Per què Günter Grass ataca Israel

[Crònica]     

Dedicat a Plàcid Garcia-Planas

     En un poema en un diari, Günter Grass deia que l’armament atòmic d’Israel amenaça la pau del món. És a dir, que no és el boques, el matat de l’Iran, Mahmud Ahmadinejad sinó Benjamin Netanyahu, el primer ministre jueu qui, efectivament, l’àtom pot fendre i a tots fer-nos prendre (mal). Que el mestre alemany ja no pot més, que no pot, no, que li cal alliberar-se i parlar clar-i-alemany perquè el que ell vol és el pacifisme i que ens ajudem a nosaltres mateixos. Trencar el silenci i dir les paraules prohibides. El mestre alemany és molt mestre i la sap llarga, de fer anar paraules i d’enamorar lectors durant anys i llibres, com quan li llegíem la trilogia de Danzig al so del timbal de llauna o ens firàvem Del diari d’un cargol, El meu segle, Tot pelant la ceba i així, anar seguint. Günter Grass és potser el darrer gran intel·lectual engagé, progre i competent, el mestre de tots els inconformismes i un històric campió contra la intolerància nazi quan aquí el que més sovintegen són les Isabel Clara Simó o els Stéphane Hessel. És així com m’agrada a mi i no en sabria dir res més. Etcètera. Günter Grass, digui el que digui, serà sempre el mestre alemany que va fer-nos adonar en un seu poema dels avantatges d’aquelles seves, fantàstiques, gallines de vent, que gairebé no ocupen lloc, penjades dels corrents d’aire, que no fan malbé les cadires, que no rebutgen la pell dura dels somnis...

Die Vorzüge der Windhühner

Weil sie kaum Platz einnehmen

auf ihrer Stange aus Zugluft

und nicht nach meinen zahmen Stühlen picken.

Weil sie die harten Traumrinden nicht verschmähen...

      Als anys cinquanta ja havia dit a la ràdio i en un llibre que havia estat membre de les Waffen SS però, durant aquells anys, ningú no li va fer cas perquè, Otto, qui no havia estat, d’entre els supervivents, oi Getrud, més o menys embolicat i tal. Després, el 2006, quan ho va repetir en les seves memòries ja havien passat prou anys i els vius ja no volien saber res del que havien fet els morts i van escandalitzar-se. O, en tot cas, van trobar molt fort que el Grass, precisament Günter Grass, també ell hagués estat un jove intolerant. Un jove format en la vella tradició educativa antisemita, racista, tradicionalista i obsessionada per la identitat nacional. Una vella tradició alemanya. Com si aquesta no hagués estat la tònica habitual. La tònica i el tònic. Fins i tot el gintònic, l’estimulant de la política de moltes èpoques de la història alemanya, catalana i europea. Quan de vegades, amb tota la raó, es diu que no es pot confondre un nazi amb un alemany també es pot optar per contestar. Contestes i dius que els partidaris de la intolerància han estat molt majoritaris durant el nostre passat col·lectiu. I que, des d’aquest altre punt de vista, salvant les excepcions, nazi sí que és sinònim d’alemany. I alemany és sinònim d’europeu. Els responsables de la xoà no van ser gent d’un altre planeta. Ni eren no-homes. Els responsables de l’holocaust no van ser gent estranya, nazi. Vam ser nosaltres, tots nosaltres, el gènere humà. Van ser éssers humans com vostè i com jo. Aquí tothom només vol ser parent de Leonardo o d’Einstein. O tenir avantpassats aristòcrates o un oncle a Amèrica. Aquí qui duia el cognom Hitler se l’ha tret de sobre i ha optat per oblidar.

Però el temps no esborra això. Ni les bones intencions canvien la realitat. Ahmadinejad potser és bastant més que un xarlatà. Quan l’any 2006 va esclatar la polèmica a propòsit de les caricatures de Mahoma, Günter Grass, el liberal, l’escèptic, l’escriptor excepcional, sempre partidari d’un humor rabelaisià, de la responsabilitat moral, de la necessitat d’una política de la memòria, de la llibertat, em va sorprendre. Va censurar “l’arrogància d’Occident” i el “menyspreu contra la cultura musulmana”. I vaig veure clarament com estic veient ara les seves Windhühner, les seves adorables gallines de vent, que Mahoma i l’islam aleshores, com Israel i l’Iran ara, només són una manera angoixada, inquieta, corprenedora, d’alliberar-se del complex de culpabilitat alemanya, un pretext per elaborar una nova identitat alemanya, psicològicament sana i espontània. El poema contra Israel de Günter Grass no el poso aquí perquè és dolent, infame, i només serveix per desprestigiar el vell mestre, el gran escriptor. S’equivoca de la mateixa manera que es va equivocar Ernst Jünger, quan va creure que només pel fet de dir el que, sincerament i íntimament, es pensa, aquest pensament ha de ser obligatòriament la veritat. Una identitat nacional és una cosa molt més borrosa i inestable, angoixant, del que estem disposats a admetre. Ahir vam pensar que el jueu Heine era Alemanya, més tard que ho era Hitler, avui pensem... ¿què pensem avui exactament?

Günter Grass ha posat en evidència una cosa que no queda bé de dir però que és certa: com s’acaba assemblant un alemany d’esquerres a un alemany de dretes. I a l’inrevés. Josep Pla ja va dir que al que més s’assemblava un espanyol de dretes era a un espanyol d’esquerres, perquè el problema identitari continua essent, arreu, la gran qüestió de la nostra època. També és molt curiós com s’assembla un racista català a un català amic d’altres races. De vegades són la mateixa persona, com aquella Juana Martínez, aquella regidora de Salt que ens va ensenyar una cosa molt important. Que es podia ser del partit xenòfob Plataforma per Catalunya i tenir un xicot negre. I no era l’única. Al seu mateix municipi, el seu company de partit, Carles Bonet, també tenia relacions sentimentals amb un extracomunitari, amb una completa manca de coherència que mostra la mar de bé com pot ser de borrosa la nostra identitat col·lectiva i, conseqüentment, la personal i íntima.

El famós assassí jihadista de Tolosa de Llenguadoc i de Montalvà, Mohamed Merah, no només era un noi embogit pel fanatisme religiós islàmic. Aquest tret fatal de la seva personalitat, era més gasós que sòlid. Tot plegat, és molt més contradictori, dramàtic. No sé què en deu pensar Günter Grass i m'agradaria que tornés a contradir-se per acabar tornant on era. Merah va abocar el seu odi a través de la violència i de la mort. Però aquest jove que va defensar d’una manera tan cruel i monstruosa la seva identitat de la mitja lluna, prèviament, pocs anys abans, havia sol·licitat ingressar com a soldat en l’exèrcit francès. No el van acceptar. Merah havia volgut afirmar la seva identitat també a través de les armes, però exactament des de l’altre costat, el bàndol de la república francesa, i potser hauria defensat fins a la mort més heroica els valors de la Llibertat, Igualtat i la Fraternitat.