Guardiola i el poeta Martí i Pol








[Crònica] El 18 de setembre de 2002, a les nou i dos minuts del matí —ho recordo perfectament perquè en aquell moment mirava l’hora al carilló— em va trucar la secretària d'Isidor Cònsul i em va dir que l’editor volia parlar-me immediatament. Vaig pensar que, sens falta, arribaria el moment de passar als crits telefònics. Aquell matí La Vanguardia publicava un article meu, Todo sobre la nada, que se’n fotia del darrer poemari de Miquel Martí i Pol, un dels llibres més dolents que he llegir mai. Formalment feia veure que era un article elogiós, però no calia ser gaire espavilat per adonar-se de la conya, del que amagava tota la xerrameca buida i llagotera. Com sempre que puc hi posava proves, arguments, els meus punts de vista i tal, que tot i que no són probablement els millors, no en sé defensar d’altres. N’hi havia un fart de tanta martingala martinpòlica durant aquells anys, de tantes adhesions infrangibles pro la santificació del poeta malalt, de tan de ridícul petitori a Suècia a la recerca del Nobel redemptor per a la literatura catalana.
Naturalment, Isidor Cònsul no em va deixar parlar al començament. Després vaig ser jo que no m’atrevia a dir res de res: tot el que sentia eren inesperats elogis. No podia ser que s’ho hagués empassat. Que si aquell matí havia parlat amb “en Miquel” a través de la seva dona per telèfon, que si tothom estava tan i tan content de la meva crítica tan bona, que si jo era tan bon noi i tan intel·ligent i que si, junts, oh Galves, petit, petitó, pitxot meu, podríem fer tants de llibres plegats, tante cose, caro mio... oh sole, oh sole mio... 
De cop l’Isidor es va estroncar des del seu despatx llunyà, i l’òpera es va transformar en silenci de proa. Vaig veure que havia caigut del cavall, que ara tenia un nou dubte que palpitava en el tendre cor, que glatia. ¿Se n’havia adonar finalment de la burla? Amb una veu molt petita va inquirir: “...perquè... tot el que dius a l’article és en sèrio, ¿oi, Galves? I com que eren quarts de deu i jo no volia dir-li una mentida però tampoc confessar-me com un escolà li vaig respondre molt determinat: “Home, Isidor, el dubte m’ofèn”. 

Ja és ben veritat que hi ha qui només sent el que vol sentir i que fa malament l’editor que es refia bondadosament d’un crític. Abans de penjar l’Isidor va interpretar altres conegudes àries del repertori internacional i em va dir que havíem d’entaular-nos ben aviat. Dies després, em van assegurar que aquella mateixa tarda s’havia fet una presentació del llibre o un sentit homenatge a Miquel Martí i Pol en què s’havia parlat elogiosament de la meva ressenya i al que havia assistit, entre d'altres personalitats, l’aleshores jugador de Qatar Josep Guardiola. Un jugador que, durant aquells anys, alguns miserables experts deien que estava acabat, que havia fracassat a la vida, que fins i tot estava ben malalt. ¿Ja he dit que eren uns miserables? A ell li agrada Martí i Pol i a mi no, no s’hi pot fer res. Ara que tothom l’aplaudeix jo vull sumar-me a la majoria i saludar-lo amb respecte. M’hi sumo però sense oblidar aquesta vella discrepància i per això copio a sota l’article que deia. A mi m’és ben igual discrepar de Guardiola i a ell també perquè ni existeixo. El dubte m’ofendria. 



Tot sobre el no res 

[Poesia] Miquel Martí i Pol. Després de tot. Proa, 2002. 63 pàgines. 

A l’encalç més llarg encara, com si això fos possible, del no res, la gran literatura catalana disposa de l’obra de Miquel Martí i Pol, una de les seves fites més importants. Nogensmenys no es tracta del no res d’un Guilhem de Peitieu (“Farai un vers de dreit nien —faré una cançó del no res”), ni tan sols del no res de Carmen Laforet. El no res del poeta de Roda és d’una naturalesa molt diferent, que s’impel·leix molt més enllà, alada i nodridora, íntima i justa, transcendent i hipnòtica. Aquí no estem exagerant ni afalagant el mestre: és el no res de la mística. Després de tot, el postrem poemari del poeta nacional de Catalunya, s’estatueix d’inopinada manera com un vol astral que conclou remuntant-se fins al jo més pur i essencial, proveït de la biogràfica veritat, de la seva sensible gallardia i presència ultraterrestre, com un poderós i borbollejant magma a partir del qual tota humana reflexió no només es revela possible sinó fins i tot indispensable per continuar avançant encara un vers més. Un vers més encara. La quotidianitat del poeta —o tema central del poemari— es mostra sembrada d’ocults ritmes i de cadències rituals, de veritats rotundes, oraculars on estructuralment es construeix un espai reticular en el qual s’amunteguen sentències de coneixement perspicaç que dimanen des de la daurada talaia de la seva maduresa venerable. 

Llegir aquest poemari és una sorprenent experiència intel·lectual: “descriure l’absència de l’absència”, “el migdia és el dubte i la pregunta”, “...el present recula i és dilueix com una ombra de l’ombra”, “més val que facis ombra amb la teva ombra”, “posem que el fil de plata d’un afany / et porti al cor del temps...” “Un foc que no és foc, però que crema”. La fulgurant paraula martipolista és afaiçonada amb gran destresa i afany com en una nova farga de Vulcà per acabar mostrant-se al lector retuda, extenuada en una inèdita, creativa i martinpòlica dimensió fins avui incògnita. Aconsegueix de dir el que li pertany i alhora tot el contrari, l’íntimament extern i el públicament personal, d’una manera aital que la pragmàtica lírica esclata d’ací i d’allà, pàgina rere pàgina, arribant fins i tot a l’usdefruit complet i sencer de la semàntica polimorfa, al calidoscopi rampant on tot esdevé possible perquè el paper tot ho aguanta. 

Miquel Martí i Pol és en aquest punt diàfan: 

“potser el no-món és un prodigiós 
reialme de no-gent que, com si res, 
s’ha desentès amb el vent d’un sol gest...” 

Per si no n’hi hagués prou, l’experiència infantil es confessa traumàtica, sòrdida fins i tot: 

“jugàvem a l’acuit i jo parava” 

¿Qui podria dubtar que malgrat la intrèpida recerca del sol negre que tots portem a dins hi ha per al poeta, alhora, el joc taròtic de l’escriptura, amb els llurs transcendents talismans i llurs abracadabres tranquil·litzants? El gest malenconiós que fa mai no és tòpic ni es plany perquè tan sols pretén aprofundir en els laberints inextricables de les paraules esquives que cada dia pronunciem però que, en realitat, atresoren balmades, recòndites i innombrables riqueses, com un nou Catai o una Darrera Thule. Hi ha una raó de viure i hi ha una raó de morir, d'això no se’n pot dubtar, però per sobre tot hi ha la fe en la vida contemplativa del creient. Ço és: la convicció que la immanència dels nostres actes quotidians més secrets rau en els arcans de l’existència, i que el domini absolut de les paraules amb què solem comunicar-nos només s’aconsegueix quan ens atrevim a adreçar-les amunt, cap al més enllà, ben enlaire, per parlar amb el suprem faedor. 

Un poema del llibre: 

Atzucac 

Instal·lat en un fràgil equilibri, 
recelós i poruc, desfaig propòsits 
i capcot m’arrenglero amb els vençuts. 
Algun recurs hi deu haver per tal 
de descriure l’absència de l’absència 
i passar comptes amb els déus i els homes. 
Ara només converso amb mi mateix 
i em recordo de quan, fa seixanta anys, 
jugàvem a l’acuit i jo parava.


7 comentaris:

  • Carles Miró says:
    2 de maig de 2012 a les 18:43

    Galves, no cal que presumeixis de tot el que t'ha passat per la tecla. ¿Que vas fer una filigrana amb la ressenya Martí i Pol i vas tenir l'ocasió de riure una estona? Doncs bon profit. Però, un cop llegit l'article, no veig que sigui per exhibir-lo. Ja sabem que l'Isidor Cònsul era un senyor justet i que Martí i Pol era, en part, un escriptor per no lectors. A qui ho sap no li dius res de nou i qui no ho sap o no et llegirà o no entendrà del que li parles. Salut.

  • GLÒRIA says:
    2 de maig de 2012 a les 23:01

    El català que fas servir és molt artificiós. Jo, que no sóc gens martipòlica, hauria pensat que el crític era un pedant o em volia prendre el pèl.
    Com sabem Martí i Pol va connectar intensament amb un públic poc entrenat per la lectura al qual no era difícil d'arribar. Així es va convertir en el poeta de les esquel·les i també d'algunes celebracions. Avui dia el seu lloc en aquesta connexió l'ocupa -és una opinió- Joan Margarit.
    Salutacions.

  • Enric Blanes says:
    2 de maig de 2012 a les 23:53

    M'ha agradat poder llegir l'article, i conèixer l'anècdota. El vers 'Tot està per fer i tot és possible' m'irrita. Tot està per fer? Ho trobo insultant, si més no pensant en Fabra, Coromines o Moll. Tot és possible? No pas: 2 + 2 pot donar de resultat 4, 10 o 11, però mai 3 ni 5 ni cap altre nombre, si no és que subvertim la funció de l'operador +. No nego pas que Martí i Pol tingui un mèrit personal extraordinari, ni que sigui esplèndida la seva traducció Melcior, Gaspar, Baltasar, de Michel Tournier.

  • Jordi Galves says:
    3 de maig de 2012 a les 12:59

    Hi ha un vincle molt estret entre el que suposa literàriament Miquel Martí i Pol i la literatura posterior de Joan Margarit, Àlex Susanna, Jordi Llavina i companyia. O fins i tot té relació amb Jaume Cabré i la novel·la mel·líflua de Lluís Llach, tancant probablement el cercle. Vull creure que Martí i Pol va ser millor traductor que no pas poeta i segurament molt millor poeta que no pas poeta nacional de Catalunya, és a dir, emblema de la nació, sinècdoque privilegiada de Catalunya. Si Martí i Pol hagués rebut el Nobel el mal que hauria provocat a la literatura catalana hagués estat abominable. I el mal a Catalunya molt considerable perquè hauríem estat la riota de tothom. S'hauria demostrar que només podem aspirar a escriptors populatxeros perquè la nostra és una cultura de tercera. El mateix podria passar aviat amb el cas delirant de Jaume Cabré. Les pregàries ateses poden ser pitjor que les desateses

  • GLÒRIA says:
    3 de maig de 2012 a les 23:02

    Afegeix:
    Com deia Teresa d'Àvila.

  • Carles Miró says:
    4 de maig de 2012 a les 12:46

    No pateixis, Galves, la riota ja ho som. Noto que ets una mica selectiu dibuixant el cercle d'escriptors nefastos. Hi trobo alguna absència, com tu diries, molt considerable.

  • Fina says:
    21 de juny de 2012 a les 10:49

    Quanta mediocritat!