Màrqueting AELC per Jaume Cabré amb rotet a Sòria



[Crònica] A Sòria s’ha aplegat un esbart de savis de les quatre grans llengües de les Espanyes i han acordat atorgar els guardons de la Crítica. A Sòria, els de la facció catalana, els de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), han donat un premi a Jo confesso de Jaume Cabré i un altre a Pagèsiques de Perejaume, establint d’aquesta manera una contradicció grossa, un oxímoron, una greu confusió, un abús. Perejaume és gran pintor i gran poeta del nostre moment escàpol, el discret imprescindible, l’ufanosa qualitat catalana i el prestigi internacional, l’antònim de camarilles, de màfies literàries, de subrepticis culturals. Ai, ai, Perejaume ets el continuador de la tradició fecunda del nostre trobador Bernat Martí que va fins a Narcís Comadira passant per Pere Serafí, Alexandre de Riquer, Rusiñol i Dalí, entre ploma i pinzell, entre tot de llenguatges potents i opims. Ai, ai. A Sòria han anat pel pedregar i han dit que el llibre de Perejaume es diu Del campesinado, i no. I que Jo confesso és el millor llibre de narrativa. I tampoc. Com diu Jaume Cabré “on es reconeix l’escriptor és en l’estil, en la manera de tractar el llenguatge”. És exactament on vam descobrir que era un impostor. Com quan un personatge de Jo confesso es penja d’una “biga corcada”. Que no. Ara tornaríem a repetir el que vam dir i no cal. Jaume Cabré és fet i deixat estar. 

Que a Sòria els de l’AELC li hagin donat un premi a Jaume Cabré sí que fa sentit i s’hi reconeix l’estil. Al capdavall Jaume Cabré va ser el factòtum, el capo de l’AELC durant molts anys de llagoteries i de besamans amb els uns, d’advertiments secs amb els altres. Són molts anys de carrera literària, són molts de dies en les carreres i s’entén que els filocapristes li donin el premi de Sòria. Jo, una vegada, a Montpeller, vaig deixar a Cabré una corbata de les meves —blava amb aspes blanques— perquè anés a un besamans, pobre tio, ei, Galves, enrolla’t que el Cabré ha d’anar presentable, tu. 

Recordo també com si fos ahir quan vaig conèixer els bons mètodes de l’AELC, era l’any 1998 i els diamants podien ser més grans que el Ritz. L’any abans m’havia fet càrrec de la major part de la secció de literatura catalana del suplement de l’edició espanyola del Diccionario Bompiani, on fins aleshores només hi sortien tres o quatre escriptors catalans. Com en un vaga japonesa vaig redactar tot d’entrades noves, més de vuitanta, que si faltava Carner, que si no hi era El quadern gris, ni Villalonga, Rodoreda, Calders. D’aquesta manera es va produir un fet sensacional. El darrer suplement de la Bompiani en espanyol (1987-1997) té un deu per cent de la literatura universal dedicat a autors catalans quan, ni farts de vi, no som ni el tres per cent de la literatura que es fa al món. Els de l’AELC es van queixar i exclamar perquè ells no hi sortien. Ai. ¿Com m’havia pogut deixar en un diccionari de literatura universal a nAntònia Vicens? No t’hauries d’haver deixat na Vicens, cony, que mana molt a l’AELC i es fa amb en Jaume Matas, el president balear. 

Naturalment a mi tot allò me la bufava perquè aleshores ja preparava una edició del Tirant lo Blanc i altra feina tenia. Però és cert. Al capítol XCVIII no hi vaig saber veure la premonició, i nois, el clàssic quan té raó la té. Gent del jurat de Sòria, vosaltres, Lluïsa Julià, Àlex Broch, Anna M. Gil, Joan-Josep Isern, Jordi Llavina, “sou gent desconeixent, que sou tals com los àsens de Sòria, que van carreguats de or e menjen palla. E per ço crech que tot deu ésser burla e no u dieu sinó per enganar-me”. Jo confesso és una mala novel·la, digueu el que digueu. Un patafi, això sí, molt ben promocionat. Però com que la transcendència del premi de la Crítica és escassa, espero que, si més no, hàgiu fet un bon dinar. Fa molt bonic tot de defensors de la pàtria i de la cultura catalanes anant a fer el rotet a Sòria.



11 comentaris:

  • Edu Thió says:
    23 d’abril de 2012 a les 12:31

    Jo espero de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana que tinguin criteri literari per a la promoció de la bona literatura catalana, que n'hi ha molta... Gràcies Jordi Galves per la teva crítica, dient les coses pel seu nom, sense hipocresies. És un plaer anar-te llegint.

  • Laura Calçada Barres says:
    23 d’abril de 2012 a les 12:41

    No m'he llegit a Cabré, encara. Tant dolenta és la història tot plegada...?
    Pel que fa als rotets, siguin benvinguts allà on siguin...que vol dir que em paït.

    Felicitats Jordi!

  • Jordi Galves says:
    23 d’abril de 2012 a les 13:16

    Jo parlava de desmesura a propòsit de "Jo confesso" de Jaume Cabré quan hauria hagut de dir deliri. Hi ha qui ha entrat en un deliri. Una cosa és que a mi em sembli "Jo confesso" una estafa literària i a una altra persona li sembli una obra mestra. Res a dir-hi, cadascú per on l'enfila. Tothom que hi digui la seva. Ara bé, la manipulació és ben diferent i és el que cal denunciar. Al diari "Ara" van "retocar" la ressenya que s'havia de fer sobre l'immortal llibre perquè es veu que en Capdevila és com José Antich: una persona amb amistats. Però no n'hi va haver prou. A l' "Ara tu" ens ensenyaven fa poc una foto del cadirot on llegeix Jaume Cabré com si fos la casa-museu de Shakespeare i per internet proposaven una enquesta sobre "La millor novel·la catalana de la història", suposadament feta amb les propostes dels lectors. D'enquestes idiotes d'aquestes, de la mena ¿quin llibre t'enduries a una illa deserta? en fa cada dia la canallesca més canalla. És ben sabut. El que jo no sabia és que proposarien votar d'entre una llista de només 10 títols, dos dels quals són novel·les de Jaume Cabré, "Les veus del Pamano" i "Jo confesso". I tan amples, tu.
    Simultàniament, des de "La Vanguardia", dirigida per José Antich (que com Carles Capdevila és una persona amb amistats), va aparèixer ahir un comentari del doctor Josep-Ignasi Saranyana, un dels intel·lectuals orgànics de l'Opus Dei que vaig conèixer fa anys a la Universitat de Navarra. Us en parlaré un altre dia. Ahir es va publicar un ditirambe que començava dient: "He llegit amb delit l'extraordinària novel·la de Jaume Cabré..." Encabat deixava anar un comentari molt suat de sant Tomàs d'Aquino que pretén demostrar l'existència de Déu. Ho embolica tot i acaba relacionant aquesta provada existència divina amb el fet que Cabré ha venut milers d'exemplars. No puc estar més satisfet. No tinc les mateixes opinions que el Dr. Santayana i encara no deliro com els filocapristes. De tota manera, almenys, si jo m'equivoco, se'm pot contrariar obertament.

  • Lourdes Garcia says:
    23 d’abril de 2012 a les 21:03

    Del Cabré només he llegit La teranyina durant la meva època estudiantil i, com habitualment passa amb totes aquelles lectures fetes sota l'imperatiu acadèmic regit per "és el que toca i prou", no em va moure a endinsar-me dins l'obra de l'autor a posteriori. Tanmateix, l'ombra del dubte sempre hi era: ¿i si m'estic perdent una peça puntal de la literatura catalana com tants s'esgargamellen a proclamar a tot i a dret? Pel que veig he estalviat els meus ulls unes quantes hores de suplici.
    Tot plegat fa més pena que ràbia. Potser l'única manera d'incentivar la lectura en català passaria perquè cada dia hi hagués un escriptor menys. Gràcies per la lucidesa, tota teva Jordi.

  • Jordi Galves says:
    23 d’abril de 2012 a les 22:50

    No discuteixo el bon o mal gust de cadascú. Durant molts anys he fumat i sabia que era dolent, però fumava. Qui vulgui llegir compulsivament Jaume Cabré i, fins i tot, venerar-lo com a un sant, com a una estrella del rock, hi té tot el dret. El que no és acceptable, però, és que una colla de cursis avorrits, interessadament i maliciosa, ens diguin que és un clàssic contemporani, que és Marcel Proust, Thomas Mann, l'hòstia i el sursumcorda. Que "Jo confesso" és una gran novel·la europea, etcètera, perquè no és veritat. I tinc proves documentals que hi ha persones que han dit públicament tot de ditirambes i, en realitat, pensen el que tothom sap: que és una campanya de màrqueting per vendre mil pàgines de paper brut.

  • GLÒRIA says:
    24 d’abril de 2012 a les 0:41

    Jo també agraeixo, Jordi, la teva sinceritat. D'en Cabré vaig llegir "Viatge d'hivern" i "Senyoria". Éren legibles però no irresistibles. Amb el "Jo confesso" -la gran novel·la- vaig quedar marejada de tanta transcendència, Lola Xica i violins desllorigats. Et vaig descobrir buscant una crítica franca del glorificat llibre i així vaig llegir la teva i te la vaig agrair.
    Salutacions.

  • OVQ says:
    24 d’abril de 2012 a les 18:39

    Jo el que agraeixo és que sovint aquí es posi lletra a sentiments que són més generals que la caverna no es pensa. Amb això d'en Cabré (gustos a part, sobretot) trobo que el que dius, Jordi, és exacte. I us copio una definició del diccionari, que el "cas Cabré" m'ha fet cercar:

    PREBENDA

    1 f. [DR] [RE] Renda annexa a un canonicat i a altres càrrecs eclesiàstics.
    2 f. [LC] Ofici lucratiu i de poca feina.


    Salutacions.

    Adrià Pujol i Cruells

  • Anònim says:
    25 d’abril de 2012 a les 6:34

    Doncs jo discreparé una mica.
    Prebenda, no ho és. El Sr. Cabré treballa aferrissadament, i des de fa molts anys, i els rendiments econòmics no són gran cosa, ni tan sols ara, amb les versions alemanyes, etc.
    Estic d'acord que en el nostre país, un Cabré queda en una posició exagerada, pel que seria de fet internacionalment, o mirat en perspectiva històrica. Però:
    1) Si se'n parla, sobretot com a experts en literatura, hauria de ser sense acarnissament ni menyspreu, sinó demostrant-ho amb dades objectives, que els lectors puguem entendre. Si no, la cosa fa pudor de tírria personal, cosa impròpia d'un blog com aquest, i de tu Jordi Galves.
    2) En bona part, el problema és nacional. De normalització, senzillament. De tota manera, segur que en les altres literatures tb hi ha fenòmens així, de gent de primera que queda tapada darrere fenòmens més editorials o populars que pròpiament literaris. P.e. el Toni Sala.
    3) El Sr. Cabré té 2 obres, que jo conegui, de molta qualitat, i són el Viatge d'hivern i L'ombra de l'eunuc. No es mereix, un esforç així, de ser tractat com aquí es tracta globalment la seva obra: em sembla.
    Cordialment,
    H.

  • Jordi Galves says:
    25 d’abril de 2012 a les 13:02

    Encara no ha sortit, ni sortirà, cap crític francès que digui que Jaume Cabré és com Proust ni cap crític alemany que digui que Cabré és com Thomas Mann. Això sí que tindria valor per a la projecció internacional de la literatura catalana, per a una feina seriosa de publicitació de la causa catalana. Però que aquí la brigada de l'aplaudiment editorial es dediqui a exagerar a propòsit de "Jo confesso" no fa sinó accentuar el caràcter provincià d'una cultura catalana que no pot exhibir cap suposada "gran novel·la internacional" més enllà de La Jonquera.
    El que vostè anomena "acarnissament" és simplement crítica literària lliure, la que es llegeix en les principals publicacions literàries internacionals. És ben veritat que el públic català no hi està gaire acostumat, però no passi ànsia que ja veurà com estan canviant les coses. En aquest bloc, per exemple, no hi ha cap mena de censura ni s'exigeix a ningú cap mena d'expressió moderada. Un bloc que, per cert, demana molta feina, aferrissada, tan extenuant com altres feines. Estic segur que vostè també la valora, tant o més que la feina de set anys de Cabré per redactar "Jo confesso", mil pàgines tacades de tinta. Si no fos així, la cosa faria pudor de tírria personal, ¿no li sembla?

  • Lourdes Garcia says:
    26 d’abril de 2012 a les 8:26

    Ahir vaig trobar això que em va fer pensar en el "jaumecabreig" imperant dels darrers temps: http://www.nybooks.com/blogs/nyrblog/2012/mar/13/why-finish-books/ Que cadascú faci la seva lectura.
    Salutacions.

  • Anònim says:
    28 d’abril de 2012 a les 12:28

    Jordi, estigues segur que valoro, i molt, el que escrius i com ho escrius. Si no, no diria res. De tírria personal, ni mica ni gens; tot al contrari.
    Tampoc vull creure que n'hi ha en el jaumecabreig (troballa): ni tírria, ni enveja, ni res de semblant. Per això dic: que no Sembli això. Que no en faci pudor.
    Jo, francament, agraeixo que hi hagi algú sense por. Sense por de dir coses que, potser, et poden portar maldecaps, o impedir tenir posicions d'aquelles que faciliten el trobar hores per escriure i llegir, o fer el que ens vingui de gust.
    Molts estem farts de llegir ressenyes per quedar bé. El servei que tu fas, de dir el que et sembla com a expert i de posar els nostres escriptors a la llum d'Europa i tal, seria encara més valuós i creïble si es fes d'una manera més objectiva, i menys enrabiada.
    Cordialment,
    H.