Autoajuda Valentí Puig



Narrativa. Valentí Puig. Barcelona cau. Proa. Barcelona, 2012. 170 pàgines.
  
Perquè ens el prenguem seriosament Valentí Puig ho ha provat tot. Sap que no n’hi ha prou amb alguns llibres ben correctes. Li cal alguna cosa més per enlluernar com a escriptor, alguna cosa per seduir, per desvetllar passions i controvèrsies, per sovintejar en boca de tothom com passa amb un Quim Monzó, o almenys com un Baltasar Porcel, o encara que fos com una Maria de la Pau Janer. Així que ha excel·lit en l’exercici de la discòrdia pública i la polèmica política, primer ocupant l’únic espai que el progressisme i el catalanisme havien deixat poc poblat. Després fent-se una personalitat literària de gran senyor cosmopolita i moderadament conservador del tot inversemblant excepte per a Salvador Sostres. Al llarg dels anys, Valentí Puig ha imaginat tota mena de maneres per cridar l’atenció, per dibuixar una singularitat literària de bona arrel romàntica, una aura d’escriptor maudit amb què perfilar-se enmig de l’irritant resplendor dels seus companys de generació, l’angèlic Miquel Bauçà, l’exuberant Biel Mesquida o l’incisiu Guillem Simó. De l’escàndol, de ser un maleït pot néixer l’interès. Fins i tot a través de la provocació pública, de l’oprobi. Encara que sigui de la traïció. O si més no de vindicar-se com a cràpula, com a escriptor de sexualitat poc convencional. És a partir d’aquest univers mental que neix Barcelona cau, una novel·la breu sobre els darrers dies d’un quintacolumnista a la Catalunya republicana.
No és aquesta, però, una obra sobre el fascinant tema del traïdor i de l’heroi ni té res a veure amb la poderosa estirp que d’Emily Brontë a Jean Genet va estudiar Georges Bataille a La literatura i el mal. Tampoc no té relació amb El cor de les tenebres de Joseph Conrad, ni amb El senyor de les mosques de William Golding i menys encara amb els crims de César González Ruano ni amb el meravellós canalla Miles Davis. Perdrem el temps si busquem aquí una novel·la d’idees, severa, que s’interrogui sobre els límits de la moral i de la condició humana en un moment límit del nostre recent passat. També perdrem el temps si busquem tenses emocions que ens corprenguin. La història del quintacolumnista que Valentí Puig ens proposa és sols un pretext, una justificació per abordar tot de situacions, de jocs que es complau en imaginar, immòbil voyeur ajaçat al divan. El que interessa prioritàriament a Puig és imaginar que pots saltar-te totes les normes, que pots robar, torturar, matar. Que pots donar via lliure a totes les formes de l’egoisme, com ara mentir, trair, tiranitzar. Són, com dic, simples imaginacions d’aquest escriptor que, de fet, no tenen res a veure ni amb el mal ni amb l’experiència de l’horror o de la por. El terrible repte de Faust no li interessa gens, ni el risc, ni tampoc el mal incandescent; més aviat semblen ecos personalitzats de les rondalles infantils de Jordi d’es Recó. Ecos en què es desborda una verbositat grandiloqüent (p. 8):

“...la civilització baldada, equiparable a la peüngla de la bèstia apocalíptica, al fènix de les tenebres, anònima i gairebé sense expressió individual, feta impracticable l’adjudicació dels altars o la proclamació d’una llei qualsevol, l’estat de natura pur i directe, zoològicament prolífic, obscè com una exposició genital.”

Vet aquí una col·lecció d’idees aproximades, tot de prejudicis i llocs comuns, de flatus vocis que Puig ha acumulat de manera confusa per provar d’expressar-se i d’explicar-se indirectament. Hem de recordar que, mentre aquest escriptor es lamenta públicament i apocalíptica de la decadència de les nostres lletres i del nostre pensament, mentre gira els ulls en blanc citant Marcel Proust i defensant l’excel·lència i el vell saber tradicional, paral·lelament, la seva activitat literària té molt més a veure amb la tòpica dels mitjans de comunicació, amb les opinions dels tutòlegs i maîtres à penser més superficials que no fan sinó repetir alguns suposats consensos comuns, algunes supersticions socials. Allò que Franz Kakfa identificava amb els fems:

“...els fems de les paraules i de les idees gastades, molt més fortes que el més fort dels blindatges. Els homes s’hi amaguen del pas del temps. És per això que la xerrameca és el baluard més fort de l’ànima. És el conservant més durador de totes les passions i ximpleries...”

La pretensió d’alta cultura no és sinó una estratègia per conservar, per dissimular que el món de Valentí Puig és d’afectes i de no de conceptes, d’intuïcions i de sensacions, de fòbies i de frustracions socialment ben identificables. I ho és d’una manera tan exemplar que, com veurem a continuació, Barcelona cau es pot proposar com un excel·lent model literari. O com a contramodel si en volem dir així. La novel·la breu que comentem avui acaramulla tot el que, a l’hora d’escriure, podríem sempre desaconsellar. En la seva negativa perfecció pot ser un útil manual de prevenció de tòpics, dels enfadosos paràsits mentals que entorpeixen l’excel·lència de la cultura catalana. Vegem-ne alguns exemples.

1. Cal ser tolerant perquè totes les idees són respectables. Al darrera d’una aparent i civilitzada moderació, la tolerància indiscriminada pot fer camí, curiosament, en favor de la intolerància i de la injustícia. Per una banda, Valentí Puig defensa la moderació política —a la premsa i en alguns assajos com Moderantismo. Una reflexión para España (2008)— mentre que el personatge principal que dibuixa a Barcelona cau, el quintacolumnista Víctor Aymerich és precisament l’altra cara de la tolerància. L’heroi exhibeix una indiferència que no és sinó connivència activa davant la galdosa situació de Barcelona al gener de 1939. Víctor Aymerich no és un indiferent com, posem per cas Meursault, l’estrany d’Albert Camus. La simulada indiferència d’Aymerich és un càlcul prudencial, feblesa de caràcter que s’explica des de la deixadesa i la covardia.
No és un depravat, ni tampoc destaca per la seva intel·ligència sinó perquè no té cap mena d’indignació moral. Res no li commou prou —si n’exceptuem el sexe— perquè res no és prou per a la seva alçada gegantina. Des del complex de superioritat tot es pot tolerar perquè tot és negociable i pot esdevenir mercaderia. Només tolera qui es creu superior. Si recordem, sigui dit de passada que el moderantisme polític del segle xix era denominat pasteleo pels seus rivals veurem que som allà mateix. És la vella idea petitburgesa del maig del 68, el “prohibit prohibir” que esdevé, al capdavall, un dogmatisme del campi qui pugui. Al capdavall, un dogmatisme de la ignorància. Es tolera el que es desconeix perquè no es vol sortir de l’entotsolament. El protagonista de Barcelona cau no sap sortir del seu monòleg interior de superioritat i de suficiència, atrapat en un narcisisme sense complexos que alimenta a base d’impressions apressades i de creences fossilitzades com una fe monoteista. Mentre que les idees susciten diàleg, debat, paradoxa i joc literari, aquesta és una novel·la sense comunicació ni dubtes, que mai no vol sortir de la intocable esfera privada.

2. Els millors són els que triomfen. En una barreja de biografia i de fantasia totes les obres de Valentí Puig comencen i acaben insistint sempre en la identitat de Valentí Puig. Si agafem, per exemple, els seus llibres de poesia trobarem les mateixes idees sobre la superioritat de les elits damunt de la resta dels éssers humans que manlleva, imprudentment del període antidemocràtic de Vilfredo Pareto, un dels referents intel·lectuals de Benito Mussolini i que va ser popularitzat a Espanya pel cap de Falange, José Antonio Primo de Rivera. Amb el discurs de l’excel·lència i de la jerarquia, de la desigualtat intrínseca entre els ciutadans hi ha la convicció que la immensa majoria de la nostra espècie és d’una categoria humana ínfima i menyspreable. Que llurs biografies subhumanes no poden ser sinó les biografies de les víctimes dels grans corrents de la història i que, en tot cas, sempre estaran atrapades per les pulsions més elementals i primàries. És a partir d’aquesta superstició que es basteix el principi de superioritat intel·lectual de les elits, convenientment confosa amb la meritocràcia, teoritzada a L’os de Cuvier (2004) i sobretot dibuixada en les seves novel·les.
A Barcelona cau (p. 74 i s.) hi ha tot de personatges arrogants, de milhomes estetes que fumen i observen des d’una pretesa superioritat. Un comissari presumeix d’haver matat un home per robar-li una ploma Waterman. Naturalment, el personatge és, a la seva manera, un artista, una mena de Fantômas, un dandi una mica absurd que es dedica a robar i a deixar un exemplar del Kempis a la tauleta de nit d’uns anarquistes. Com podíem esperar, és un ferm partidari de la superioritat intrínseca de les elits i creu que té dret a tot. En descobrir que un trist sergent d’artilleria —prògnat per acabar-ho d’arreglar— posseeix una Waterman s’empesca que

“de ben segur que el sergent no sabia escriure ni es mereixia una estilogràfica de tanta precisió i finesa. (...) ‘No podia consentir que tingués una ploma tan bona sense saber escriure’ digué...”

En la direcció absolutament contrària de La pell freda d’Albert Sànchez Piñol (2002) se situa l’obsessiva fascinació de Valentí Puig pels aspectes menys edificants de la naturalesa humana. De Barcelona cau li interessa molt més la caiguda que no pas Barcelona. És una fascinació classista i tremendista, en el sentit que aclimata definitivament el model del tremendisme de la literatura espanyola en la catalana, donant continuïtat al model de Baltasar Porcel i que han acabat adoptant noms com Sebastià Alzamora. Tots els protagonistes de les novel·les de Puig, en aquest sentit, s’assemblen incestuosament. El quintacolumnista Víctor Aymerich, cínic i arrogant, coincideix essencialment amb la personalitat de l’Abel de Somni delta (1987), del Tomàs de Primera fuga (1997) o del Daniel de La gran rutina (2006). Són sempre personatges immadurs més enllà de l’edat biològica. Exhibeixen ressentiment social, una imperiosa necessitat de sentir-se superiors i permanentment admirats que es complementa amb una sexualitat impacient, massa crua perquè no delati un desordre afectiu. Són sempre personalitats marcades pel que els especialistes denominen complex de la Ventafocs. O de na Francineta si ho volem dir com a Mallorca —Ai, Valentí, que pareixes na Francineta!—. En tot cas, ens referim a la quimera d’arribar a través de la ficció a la notorietat social, a la seguretat i a la impunitat que atorga un estatut de superioritat règia, de princesa. Una concepció, en definitiva, narcisista, hedonista, frívola. De profunda vanitat.
3. Cal que siguis tu mateix, sobretot en literatura. Barcelona cau és una novel·la construïda sobre la superstició romàntica de l’autenticitat. No hi ha res millor que ser qui ja ets. El món és inhòspit, brut, i l’ésser humà indigne. No té remei. En abocar tot d’obsessions personals en aquest llibre, Valentí Puig entra per la via del sum vermis en contradicció amb el precepte cristià del nega’t a tu mateix. Així, la identitat personal és una imatge immòbil de sal. Deixa de ser un itinerari en el que s’aprèn constantment i sempre s’esmena perquè res d’essencial no es pot esmenar ni aprendre. Sobretot quan s’ha arribat a la plenitud autosuficient. Viure no és humanitzar-se cada cop més. De fet, més enllà de la xerrameca de l’excel·lència, en realitat no cal que siguis el millor, n’hi ha prou amb ser diferent. Peculiar. Tothom té obligacions, excepte tu, l’artista. No has de limitar-te a cap deure. Ni t’has d’educar segons un model social i cultural: el que has de fer es alliberar sense pudor el teu geni incomprès. Potent. Prepotent.
És per això que a Barcelona cau la perspectiva literària és tan pobre com ho és el llenguatge. És cru, descordat i reiteratiu. Espontani, sense corregir. Puig autèntic. Per una banda, gira obsessivament al voltant del mantra infantil de “caca, pet, pipi i puta”. Per l’altra, és d’una cursileria i afectació bastant còmica. A la novel·la tots els rímels fatalment es desfan, tots els ambients fan fortor, totes les fortors són obligatòriament d’orina o de podridura i totes les dones són putes. Totes les identitats femenines es redueixen a la seva utilització sexual i a una cosificació. I, en la mesura que les dones només són objectes, tots els homes són sempre superiors. En la categoria masculina, els més mascles, els més durs, els que tenen pitjors sentiments són els que, ben entès, dominen la resta. I, al capdamunt, com sempre, els més intel·ligents, els membres de l’elit, els que no s’enamoren ni tenen sentiments, que només són febleses. A tot estirar tenen addiccions. I ganes d’exhibir llur fatxenderia (p. 130):

“Valeri buscà la mirada de Víctor. Mig somrigueren, amb la mena d’indiferència cruel que s’aprèn a les ciutats que perden les guerres”.

És ben curiós aquest estilema “mig somrigueren” que, de fet, no matisa gens quan se n’abusa. El boudoir (p. 22) és “una mica vulgar”. A la pàgina 54 el personatge “gairebé en quedà colpit” i a la 147 no hi ha un baf sinó més exactament “com un baf”. No és estrany, per tant, que estigui acompanyat per un fris que no és ben bé un fris sinó “com un fris” i per una festa que, naturalment, és “com una festa”. Així una vegada i altra. Valentí Puig utilitza frases falsament solemnes que oscil·len entre el galimaties i el més complet ridícul. A la pàgina 25 unes vaques “brandaven la cua i rumiaven els trànsits de la biologia animal”. A la 49 el pixum es transforma en “àcid úric”. A la 52 “s’enceta” una guerra com si fos una capsa de galetes. A la 73 una fel·lació esdevé una “satisfacció oral” i a la següent un “torn de succió”. A la 75 trobem una “puta esteatopígia” a l’Arc del Teatre de Barcelona. A la 100 s’estrafà Winston Churchill quan es parla de “pudor de sang, suor, llàgrimes”. A la 109 se’ns diu que un personatge “a cada instant podia desaparèixer rere una cantonada”. A la 14 i a la 114 es “creua” en lloc de travessar. I a la 119 es fa saber que un altre personatge, en lloc de plorar “passava per un moment ploraner”. A la 132 s’esmenta la fornicació com un “eros urgent” i a la següent ni més ni menys que una “mitomàquia de coexistències”. A la 146 en lloc de parlar simplement de la borsa es parla del “tema” de la borsa. I tan amples. Tampoc no és lícit, entre molts altres exemples, que a la pàgina 7 es parli anacrònicament del restaurant Glaciar. Aquest nom li van donar els franquistes.
4. Tot és molt relatiu. Totes les idees són respectables. Com a espai privilegiat de llibertat, la literatura no posa límits. Hi ha idees repugnants que han fet excel·lents llibres com és el cas sempre citat de Céline i hi ha moltes bones intencions que no han aconseguit res. Barcelona cau és una novel·la que se situa immediatament abans de l’entrada de les tropes del general Franco, amb una indissimulada antipatia per la República i, en canvi, sense cap entusiasme declarat ni sincer. Valentí Puig no ha escollit el camí del setmanari Destino, “catalán y furiosamente anticatalanista” o la discrepància política que van suposar en el panorama de la literatura catalana els germans Llorenç i Miguel Villalonga. Per descomptat que una guerra civil o una tragèdia històrica com la Segona Guerra Mundial poden intentar explicar, en part, drames personals, canvis de bàndol, fins i tot traïcions, assassinats. És la fascinació que desperta l’èpica. I que no té res a veure amb l’oportunisme polític ni amb la mentida premeditada.
En literatura es pot escriure de tot però no tot pot convèncer el lector. Una cosa és l’experiència de la guerra de Carles Sentís, de Martí de Riquer, de Josep Pla o de Joan Sales i una altra ben diferent el cinisme que projecta Valentí Puig a Barcelona cau. Quan a la pàgina 59 el narrador es burla d’Antoni Rovira i Virgili —al que cita covardament com a RV— ¿per què no contradiu les seves idees polítiques i, en canvi, s’estima més ridiculitzar-lo per una invalidesa? Riure’s de Rovira i Virgili perquè va acabar sord durant la guerra era una de les escopinades preferides de la revista Destino i que Valentí Puig es complau ara en projectar de nou. ¿Per què embrutar el nom de Joan Capri —aquí també fa servir les inicials del nom— explicant una anècdota que només serveix per justificar la trajectòria política dels catalans que van fer costat a Franco? Una cosa és trair la pàtria per un amor desbordant com el que canta l’Edith Piaf i una altra molt diferent és fer tot el que s’ha hagut de fer perquè Valentí Puig fos de la fundació faes (renovat acrònim de Falange Española). M’estic referint concretament als seus atacs al català, al negacionisme a propòsit de l’intent de genocidi del català i el no reconeixement del català com a llengua pròpia i comuna dels Països Catalans. Quina novel·la sobre l’autèntic mal, sobre autèntics problemes morals no faria Valentí Puig amb això! A Barcelona cau, en canvi, el súmmum de la depravació és una orgia en un escorxador (p. 147):

“L’instint triomfava i conjugava un ritme espasmòdic de tots els cossos que copulaven, molts d’ells mig vestits, un nu estremiment babilònic...”

Deixem-ho aquí. Té raó Rousseau quan ataca el relativisme moral i demana que algú li demostri que existeix algun país arreu del món on sigui un crim ser fidel, clement, generós o fer el bé. Un indret on es menyspreï la bonhomia i l’home honrat sigui considerat pèrfid. El que sí que existeixen, en canvi, són persones indiferents a la injustícia i al patiment dels altres, que no es consideren en deute amb ningú ni veuen que hi hagi cap lligam entre la felicitat d’un humà i la felicitat d’un altre. Que creuen que només els diners són la realitat. A Barcelona cau se’ls anomena matemàtiques: “Les matemàtiques no enganyen” s’hi diu. No, és clar que no. La literatura de Valentí Puig, tampoc.


Vegeu també sobre Valentí Puig: Per a la postguerra que vindrà:
  http://undiaenlescarreres.blogspot.com/2011/08/per-la-postguerra-que-vindra.html

6 comentaris:

  • Anònim says:
    17 de març de 2012 a les 10:30

    Satisfacció de comprovar que algú que hi entén diu i argumenta el que jo sentia sobre el personatge puig.
    Tristesa que el tal personatge no en quedi desacreditat d'una vegada, i amb ell els altres que s'hi assemblen massa, i que també se citen al text.
    Bravo! Moltes gràcies, i enhorabona!

  • Anònim says:
    29 de març de 2012 a les 11:59

    Felicitats, una ressenya valenta enmig de l'estuari complaent de Catalunya.

  • Jaume Q says:
    27 de novembre de 2012 a les 19:16

    Acabo de llegir el llibre i m'ha semblat ben dolent. Personatges plans, frases transcendents que fan riure, argument anèmic... una castanya.

  • Anònim says:
    12 de desembre de 2014 a les 9:35

    Sense haver llegit gran cosa del personatge, intuÏa moltes coses que em confirmes. Ecs.
    Subscric el que diu el primer comentarista anònim: a veure si quedés desacreditat d'una vegada, aquest no-ningú, i els qui li donen suport.
    L'única cosa que em sap greu, Galves, és que hagis hagut de dedicar tantes estones bones a llegir una merdeta com aquesta.
    Gràcies, i no aflueixem!

  • Mateu Matheu says:
    12 de desembre de 2014 a les 16:28

    :::

    Hores les que deus haver passat en la redacció d'aquest post. (Em fa mal dir-li post o dir-te bloguista. Gènere amb catorze anys d'existència i que prometia molt, avui injust sinònim d'escriptura volàtil, poc pensada i poc reescrita; sort que el twitter i el facebook, més adolenscents encara, el fan més poc injust). Moltes són, per contrast, les idees que hi ha en aquest teu petit assaig. Les que a mi més m’interessen, precisament amb Puig no les pots encalçar de cap manera. Com ara la traïdoria en sentit (humanament) positiu, que sí que és (literàriament) possible: Memòria del traïdor de Vicenç Villatoro n’era un exemple (reeïxit) o el darrer Claude Lanzmann, Le Dernier des injustes (no tant). O també la idea de l’autenticiat, o millor dit i ja que tu ho insinues, de l’autenticitat de la autenticitat: Lionel Trilling en va voler enllestir l'afer per sempre amb el seu aplec Sincerity and Authenticity sense ser conscient que el boom de l’entrepresa Foucault, Derrida & sons ja els n’havia parat les grues demolidores.


    Algun perfum o loció se m’escapa quan veig tot de joves nostres, hússars amb bou o amb ase, imitar en Sostres en l’estil, que deu ser com imitar Puig per procuració més l’excreció típica de l’acné digital. Jo a Puig, omnívor en el regat curt —tota literatura ha de tenir la seva bombolla de Freixenet—, el veig massa monotemàtic, en el llarg. Un elitisme spenglerià aplicat més que a la literatura al viure de la literatura, la seva i la nostra que ha de passar per la seva. No sé si d’aquesta sociologia, com li passa a Carme Riera, en pot sortir bessó que no sigui escriguerament agre. Ho hem d’entendre, ens diuen, aquí ens coneixem tots, ben pocs viuen de la ploma i l’agre és nova cuina. Fermín de Paz, ja que es tracta d’imitar Pemán estrafet de Clarín, també atalaiava Vetusta des dalt del campanari. Com Saki a l’Àfrica, tot el que hi veia eren pigmeus ressentits. L’ofici d’omniscient narrador naturalista del XIX era això: les relacions bestials eren el pinyol societal del món amb una excepció, que era la literària. Als salons de la Princesa Mathilde Bonaparte, la (s)ciència positivista de Comte, que tenia per immersió l’idioma de la la racaille, es deixava, com el paraigua, al vestíbul. Tots aquests pessimistes societals, branca malabranchista, que se dessocietitzen amb ofici d’escriure no deixen de fer com Sand & Musset als sostres de Venècia. I per això ja tenim, més a prop, la Valldemossa dels grans Janer, pare i filla.

  • Mateu Matheu says:
    12 de desembre de 2014 a les 16:35

    .


    .

    *reeixit (sense dièresi)
    .


    .