conversat algunes vegades i es nota que no és un conversa freda, seca, entre aquest escriptor que fa crítica i aquest escriptor tan nerviós, tímid, bonhomiós i senyorial. Sí, amb un posat descurat, de vegades perdut, Toni Sala és una de les persones més educades, atentes i senyorívoles de la nostra literatura d'ara. Si n’hi ha de maleducats que parlen d’educació amb aparent seguretat. Al Sala no li agrada parlar gaire en públic i sembla que només se sent segur si regira papers o si es posa a escriure. La càmera tampoc no li agrada. Em sembla bé que estigui intranquil abans de començar la conversa. Senyal que ho vol fer bé, lluny del menfotisme de l’artista que ha nascut per salvar alguna cosa.

Jordi Galves: La teva obra està escrita a mig camí entre la ficció i la no ficció. Però, aquest és el joc de sempre de la literatura, ¿oi? que juga sempre entre el que és veritat i el que és mentida. 

Toni Sala: Jo tinc un problema, i és que no tinc gens clar on hi ha la ficció i a on hi ha la realitat. De fet, la distinció que em sembla més ajustada és la de veritat i mentida, no pas la de realitat i ficció. Jo puc explicar una història de marcians i que sigui més veritat que una història de pagesos, que no resulti no tant veritable com una ficció. Per això em sembla que l’ús que té la ficció és aquesta, d’aconseguir arribar a veritats que no es veuen a simple vista. Per això m’agrada una frase molt famosa d’en Pere Calders que deia que ell li havia passat tot el que escrivia. El Calders t’explicava la història d’un venedor de forats i deia “és que a mi, això, m’ha passat”. Em sembla que quan llegim justament el que busquem és que ens parlin d’experiències, i les experiències si fossin totes empíriques ja estaria resolt, vindrien els científics i s’acabaria el problema. El problema és que la realitat, entre cometes, “racional-empírica-científica” no ho explica tot, les persones tenim aquesta necessitat de trascendència i això és el que busques: una realitat que està una mica més enllà. Busques... 

No, no, no busques. Trobes. I intentes explicar. És veritat que hi ha hagut moments que m’he mogut en el que es considera una crònica i hi ha hagut altres moments que m’he mogut en el que es considera més imaginació. És a dir, a vegades intentes parlar d’una cosa molt constatable i molt quotidiana; i l’intent és justament portar-li la contrària; mirant-ho de fer des d’un punt de vista més usat en la ficció, més imaginatiu. Tot és un probema. L’excessiva ficció, la història dels extraterrestres, si utilitza excessivament la imaginació es perd per la banda de l’extraterrestre. I la part de la crònica, per la part de la realitat, també té un problema, i és que no acabis fent un pur intent de retrat, una cosa massa material, i això tampoc, perquè en realitat una part de la teva feina és saber fer servir els teus intruments, i aquests són principalment imaginatius, creatius. 

La creació és això, creació. A mi em fa gràcia perquè a vegades em pregunten consells, per a un escriptor, què defineix una obra creativa, què fa que un quadre sigui bo... Doncs és la creació, la pura imaginació. No hi ha res més. El que passa és que la creació, com que és creació —ja ho diu la paraula— no té models. Si tingués un model ja no seria creació, seria repetició. Aquest és un dels problemes del que treballa amb la possibilitat de fer coses no constatables, que és que aquesta imaginació s’ha d’anar constantment renovant i, per això, moltes vegades va bé la realitat, perquè neteja la retòrica. Per a mi. Però també es pot convertir en una retòrica, aquest és el problema. A vegades hi ha gent que intenta fer una cosa molt realista, llavors el que passa és que acaba fent una cosa molt depurada, molt escèptica, molt neta i molt neutra. Tampoc és la teva feina fer una cosa neutra. 

J.G. ¿Quina utilitat té aquesta literatura a mig camí entre la ficció i la crònica de la realitat? Tu vas escriure la Petita crònica d'un professor a Secundària que et va fer molt famós com a escriptor, precisament amb un llibre de no ficció, un llibre de denúncia que va ser considerat, per alguns, molt conservador. 

T.S. ¿Per què serveix la ficció, per què serveix la literatura, perquè serveix en general la cultura...? Així, en abstracte, em sembla que bàsicament serveix per civilitzar, perquè la persona es torni més persona, per distingir-te de les bèsties. La gent té altra feina a fer que teoritzar sobre la literatura o sobre l’art. La gent en el cas de la Crònica es va embolicar molt. Aquest llibre és purament la descripció del meu ofici. En aquell moment treballava de professor i vaig escriure sobre la meva feina. Si hagués estat un paleta hauria escrit sobre les totxanes i els maons. Vaig escriure això com un exercici. Cada vegada que fas una cosa vas provant, no saps exactament que estàs fent, et vas movent per territoris que et són desconeguts. Jo no havia fet mai una crònica, i en aquest moment vaig fer això. 

¿Què va passar? El llibre va tenir la sort de sortir en un moment molt oportú, no és un mèrit meu, ni un mèrit de la meva visió de l’ensenyament ni res. Purament és un llibre que problablement si sortís ara, passaria bastant desapercebut perquè el que s’hi diu ara està absolutament assolit. En aquell moment el món de l’ensenyament estava vist a base d’enquestes, de declaracions polítiques, com una cosa idíl·lica i tot estava molt bé, tot funcionava molt bé, la reforma era de primera, les estadístiques deien que érem un dels països millors del món, etc, etc. La realitat era molt diferent. El que passa és que encara no s’havia fet pública, i el llibre va sortir en aquell moment i per això va tenir tanta resposta, perquè va ser una visió des de dintre, d’algu que ho havia viscut en primera persona, i que explicava a tots els teòrics, que eren els que havien estat imposant un sistema d’ensenyament que ja s’ha vist on ha portat i que ara està completament desprestigiat i en retrocés. D’entre aquesta gent algú els deia, des de dintre, que allò no funcionava. 

La cosa interessant d’això és que el llibre va ser pres, va ser sol·licitat per tots els mitjans com un llibre de tesi, quasibé com una investigació pedagògica, com si jo fos un expert en ensenyament. La cosa divertida és que jo els deia que havia estat capaç de descriure una situació, però que jo no sóc un pedagog. “Els pedagogs sou vosaltres, jo sóc un ensenyant que segur que té menys anys d’experiència que molts de vosaltres”. Al final també veus que potser sí que el que és expert en una cosa és el que és capaç d’escriure-la, el que és capaç d’endreçar-la, d’ordenar-la, perquè al final l’únic que fas quan escrius és endreçar una veritat. Em vaig trobar de cop convertit en un personatge mediàtic que durant un any, un any i mig, el que va durar la promoció del llibre. No parava d’anar d’aquí i d’anar allà i constantment passaven coses en els institut i ja em demanaven a mi..., i al final vaig haver de tallar, i si t’hi has fixat potser fa set o vuit anys, és molt estrany que mai surti per cap banda. I em truquen encara, fa un mes em van trucar no sé qui per demanar-me l’opinió sobre alguna cosa que havia passat a l’ensenyament. La confusió entre el que és expert en una cosa... i el fet que tu només descrius una cosa, però això ja és pres com que ets un expert en pedagogia. Suposo que el problema és aquest que dèiem, el de la retorització: el pedagog fa unes teories, primer quan les aplica estan bé però aquestes teories elles mateixes es van gastant, es van gastant, i necessiten que algú des de fora li digui “estàs encegat”, que és el perill també dels escriptors. 

J.G. Aleshores, tu com a ensenyant, ¿quin sentit li dónes a l'estudi de la literatura en l'ensenyament públic? ¿Per a què serveix la ficció? 

T.S. En el fons aquest és el problema.... Amb la crisi es veu: va sortir un conseller dient que qui volgués una carrera de llatí que se la pagués, com si fos un luxe que no ens podem permetre. Últimament he llegit una frase que m’ha deixat bastant aturat, de Da Vinci, que diu “les arts són l’exèrcit de les ciències”. ¿Ho he dit bé? No, ho he dit al revés: “les ciències són l’exèrcit de les arts”. Aquest home que ho tocava tot diu que... És a dir, segur que és un peix que es mossega la cua, i no hi ha una cosa per sobre de l’altra, la ciència ajuda l’art i l’art ajuda la ciència, però quan hi ha la temptació de retallar en qüestions de cultura jo penso, moltes vegades, quan es diu: “No, no s’han de tocar els hospitals, abans ens treiem de sobre les traduccions, o el teatre”, i jo penso, “molt bé”, però, atenció, perquè segurament l’afany humanista que hi ha darrera d’un hospital, que tu vas a un hospital i caus de cul a terra, —jo desgraciadament hi he hagut d’estar per qüestions familiars— i és impressionant veure tota aquella gent abocada a una fi estrictament humanitària, per ajudar. Però penses “clar, darrera d’això hi ha una cultura que ho permet”, i aquesta cultura no ha sortit directament dels metges, ha sortit d’un humanisme i d’una filosofia que posa l’home davant de tot, o la vida, davant de tot. És a dir, és perillós aquest... En fi, no hi ha una jerarquia, hi ha una convivència. Em va sorprendre aquesta frase de Da Vinci que diu que les ciències són l’exèrcit de les arts. 

J.G. El públic sembla que cada vegada demana més llibres de no ficció. Però sabem que la no ficció pot ser també una forma de la ficció, com si es deixés enredar... 

T.S. El públic no és que demani que l’enredin, al contrari, el públic el que no vol és que l’enredin. El públic troba una sortida davant de tanta literatura fàcil, impostada i que utilitza uns estereotips de l’amor, de la novel·la històrica, en fi, retòrica, per treure’s de cop aquesta retòrica i dir “home, doneu-me una mica de realitat i almenys, com a mínim, jo ho podré contrastar amb el que veig cada dia i podré saber si allò es un engany o no”. Tu no pots demanar que la gent siguin crítics literaris i que sàpiguen què li estem venent, però tampoc pots pretendre que la gent és idiota i que la gent s’empassarà el que li diuen des del món editorial que ens els últims anys s’ha convertit en un pur negoci. 

J.G. ¿Vols dir que abans no ho era tant, de negoci? 

T.S. Jo crec que no. Jo diria que no, potser m’equivoco, però jo diria que no. Fins i tot diria que quan vaig començar no era tan negoci com ho és ara; i no fa tant que vaig començar... deu o dotze anys... o quinze. 

J.G. Curiosament els grans grups editorials publiquen llibres molt comercials i estan arruïnats. I en canvi, petits segells fan llibres de gran qualitat i no es veuen obligats a publicar llibres comercials. 

T.S. Crec que s’han venut. Tot és molt general. És part d’aquesta crisi que hi ha ara, és purament que ens hem venut l’ànima, per dir-ho així... Ens ho hem venut tot, és com el que s’ho ven tot... i les editorials s’han acabat venent el prestigi que tenien. Aquestes editorials que en un moment donat havien publicat els grans escriptors catalans, elles mateixes han viscut del prestigi que els hi havien donat aquests escriptors o la literatura en si mateixa. Jo penso sempre... Per Sant Jordi: tothom té dret d’anar al Sant Jordi, evidentment, els de la televisió, no se’ls ha de denostar... Tot això és veritat, però també és veritat que quan un presentador de telenotícies escriu un llibre, el publica i el ven no només està fent ús de la seva imatge i de la seva popularitat sinó que també s’està servint del prestigi que té el llibre i que no li ha donat la televisió ni els seus companys, sinó que li ha donat gent que hi ha deixat la pell en això. Estic pensant en els grans escriptors. En el cas de la literatura catalana hi és perquè hi ha hagut una Rodorera, perquè hi ha hagut un Pla i perquè hi ha hagut un Carner. Si no hi hagués hagut aquests escriptors no hi hauria literatura catalana. És veritat, si només hi hagués hagut presentadors de televisió, per més que haguessin venut, avui ja no n’hi hauria de literatura catalana. Hi ha literatura catalana perquè hi ha hagut gent que s’ha pres la literatura catalana com una cosa seriosa i digna, i això és el que una editorial hauria de tenir molt present, perquè sinó també li passarà, que com a editorial desapareixerà, i ara em sembla que és un moment en que això passa. Ja ha passat. Aquestes grans editorials es troben que d’alguna manera els falla la base i que ara amb els grans canvis que hi ha en el món del llibre no em costa pensar que serà com un castell de cartes; en un moment donat tothom tindrà el llibre electrònic i el baixaran d’internet i totes aquestes editorials que no s’estàn posant al dia amb tot això s’acabaran enfonsant. Tampoc sóc profeta, però amb els discos ha passat. Amb els llibres no ha passat. ¿Per què no ha passat amb els llibres? ¿Potser perquè la gent no llegeix tant com escolta música? No ho sé, però no m’estranyaria que en un moment donat això fos ràpid. 

J.G. Acabes de parlar de Rodoreda, Pla i Carner, que són alguns dels teus mestres. ¿Per què no ens en parles, dels teus mestres literaris? 

T.S. Els mestres els tens. Vaig estudiar la carrera de filologia catalana i em van posar en contacte amb alguns autors i a partir d’aquí ja saps com és la literatura: és un diàleg que hi ha quan estàs amb un, quan estàs amb l’altre, i ara passes a aquest, i ara un et fa gràcia, i al cap dels anys penses... La vertitat és que com a lector he tingut la sort de moure’m entre els que jo considero que són els més grans, bàsicament són en Ruyra, en Carner, que és el rei, la Rodoreda i en Pla. D’entre aquests quatre vas oscil·lant, a vegads més l’un, a vegades més l’altre... Potser al començament era més planià —Pla cada vegada m’agrada menys—, però la relació hi és... Sóc un escriptor de vells, de gent literària, sóc un escriptor literari. Segueixo una tradició que tinc la sort d’haver trobat, m’he posat al darrera i he anat seguint la processó. Suposo que és el que fa qualsevol escriptor en qualsevol idioma. A vegades et trobes gent que dominen més... Fa dos dies vaig tenir un diàleg sobre paisatges i l’altre escriptor, que era català, els seus referents eren de fora, de tradicions estrangeres. No hi tinc res en contra, però en el meu cas la part de la llengua la tinc a primera línia, per a mi és molt important. Em sembla elemental, però entenc perfectament que un pot escriure sense fer atenció a la llengua i ser capaç d’escriure un gran llibre. 

J.G. En Josep Pla defensava la literatura de l'observació en contra de la literatura de la imaginació. La no ficció contra la ficció. I, tanmateix, la seva obra és molt més ficcional que no sembla. 

T.S. A vegades no es té present que en Pla és un home d’una gran cultura. És un home molt culte, és un intel·lectual. És un intel·lectual que es va muntar la pel·lícula del pagès però és una persona que ha llegit moltíssim, que sap moltes coses i que té el do pràcticament oral d’escriure molt fluidament. Encurioseix molt, sap despertar-te l’interés, però en Pla també té pàgines que són un avorriment i són un rollo. Pla deia que la ficció, les novel·les, eren per a adolescents. Això són coses per fer el personatge perquè ell llegia novel·les i perquè naturalment no era pas burro, ja ho veia. Ell també reaccionava contra la ficció de postguerra, fàcil... Però és el que dèiem abans, si tu no et vols trencar el cap fent ficció costa menys que no pas fer realitat, perquè la ficció no és constatable. No et pot venir algú i dir-te “no, els extraterrestres no sé què”. No, tu te’ls has inventat i... els tòpics solen ser ficció, i el que fa un mal escriptor o mal artista es repetir uns tòpics. En una situació de dificultat cultural, durant el franquisme, aquest tipus de literatura de Jocs Florals, de premis, devia tirar per aquesta banda i en Pla els hi devia plantar per davant dels morros la cosa realista. I, ja dic que moltes vegades ni és realista, és intel·lectual, és d’idees, és molt intel·ligent. 

J.G. La teva obra no només és en els llibres. Escrius regularment a la premsa i alimentes també un bloc a internet. 

T.S. Has d’anar fent la viu-viu, t’has d’anar movent allà on et deixen publicar, jo no he estat un escriptor que m’hagin demanat gaire per publicar en diaris. Un cop vaig rebre una trucada d’El Punt, em van demanar si volia fer un article setmanal i vaig dir que sí, i d’això ja fa deu o dotze anys i estic allà fent el meu article setmanal, però no gaire més... Quan m’han demanat alguna conferència... Clar, a vegades es diu escriptura i tenim la idea del llibre. Quan et pregunten “¿tu vius d’escriure?” i dius, “òstia, no sé si visc d’escriure, suposo que sí”, però no en el sentit de fer novel·les o de fer llibres, perquè els llibres et donen poc. Els llibres et donen molta presència pública perquè aquest és un país en el que el llibre és tan important com pels irlandesos la música, doncs aquí nosaltres tenim la literatura, i tu fas un llibre i tens una certa presència pública. Això et dóna la possibilitat de treballar. Jo sóc professor de literatura a la universitat, doncs probablement he entrat allà perquè tinc un currículum que m’han donat els llibres. Quan faig classe i explico en Carner estic vivint de la literatura. Evidentment que sí que visc de la literatura. 

J.G. I també has fet literatura de viatges, com el teu llibre Quatre dies a l'Àfrica o la crònica sobre la nova immigració africana. 

T.S. Va ser com passa sempre, una casualitat. Em van encarregar escriure la vida d’en Floquet de Neu. Van veure que la Crònica havia funcionat i l’editorial va dir “ah, com que ara en Floquet de Neu està a punt de morir-se ¿per què no fas una crònica?”. I jo vaig dir “bé, ho agafaré, ho portaré al meu terreny i ho faré des d’un punt de vista literari”. I vaig fer el llibre. Jo havia d’escriure la vida d’en Floquet de Neu, no en sabia res d’en Floquet, no sabia res de goril·les, i vaig pensar “doncs si has d’explicar això ho has de viure”, i me’n vaig anar a l’Àfrica. Me n’hi vaig anar com qui va a les Canàries i va ser terrible perquè em vaig trobar de cop amb un món que jo no m’esperava. Però em va anar molt bé perquè em va permetre veure un altre món, és com un somni, com si et trobessis un tresor. Evientment que no ets el primer que arriba allà, però per a tu sí que ets el primer. Com que jo no en sabia res anava allà sense cap coneixement, i tot eren bufetades. Me’n recordo de trobar-me a Malabo buscant una llibreria. Cony, ¿com vols buscar una llibreria allà si són gent que tenen una cultura oral? No hi ha llibreries. Et deien “me’n vaig a casa”, i t’imaginaves una casa, una casa europea, però allò no té res a veure amb una casa. Això em va ser molt útil quan vaig tornar per poder, a part d’escriure el llibre aquest, per poder-ne escriure un altre imaginant o posant-me a la pell d’un africà que treballa aquí, que viu en el Maresme, i que per a ells és tan immediat com per a mi anar a l’Àfrica Negra. De cop es troben aquí en un món del qual no entenen res. Com que jo visc al Maresme i veia els negres que passaven, vaig fer una cosa que també m’agrada molt que és passar una xarxa i capturar el paisatge del Maresme que inclou els negres i mirar de donar-hi el punt de vista del negre. Això té un punt de crònica, i tant. 

J.G. Som del mateix planeta, però de fet, les distàncies culturals, vitals, antropològiques són enormes. És com si fóssim de dos mons completament diferents. 

T.S. No m’ho esperava, va ser terrible, perquè de cop vaig veure un abisme. Si tu tens al davant un arbre dius “és un arbre”, i ja està, no hi ha cap problema. Però si tens una persona al davant i veus la distància que hi ha entre ella i tu... ostres, això et deixa... és terrorífic, això és El cor de les tenebres, és el Conrad. Com podem arribar a ser tan impenetrables l’un per l’altre! Som persones iguals però... Com deia Ramon Llull si no ens entenem per llenguatge, entenguem-nos per amor. Potser l’única manera al final és aquesta ingenuïtat, un punt de bondat en l’altre, de fe, de pensar que l’altre és una persona exactament com tu. Això és fe. Penso que tot el que es mou en el món de l’art, per dir-ho amb paraules rimbombants, la literatura, tot això està basat en una fe, en una creença. Penses que això té una utilitat i un sentit. També se’n podria dubtar, perquè no sabem res. Si jo faig una cadira sé que he fet una cadira, si jo faig un llibre, no sé res. No sé quin és el resultat d’aquest llibre. Això és així.

J.G. De tota manera els teus llibres han tingut una influència pública, com la Petita crònica d'un professor, han tingut conseqüències polítiques. 

T.S. No ho sé, és que no hi crec en la política, encara que ara no té cap mèrit no creure-hi. Quan vaig fer la Crònica m’enrecordo que em fan proposar d’entrar en un partit i no... Els polítics tenen una visió molt curta de la realitat, molt poc distanciada. Sempre m’hi he trobat amb això. Quan em van donar el premi Nacional de Literatura la gent es pensava que jo era socialista. I ara no sé si la gent pensa gaire què sóc però sí que he rebut crítiques. De vegades quedo molt parat, com quan em deien socialista. Pensava, ui, si el meu avi sentís això... Mare de Déu.

J.G. Home, tu davant del president Maragall vas fer una crítica molt dura de la política socialista del paisatge, de l’urbanisme .

T.S. El llibre premiat, Rodalies, parlava d’això, de l’eufòria constructiva. Semblava que tot era pàtria. Que tot allò no tenia cap inconvenient, que tot era meravellós. Tu ja veies que allò era pura depredació. I no hi havia al darrera una cultura que ho justifiqués, tot allò era artificial. Jo vinc d’un poblet entre la Selva i el Maresme, de la Costa Brava, que precisament no va rebre gaire l’impacte d’aquesta eufòria constructiva me’n vaig anar a viure al Maresme al pur extraradi, a una ciutat que en els anys en què hi vaig anar, en cinc o sis anys, va quedar completament canviada. Tenia la sensació de viure al Far West, allò era el Far West, veies la pols, els camions, tot allò s’estava construint. D’aquí va sortir Rodalies, i per això, és clar, jo dec ser conservador perquè m’agrada que les coses vagin més poc a poc. 

J.G. Conservador no sé. Però realista. I tanmateix escrius uns retrats de Comalade, Casasses i Perejaume i, alhora, una autobiografia de Floquet de Neu. 

T.S. És una mica això. Em sap greu no haver dut aquest llibre perquè el llibre, l’objecte, és molt coherent amb aquesta qüestió de la ficció i no ficció. Està publicat en una col·lecció que es diu No Ficció. I resulta que és un goril·la que està explicant la seva vida en primera persona: jo sóc en Floquet de Neu, jo vaig néixer aquí..., vaig fer això, etc. Per tant és absolutament clar que està jugant amb les faules, amb els animals que parlen. I, en canvi, va sortir en una col·lecció de no ficció. I en canvi, el que tu ara em dius, els retrats de Casasses, Perejaume i Comalade, són reportatges, està publicat a la col·lecció de El Balancí, de literatura, de ficció. La gràcia de fer el llibre del goril·la és al revés que el que hi ha al llibre de l’Àfrica, trobar-te amb un món completament diferent, on descobreixes que has fet un trencament, que hi havia una paret entre tu i una altra realitat. Al llibre del Floquet de Neu és al contrari. Ja tenim present que un animal és un animal i que una persona és una persona. No hi ha cap animal més acostat a aquest primats i d’entre aquests primats, el goril·la. I un pot pensar que les sensacions que té un goril·la no han de ser tan diferents de les que pots tenir tu. Un goril·la també estima, també un passat, uns sentiments, és l’animal més pròxim a les persones. D’aquí a fer-lo parlar només hi havia un pas. De la mateixa manera que no veig clares les fronteres entre realitat i ficció, tampoc no veig clares les fronteres entre animals i persones. I em sap greu, perquè precisament la meva feina el que fa es reivindicar la persona. Estem treballant amb la matèria humana. I potser és part de la matèria humana interessar-se pels animals i expandir-nos. És com una conquesta, l’expansió de la humanitat. I en aquest cas li va tocar a en Floquet, que era per allà i va començar a parlar. Et podria parlar de llibres meus que no he aconseguit fer el que buscava, però aquest del Floquet de Neu, penso que vaig poder fer el que em proposava. Hi ha a més la cosa específica de l’animal engabiat i de l’animal diferent, tot això explicat per un català, tot plegat té una... He anat veient que tot plegat és una qüestió de consciència. Més enllà del sentiments o de la raó tot plegat és una qüestió de consciència. La lectura el que et demana, el que promou, és consciència. Ser conscient de les coses. Res més. 

J.G. ¿En què estàs treballant ara, en ficció o en no-ficció? 

T.S. Tinc unes quantes coses fetes. Però és allò que dèiem, les editorials com es dediquen a fer negoci no em publicaran a mi que no sóc cap negoci. He escrit algunes coses, uns dietaris que no et sé dir si estan bé o no. I uns contes llargs que podrien perfectament passar per novel·les i que s’interessen per qüestions morals. Però tot això no m’interessa parlar-ne gaire. No sé si escric per la gent o per mi. No em costaria gaire escriure només un dietari tenir-lo allà en un calaix.