Màrqueting AELC per Jaume Cabré amb rotet a Sòria

[Crònica] A Sòria s’ha aplegat un esbart de savis de les quatre grans llengües de les Espanyes i han acordat atorgar els guardons de la Crítica. A Sòria, els de la facció catalana, els de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), han donat un premi a Jo confesso de Jaume Cabré i un altre a Pagèsiques de Perejaume, establint d’aquesta manera una contradicció grossa, un oxímoron, una greu confusió, un abús. Perejaume és gran pintor i gran poeta del nostre moment escàpol, el discret imprescindible, l’ufanosa qualitat catalana i el prestigi internacional, l’antònim de camarilles, de màfies literàries, de subrepticis culturals. Ai, ai, Perejaume ets el continuador de la tradició fecunda del nostre trobador Bernat Martí que va fins a Narcís Comadira passant per Pere Serafí, Alexandre de Riquer, Rusiñol i Dalí, entre ploma i pinzell, entre tot de llenguatges potents i opims. Ai, ai. A Sòria han anat pel pedregar i han dit que el llibre de Perejaume es diu Del campesinado, i no. I que Jo confesso és el millor llibre de narrativa. I tampoc. Com diu Jaume Cabré “on es reconeix l’escriptor és en l’estil, en la manera de tractar el llenguatge”. És exactament on vam descobrir que era un impostor. Com quan un personatge de Jo confesso es penja d’una “biga corcada”. Que no. Ara tornaríem a repetir el que vam dir i no cal. Jaume Cabré és fet i deixat estar. 

Que a Sòria els de l’AELC li hagin donat un premi a Jaume Cabré sí que fa sentit i s’hi reconeix l’estil. Al capdavall Jaume Cabré va ser el factòtum, el capo de l’AELC durant molts anys de llagoteries i de besamans amb els uns, d’advertiments secs amb els altres. Són molts anys de carrera literària, són molts de dies en les carreres i s’entén que els filocapristes li donin el premi de Sòria. Jo, una vegada, a Montpeller, vaig deixar a Cabré una corbata de les meves —blava amb aspes blanques— perquè anés a un besamans, pobre tio, ei, Galves, enrolla’t que el Cabré ha d’anar presentable, tu. 

Recordo també com si fos ahir quan vaig conèixer els bons mètodes de l’AELC, era l’any 1998 i els diamants podien ser més grans que el Ritz. L’any abans m’havia fet càrrec de la major part de la secció de literatura catalana del suplement de l’edició espanyola del Diccionario Bompiani, on fins aleshores només hi sortien tres o quatre escriptors catalans. Com en un vaga japonesa vaig redactar tot d’entrades noves, més de vuitanta, que si faltava Carner, que si no hi era El quadern gris, ni Villalonga, Rodoreda, Calders. D’aquesta manera es va produir un fet sensacional. El darrer suplement de la Bompiani en espanyol (1987-1997) té un deu per cent de la literatura universal dedicat a autors catalans quan, ni farts de vi, no som ni el tres per cent de la literatura que es fa al món. Els de l’AELC es van queixar i exclamar perquè ells no hi sortien. Ai. ¿Com m’havia pogut deixar en un diccionari de literatura universal a n’Antònia Vicens? No t’hauries d’haver deixat na Vicens, cony, que mana molt a l’AELC i es fa amb en Jaume Matas, el president balear. 

Naturalment a mi tot allò me la bufava perquè aleshores ja preparava una edició del Tirant lo Blanc i altra feina tenia. Però és cert. Al capítol XCVIII no hi vaig saber veure la premonició, i nois, el clàssic quan té raó la té. Gent del jurat de Sòria, vosaltres, Lluïsa Julià, Àlex Broch, Anna M. Gil, Joan-Josep Isern, Jordi Llavina, “sou gent desconeixent, que sou tals com los àsens de Sòria, que van carreguats de or e menjen palla. E per ço crech que tot deu ésser burla e no u dieu sinó per enganar-me”. Jo confesso és una mala novel·la, digueu el que digueu. Un patafi, això sí, molt ben promocionat. Però com que la transcendència del premi de la Crítica és escassa, espero que, si més no, hàgiu fet un bon dinar. Fa molt bonic tot de defensors de la pàtria i de la cultura catalanes anant a fer el rotet a Sòria.

Vegeu també: http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2011/09/la-novella-de-novelles-de-novelles-de.html