Un premi discutible per a Josep Massot


[Crònica] El monjo Josep Massot rep el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Si Josep Pla no mereixia el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes perquè, com s’ha dit i repetit, tenia les lletres però no l’honor, avui s’ha de dir el contrari. Potser hi ha qui es pensa que Josep Massot té l’honor per a aquest premi, però, certament, no té les lletres. El jurat compost per Laura Borràs, Margarida Casacuberta, Lluís Duran i Solà, Pilar Garcia Sedas, Ramon Pla i Arxé, Damià Pons i Pons, Joaquim Maria Puyal, Carles Solà i Josep Maria Terricabras ha anat més enllà de la llibertat de criteri i dels habituals interessos que aixopluga Òmnium Cultural. Una cosa és donar aquest venerable premi a Jaume Cabré que té una obra discutida i discutible. O a Joan Solà, que sabia tant de català teòric que no destacava precisament pel seu estilisme. Però quan un jurat es pensa que pot fer literalment el que vulgui perquè la seva fantasia pot substituir la realitat, o perquè el catalanisme i la literatura són tan benintencionades que el paper tot ho aguanta, és que hem perdut el món de vista. Una cosa és viure en un país sense estat i imaginar que tenim un estat. Una cosa és imaginar que el català no està tocat de mort i fem veure que no ens n’adonem. Fins i tot podem seguir imaginant que la nostra pàtria té un Gaudí i un Miró i un Dalí vivint a cada cantonada. Però no a cada portal. Josep Massot no pot merèixer el Premi perquè mai ningú no ha llegit un llibre seu. No siguem hipòcrites.

Que aquí qualsevol pugui tenir un premi literari de categoria vol dir que no només ens han perdut el respecte sinó que ens l’hem perdut a nosaltres mateixos. Posats a guardonar coses tan etèries i borroses com la transcendència social, el servei al país i el ressitencialisme polític —tot s’hi val si del que es tracta és de premis literaris sense literatura— s’acabarà donant el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Barça que, sigui dit de pas, ha fet tant o més que el pare Massot per aquest país. O a Ferran Adrià. Una altra qüestió, molt diferent, és que tinguem més premis, molts més premis, que personalitats per honorar. És un problema que exigeix, almenys, dir la veritat i no continuar fent l’orni.

La notícia ha passat entre una ressonant indiferència general que els mitjans de comunicació no han aconseguit amagar quan, magnànims, han concedit una pàgina del diari o uns minuts d’antena a repetir quatre vaguetats sobre un monjo premiat. El monjo ha envermellit, ha jugat el joc de la falsa modèstia, ha retorçat les mans i ha dit que els premis tenen molt poca importància mentre es deixava fer les fotos amb estudiada negligència. Amb estudiat pudor ha ofert el seu millor perfil. La comèdia que pot arribar a fer un sacerdot és molt considerable. Sobretot quan se l’assenyala com a model de conducta, quan, d’alguna manera, se’l santifica. Només cal recordar quan algú que tenia, infinitament, molts més mèrits, el pare Miquel Batllori, es va autoorganitzar un sentit homenatge poc abans de morir. L’oportunitat és essencial en aquests casos.

            L’alliberament de la veritat, encara més. La trajectòria de Serra d’Or i del monestir de Montserrat que Josep Massot representa només és honorable a mitges. Monjo, ¿algun dia voldràs dir la veritat més enllà del confessionari? Vinga, jo t’ajudo. És fàcil. Quan Joan Sales i Mercè Rodoreda anomenaven la teva revista “Serra de Plom” no només ho feien per malícia. ¿No te’n recordes? Sí, monjo, sí, la censura no només la va exercir el franquisme. Quan es va produir el pacte estratègic entre marxistes i cristians —que ho ha amarat tot i encara dura—, allò que els enemics van denominar com el “contubernio de Múnich” des del diari Arriba, vau entendre-us amb gent com Joaquim Molas i Josep Maria Castellet, en nom de Déu. D’aquesta manera vau expulsar de Serra d’Or J.V. Foix perquè no era dels vostres, irreal i feixista. I Pere Calders, que feia una literatura massa fantàstica i evasiva. I Tísner, massa encegat amb l’indigenisme màgic. També vau arraconar Bladé Desumvila el qual, amb amargor, va poder denunciar un rebuig “dues vegades reaccionari: la primera per marxista, la segona per clerical.” ¿Que ho vau fer per Catalunya, dius? Ah. I tant. Monjo, tots aquests escriptors van escriure un català excel·lent, glòria de la nostra nació. I no els cal cap premi que ho certifiqui. 

17 comentaris:

  • Nicolas says:
    4 d’abril de 2012 a les 10:28

    L'homenatge al pare Batllori el va organitzar l'Eliseu Climent. Tot va ser idea seva i tot ho va fer ell. El Batllori no sabia res.

  • Anònim says:
    4 d’abril de 2012 a les 20:46

    Crec que hauríeu de mirar les bases del premi d'honor de les lletres catalanes. No és un premi per a escriptors, sinó per a una "persona que per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans". Així doncs, l'argument de que el pare Massot no mereix el premi atès que "mai ningú ha llegit un llibre seu" no té cap sentit. Es pot haver considerat que l'activitat de Josep Massot com a editor o com a membre de l'IEC són suficients per a ser mereixedor del premi.

    D'altra banda, en J.V. Foix tampoc no sembla que estigués molt molest amb el que anomeneu "expulsió de Serra d'Or": la seva pastisseria és una de les poques empreses que cada mes, des de fa força anys, publica un anunci a la revista.

  • Jordi Galves says:
    5 d’abril de 2012 a les 3:39

    Felicito aquestes persones que es vanten de saber-la ben llarga i que, com a herois, després s’amaguen darrere d’un anonimat que els presenta tan bé. És un anonimat que il.lustra millor que cap foto la impunitat crònica amb què actuen determinats mandarins culturals i que el meu article denunciava. No hauria calgut dir res més i deixar-ho aquí. Però com que aquest és un espai reservat per al diàleg, no vull contribuir a la mafiosa llei del silenci ni a la desinformació interessada de determinat filibusterisme polític. L’embolica que fa fort és una astúcia que aquí no servirà.

    En primer lloc perquè, la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Josep Massot no només contradiu les bases sinó la realitat. Massot no és cap editor remarcable i no pot presentar una “obra literària o científica” que justifiqui el premi. El premi el justifica l’amiguisme. I la crosta. I el poc respecte que alguns teniu per la cultura catalana. Com que som, certament, una cultura minoritzada, de qualsevol cosa en voldríeu dir literatura o ciència. Una cosa és l’obra erudita del pare Batllori, de Joan Solà, d’Antoni Maria Badia i Margarit, o fins i tot la de Joaquim Molas i una altra, ben diferent, “Església i societat a la Mallorca del segle XX”, un llibre que no ha llegit ningú, començant pel jurat del premi. No és aquesta una qüestió d’opinions personals sinó de banalització de la cultura catalana. Els que us atorgueu a vosaltres mateixos la funció de marmessors de la cultura catalana, vosaltres que, pomposament, voleu mesurar ni més ni menys que l’honor de les lletres catalanes no podeu després tractar-nos com una cultura de segona categoria, regional i carlina. Sé que almenys un membre del jurat abaixa els ulls quan li parlen del premi. També he rebut una felicitació maliciosa d’una persona, del mateix monestir de Montserrat estant. Si tant creieu en les virtuts del pare Massot porteu-lo a Quebec, ara que la nostra literatura catalana és la convidada d’honor del Salon International du Livre. Farem molt bon paper, sobretot quan aparegui el monjo fent voleiar la faldilla.

    Pel que fa a la censura d’alguns grans escriptors catalans perpetrada pels “demòcrates” de “Serra d’Or” feu servir, anònim senyor, el mateix argument que els maltractadors de dones: a ella li agrada. La qüestió no és si la pastisseria Foix posa o no publicitat a “Serra d’Or”. La qüestió és que, si volem saber tota la història de la censura a Catalunya, hem de començar a explicar que no només hi havia censura franquista. També hi havia censura a “Serra d’Or”, tal com i la va denunciar amargament Artur Bladé Desumvila i que va afectar també a J.V. Foix, Pere Calders, Tísner, Joan Sales i a d’altres. Són noms que a mi em produeixen enorme respecte, veneració. Veig que a vós no i que encara voleu continuar defensant el que és indefensable. No us puc anomenar distingit senyor perquè és difícil de distingir-vos d’entre l’anonimat. El que sí puc distingir és que feu servir els mateixos mals usos: els de la impunitat i dels d’una escassíssima capacitat autocrítica.

    Vull assenyalar per últim al senyor que diu que sap com va anar l’homenatge al pare Batllori que discrepo del seu punt de vista. No m’imagino al meu bon amic Eliseu Climent dient cap altra cosa que la que us ha dit, per bonhomia, per elegància i per desviar l’atenció. En tot cas, les meves informacions són unes altres.

  • Nicolas says:
    5 d’abril de 2012 a les 9:11

    Havent participat en l'organització de l'acte a santa maria del mar, sé molt bé el que em dic.

  • Anònim says:
    8 d’abril de 2012 a les 20:05

    Benvolgut Jordi. Sóc l'anònim del segon comentari. Abans de res, gràcies pels qualificatius tan amables sobre la meva persona que escriviu, però us haig de dir que no sóc pas cap de les patums dins les que, entre línies, em voleu encabir.

    Potser per a vós dirigir una editorial com les Publicacions de l'Abadia de Montserrat no converteix el pare Massot en un editor remarcable. És el vostre punt de vista, que no comparteixo. Crec que pes Publicacions de l'Abadia de Montserrat s'han convertit en una de les poques editorials on encara es publiquen alguns llibres pel seu contingut i no pas pel possible guany que se'n pugui treure. També crec que realitza una tasca de cooperació remarcable; ara no estic al cas, però crec recordar que mantenia més d'una vintena de col•leccions en coedició amb centres d'estudis els quals difícilment podrien editar i distribuir els llibres pel seu compte.

    Us torno a repetir que esteu equivocat, des del meu punt de vista. Sembla com si únicament considereu llibres de lectura els de ficció, però el món del llibre és molt més ampli. Alguns sí que llegim llibres d'altres temàtiques i, quan el tema ha estat tractat pel pare Massot les seves obres són considerades de referència.

    Sobre la censura, haig de dir-vos que en no ser una de les patums no conec les interioritats que vós si sembleu conèixer. Per tant, no puc opinar; si que m'agradaria indicar-vos que hi ha gent que presenta un punt de vista totalment diferent (llegiu, per exemple, l'article que publicava el Sebastià Alzamora a "La Vanguardia" explicant un cas de no censura).

    Ja per acabar, no puc dir-vos que m'ha fet gràcia el retret que em dediqueu per escriure de de l'anonimat, mentre vosaltres mateix no voleu donar els noms del suposat membre del jurat avergonyit pel premi o la veu crítica des de Montserrat (potser a vós us sorprèn això últim, però dins de Montserrat no és la primera vegada que hi ha monjos amb diferents punts de vista).

  • Anònim says:
    8 d’abril de 2012 a les 20:11

    Una pregunta final. De quina data són els comentaris de "Serra de plom" dins la correspondència de Sales i Rodoreda?

  • Anònim says:
    9 d’abril de 2012 a les 13:48

    Galves, ja que vas de setciències il·luminat, per què no m'anomenes un sol escriptor illenc, de ficció i de no-ficció, que escrigui millor que el senyor Massot, amb una prosa més precisa i depurada?

    Antoni Nadal

  • Anònim says:
    9 d’abril de 2012 a les 18:48

    Benvolgut Jordi Galves,

    El seu comentari a propòsit del recentment guardonat Josep Massot i Muntaner com a Premi d’Honor de les Lletres Catalanes no només fa pena sinó que incorre en la mentida i fins i tot en la calúmnia. Per tot plegat, i com que conec força l’obra de Josep Massot, em veig en l’obligació de respondre-li.

    En primer lloc, el senyor Galves demostra ignorància pel que fa a les bases del premi, les quals permeten guardonar un escriptor, un poeta, un lingüista, un assagista o un historiador. És a dir, tota aquella obra escrita sobretot en català i de qualitat que cobreixi el camp literari, científic o humanístic en un sentit ampli. Per tant, Massot entra perfectament dins les bases del premi.

    Si es ressegueixen els 44 guardonats, es veurà que n’hi ha força que no són coneguts ni llegits pel gran públic i que, per tant, tenen una obra més erudita o per a públics més reduïts (hi podríem incloure, aquí, alguns poetes, historiadors, geògrafs o lingüistes). Atenent-nos al que acabem de dir, afirmar que els llibres de Josep Massot no els ha llegit ningú és mentir: la seva bibliografia comprèn uns 80 títols, com ens recordà Ramon Pla, n’hi ha molts que s’han exhaurit i n’hi ha uns quants que se n’han fet dues edicions. El llibre sobre George Bernanos, per exemple, ha estat traduït, a més, al francès i a l’alemany. D’altres llibres de Massot se n’han venut més de 3.000 exemplars. D’altra banda, la Història de Montserrat del pare Anselm Albareda, completada i ampliada els darrers anys per Josep Massot, ha venut, en edicions diverses, més de 30.000 exemplars. Galves desconeix les aportacions dels llibres de Massot i fa l’embolica que fa fort quan es pensa que tots els membres del jurat del premi tenen l’obligació d’haver-se de llegir totes les obres del guardonat. El senyor Galves no deu haver estat jurat de gaires premis…

    Novament Galves continua donant falses notícies, cosa que fa incomprensible que sigui professor de la Universitat Pompeu Fabra, i menteix quan imputa tots els penjaments de Serra d’Or (no sempre exactes ni fonamentats) a Josep Massot, ja que aquell temps Massot no era director de la revista i no hi tenia cap intervenció. El mateix Massot ha explicat sobradament en els seus llibres l’anècdota suada del “Serra de plom”. Per cert, no crec que calgui defensar gaire la tasca excel•lent de Massot com a editor: treballa en l’editorial més antiga del món (serà casualitat?), amb prestigi i que ha publicat més de 3.000 volums de temàtiques ben diverses.

    [Fi de la primera part]


    Pere-Joan Casals i Horta
    Lector de Serra d’Or

  • Anònim says:
    9 d’abril de 2012 a les 18:50

    [Inici de la segona i última part]

    Els comentaris contra la persona de Massot i sobre el pare Batllori són insultants i sense cap motiu. Galves, novament, excel•leix en l’analfabetisme i imputa a Miquel Batllori un autohomenatge que en realitat va organitzar Eliseu Climent, tal com ha explicat un company en els comentaris. El mateix pare Batllori va refusar que li fessin l’homenatge i va costar molt aconseguir el seu “sí”. No em veig el pare Batllori telefonant els prop de 15 rectors de totes les universitats que conformen l’Institut Joan Lluís Vives.

    El mateix Galves “es fa la pitxa un lio” quan d’una banda ataca Joaquim Molas i de l’altra reconeix que es mereix el Premi d’Honor. I sembla com si Molas i Castellet fossin els únics que manessin a Serra d’Or, quan també hi eren Sarsanedas, Triadú o Manent, entre d’altres.

    En resum, que el senyor Galves desbarra: viu en una constant teoria de la conspiració que ratlla la follia, demostra ser el número u en ignorància pel que fa al domini de la història i la literatura catalanes i se li veu el llautó d’un anticlericalisme tronat i démode (¿que potser està ressentit perquè se li va rebutjar algun article a Serra d’Or?). Trist estil, aquest, de crear polèmica sobre els consensos generals per intentar esdevenir, pobre poll ressucitat, un mediàtic que no aconseguirà ser-ho mai i quedar-se en la categoria de pseudointel•lectual. Tots els que ens movem en el món literari coneixem la penosa trajectòria de Jordi Galves: un home conflictiu que es baralla amb tothom i que va partir peres amb el diari El País i La Vanguardia quan feia de crític literari. I evitem entrar, aquí, els seus conflictes a la universitat.

    El que sap més greu és que una persona respectada com Màrius Serra doni ressò a totes aquestes mentides a través del seu Twitter.

    Cordialment,



    Pere-Joan Casals i Horta
    Lector de Serra d’Or

  • Jordi Galves says:
    10 d’abril de 2012 a les 13:36

    A diferència de "Serra d'Or" aquí no es practica la censura, siguin benvingudes totes les opinions i totes les formes d'expressió. La desqualificació personal, però, apareix quan no es poden rebatre els meus arguments. El primer, que Josep Massot no té lectors ni lletres per al Premi d'Honor. Ningú no ha llegit mai cap llibre del pare Massot. Si han hagut de recórrer a la "Història de Montserrat" del pare Albareda és que, nois, estan molt desesperats.
    I segon argument, el pare Massot no només no té les lletres, tampoc té l'honor. El fet innegable és la censura practicada a "Serra d'Or", abans i durant la direcció de Josep Massot. Potser sí que un dia el pare Massot va fer una caritat a un pobre, això aquí no es nega pas. Es nega que una publicació que ha practicat la censura tingui dret a un premi d'honor. No barregem les coses.
    Per últim, com editor el pare Massot és un clar exemple del que no ha de ser un editor. Publica el que se'n diu 'paper per a magatzem', tones i tones de llibres que viuen únicament de la subvenció pública, sense cap esforç per a la divulgació ni cap interès per editar-los correctament. Anant més a la quantitat i poc a la qualitat. Josep Maria de Casacuberta va ser un gran editor erudit i filològic i no pas el pare Massot. És grotesc haver de dir el que tothom sap en el món de l'edició. I per últim, m'ha agradat molt l'acudit que les Publicacions de l'Abadia de Montserrat són l'editorial més antiga del món. Realment, ¿no teniu ni una mica de vergonya, de respecte, per la veritat?

  • OVQ says:
    10 d’abril de 2012 a les 13:39

    Hola, sóc antropòleg, escriptor i lector.

    1) El problema de la "crosta" és que confon la crítica amb la iconoclàstia. És evident, perquè, quan en Galves ha criticat la concessió del premi, en base a arguments "de relació" i "de fons", la "crosta" s'ha neguitejat de seguida, tot argüint que en Galves crucificava el ciutadà Massot ⎯i tot el que representa.

    2) I no conec en Galves, i pressuposo que un dels seus objectius be podia ser iconoclasta, però el moll de l'os de la seva crítica no m'ho ha semblat. De fet, abunda en arguments literaris ⎯historicistes, a tot estirar⎯, raons que cerquen la resposta al per què del premi i de la seva trajectòria.

    3) El poder sempre determina una "mise en scène" que li sigui propícia. El poder és barroc, encara que dissimuli. I això, és estrany que encara ho haguem de descobrir, una vegada i una altra... Dit d'una altra manera, digues quins premis atorgues i et diré de quin peu calces. Així, Vicenç Villatoro ha guanyat els premis literaris més suculents del nostre panorama cultural, amb obres que, tanmateix siguem sincers, han llegit quatre gats. I amb en Massot ha passat el mateix. Premiant-lo, la teatrocràcia del poder apuntala escenaris, proscenis des don suar el Missatge, la Moral, el Relat que ens ha de menar vers la Salvació col·lectiva.

    4) I arriba en Galves, que no sembla afectat pel Relat General, i se li acut analitzar la concessió del premi, tot apuntant arguments d'anàlisi. I trobo que ressuscita hàbilment la polèmica de la no concessió a en Pla. I etcètera. Però la possibilitat que en Galves ens brindava, ha durat poc. La maquinària de l'afectament, l'acusació d'iconoclàstia ⎯que tan bé funciona⎯, tot plegat anorrea la possibilitat d'exercir la crítica amb llibertat. Només cal mirar els comentaris que li han fet en aquest bloc, per adonar-se que han desviat el debat vers la trifulga de sempre, aquella que bandeja els agnòstics, els heretges.

    5) He conegut monjos de Montserrat. En Lluís Duch, per exemple, és un dels millors antropòlegs catalans de tots els temps. La seva capacitat intel·lectual és monstruosa... Però un dia, que pixàvem junts al lavabo del Santuari del Miracle (Solsona), on érem per enllestir uns textos, em va dir, si fa no fa, a peu dret: un monjo de Montserrat ho té tot pagat, i per tant només faltaria que no deixés un llegat de feina, d'estudi i de producció científica. Ara, això no treu que pugui ser un mediocre, o que, pitjor encara, això no treu que aquesta mediocritat no se celebri als quatre vents...

    6) En Duch té raó. A més a més, és un expert en religiositat. Ell sap que tot el que se supura des de Montserrat té una aureola de sacralitat i que, pel fet de criticar-ho, salten totes les alarmes, talment ens trobéssim a l'inici de la Setmana Tràgica. I precisament és això el que li està passant a en Galves. Ell, m'ho sembla, tan sols ha exercit la crítica, però ara els que aquí debaten (anònims, malgrat ells) ja han aixecat la llebre de la por a que l'edifici s'ensorri, ja han tret a passejar l'espantall de la iconoclàstia (fins i tot li han dit terrorista!). I, sobretot, ja han actualitzat el software dels benpensants, que es pot resumir en la fórmula Massot=Sagrat, per tant atacar Massot és igual a ser un sacríleg!

  • OVQ says:
    10 d’abril de 2012 a les 13:39

    7) A casa sempre hi ha hagut el Serra d'Or, i Sales, i Tísner, i Calders, i Foix, i Pla, i tot el que calia que hi hagués en una casa catalana de pro, des del Rector de Vallfogona fins a Sagarra. Sovint rellegeixo aquest tresor, obra adquirida i acumulativa del meu pare. Ell, que encara és viu, patí dos anys i mig al camp de concentració d'Argelers, perquè el situeu. Ell, també va córrer davant dels grisos, perquè encara el situeu més. Ell, durant els 70's i 80's llogava una cel·la a Montserrat, quan traduïa Shakespeare i necessitava calma i un plat a taula, perquè "flipeu". Doncs bé: l'endemà de la concessió del premi a en Massot, el meu pare em va dir: home, em sembla que n'han fet un gra massa, no? El seu llibre sobre l'Església a Mallorca no és gaire bo..., i, a més, els capellans mai no acaben de tocar de peus a terra.

    8) Té raó, el llibre d'en Massot és molt fluix. Li vaig dir al meu pare que potser podíem fer una carta als diaris, que potser podríem dir alguna cosa. I ell, sorneguer, em va dir: Adrià, no t'emboliquis, que contra aquesta gent sempre perdràs. I jo, ara hi caic: que s'emboliqui en Galves, que així uns quants ens estalviarem l'escarni.

    Adrià Pujol i Cruells

  • carme rubio, professora says:
    16 d’abril de 2012 a les 12:44

    Senyor Galves, penso que vosté està molt equivocat i que no té en compte tot el gruix de l'obra de Josep Massot. Només amb la contribució d'estudis sobre la Història de la Mallorca contemporània o amb la feina d'endreçar i catalogar El Cançoner ja es justifica amb escreix el Premi d'Honor. No crec que hi hagi ningú que amb una obra d'aquesta magnitud no tingui cap reconeixement i, si vosté troba algun cas, haurà estat una gran injustícia que no s'ha de tornar a repetir.

  • Elsa Álvarez Forges says:
    30 d’abril de 2012 a les 21:21

    Sr. Galves, que vostè no hagi llegit res del Pare Josep Massot no vol dir que no hagi escrit cap llibre. Per esmenar la seva ignorància, li faig a mans una llista parcial de les seves publicacions http://www.pamsa.cat/pamsa/cataleg/llistat.html?autor=%20Massot%20i%20Muntaner,%20Josep

  • Adrià Pujol Cruells says:
    1 de maig de 2012 a les 1:54

    Ah, es tracta de premiar el volum... Aleshores, el proper Premi d'Honor l'hauríem de concedir a Zane Grey, ves.

  • Marc Soler says:
    30 de maig de 2012 a les 18:51

    Home d'autors mallorquins que escriguin millor que el pare Massot n'hi ha uns quants segons la meva modesta opinió: Llorenç Villalonga, Bartomeu Fiol, Blai Bonet, Guillem Frontera, Joan Alcover, Baltasar Porcel, Lluís Maicas, B.Rosselló Porcel,...Me'n deixo, és clar

  • Anònim says:
    10 de desembre de 2012 a les 15:39

    Per si no esteu al cas, el pare Massot ha respost als vostres comentaris al volum onzè dels seus "Escriptors i erudits contemporanis".