[Crònica]
Fascinat vaig quedar-me en veure les “pomes de paradís” de la Beth , la cantant que havia
descobert catòdicament a Operación
Triunfo. Al damunt de l’escenari, com una rosa que s’esfulla, va anar
recitant el difícil monòleg del desflorament de la princesa Carmesina; amb
tanta convicció que m’atrapava la mateixa força motriu del meu primer amor
consentit. Corria l’any 2008 i el text era el conegut, era el de sempre, en
esplèndida versió teatral de Calixto Bieito i de Marc Rosich per al teatre
Romea. I un cop més vaig celebrar Martí de Riquer. Més de cinc-cents anys
després d’aquell reguitzell de paraules i d’ais encesos escrits per Joanot
Martorell i aquella era la prova de l’oportunitat del dur estudi de la
literatura, aquell resplendor del cos ters i vibrant de la Beth mig nu en meitat de
l’escenari. Perquè ¿què era el Tirant
lo Blanc abans de Riquer? Un
gran nom d’una orgullosa i desconeguda literatura, una cita de Cervantes que
l’anomena “el mejor libro del mundo” pel seu estil. I poques edicions, sovint
difícils de trobar, no gaire més. Gràcies a una vida consagrada a viure la
literatura amb sentit comú, s’aconsegueix esventar la pols negra dels nostres
clàssics i rescatar-los del segrest dels especialistes, tan vampirs com avorrits.
Riquer ha fet que la literatura sigui molt més literatura perquè ha sabut
trobar-li el què, la gràcia en el món contemporani, actualitzar-la, sense
curiositats passades. Ha sabut explicar-la de manera convincent. Amb
profit.
Només
qui ha viscut entenent el que vivia després pot llegir entenent el que llegeix.
“¿En quina època li hauria agradat més viure, vostè que és medievalista però
també especialista en Cervantes, sense oblidar la gran passió que té per
escriptors del segle XIX com Balzac o del XX com Mario Vargas Llosa?” Riquer va
contestar com un tro a la pregunta i encara em fa ressò a les orelles. “¿En
quina època? Viure en aquesta en què ja visc. Ara.” Aquest ara ha arribat a tenir les dimensions
literàries d’un segle, i Riquer, nascut el 3 de maig de 1914, representa molt
bé el moment més recent, una època fascinant migpartida per una guerra, per la
col·lisió d’optimismes contradictoris i irreconciliables. És el testimoni d’una
manera de fer les coses a la catalana, una incòmoda manera, és ben veritat,
però compromesa amb el seny, amb l’observació una mica escèptica del que ens
envolta. Aquí es fan les coses així, a la catalana, com a la seva acadèmia, la
de Bones Lletres de Barcelona, l’antiga i austricista acadèmia dels Desconfiats
que, segons com, ha pogut mantenir una certa independència de criteri. Riquer
és, malgrat el seu caràcter explosiu i ferm, un liberal catòlic, molt més
semblant a Chesterton que a Esterlich o a Josep Pla. Moltes hores de
coneixement i de bones sorpreses. Un bonhomiós desconfiat.
L’escriptor
Riquer és eficaç. Segurament perquè per escrit s’ha escoltat poc i ha fet com
els bons periodistes o els grans historiadors: escriure completament al servei
d’unes idees externes, treballar per a la solució d’uns determinats problemes i
així, no hi ha manera de tenir interès en la notorietat o de fer teràpies amb
l’escriptura. És que no surt. Riquer es forma bé traduint del grec a l’ombra de
Carles Riba i acaba fascinat per la prosa medieval de Bernat Metge, un amor que
l’acompanyarà per sempre i el farà tenir enteniment i seguretat, ordre, que per
això serveixen els clàssics. Martí de Riquer es converteix en un dels
escriptors més determinats i secrets de la cultura catalana recent, encara que
mai no li donin un premi literari justicier que reconegui que escriu millor que
la majoria. És igual. Riquer el que fa és continuar la feina de Milà i
Fontanals i mostra que el catalanisme és fonamentalment un fenomen de
civilització, de cultura i que, per això, en la Romanística , els
catalans són protagonistes. Des del punt de vista independentista, per dir un
exemple, la Història de la Literatura Catalana de Riquer no hauria de canviar demà ni
una coma encara que va ser publicada en 1966, en temps del general
victoriós.
Riquer
sap molt bé què vol dir ser Riquer i, en bona mesura, ha fet sempre el que li
ha vingut bé, que és aristocràticament parlant una manera d’entendre la vida i
de suscitar l’enveja d’algunes persones que, val a dir, no s’expliquen com
l’any 1979 Quinze generacions
d’una família catalana, un gruixut volum de més de mil pàgines, va
esdevenir un èxit de vendes. I a sobre, discrepant fortament dels punts de
vista o tabús de Ferran Soldevila. A Riquer li ha sigut igual que els mercaders
dels llibres consideressin que tres grossos volums de poemes de trobadors mai
no es vendrien i l’any 1975 l’editor Lara publica Los trovadores amb la resolució obedient d’un
soldat. Perquè Riquer és Riquer ha pogut fer La Canción de gesta
francesa, L’arnès del
cavaller, l’Heràldica catalana i l’Heráldica castellana en tiempos de los Reyes
Católicos, els Caballeros
errantes españoles i molts
altres llibres saberuts que potser mai no imaginaríem que ens interessen, però
sí, ens interessen, tan ben escrits. Ha creat un públic i ha fet vendre
llibres, en un país com el nostre que crema més públic lector que masses
forestals. Riquer crea lectors perquè és una força de convicció que encomana
entusiasme, ganes d’aprendre, de llegir, de veure les coses d’una manera nova i
fascinant, vitalista. Ho certifiquen barrejadament els seus amics i alumnes,
Salvador Espriu, J.V. Foix, Maria Aurèlia Campmany, Paco Noy o Manuel Vázquez
Montalbán, Aina Moll, Jaume Vallcorba. Riquer segueix el consell de Juvenal per
als professors: “als joves se’ls deu el respecte més gran.”
En
una literatura tan amenaçada per la cursileria com la catalana és més necessari
que enlloc un vitalisme que vulgui dir caràcter i rotunditat. Riquer exhibeix
un tarannà enèrgic, divertit, enginyós i profitós, de vegades paradoxal que
esdevé fins i tot sarcàstic. Inesperat. S’ha estimat més envoltar-se de
llegendes poc convencionals per al que sol ser habitual en una personalitat
trencadora i, per dir-ho així, precisament perquè és una persona molt poc
convencional. No ha estat mai un savi peculiar ni distret a la manera tòpica
d’Einstein perquè no sap badar. La llegenda diu que Riquer mai no va faltar a
classe i així pot creure’s perquè, de fet, fer classe, ensenyar, aprendre a
ensenyar ha estat la seva manera de dialogar, que és el que volen fer
permanentment els bons xerraires. Aquests xerraires volen xerrar si els deixen
amb Petrarca, amb Ausias Marc o amb Martorell mateix i després comentar la
jugada amb els alumnes. Amb alumnes de tota mena de manera, amb col·laboradors
i després amics que han treballat a les tardes de l’estiu enganxós de Barcelona
amb els manuscrits revells dels nostres passats grans autors. De jovenet,
Riquer va col·laborar activament amb el senyor Duran i Sampere per salvar els
arxius de Catalunya, els de la
Corona d’Aragó de la fúria destructiva d’uns revolucionaris
que una mica més i acaben de cop amb la nostra memòria nacional escrita. Riquer
és el combatent de la camisa blava en el bàndol franquista però també és el
defensor dels estudiants davant de les autoritats franquistes, l’home pont
entre els que volen fer com Suárez i els que volen fer com López Raimundo;
Riquer és el providencial subministrador de tabac per a Jordi Rubió i Maria
Aurèlia Capmany durant els fets de la Caputxinada. El
catòlic que es confessa, combrega i que, alhora, forma part del mateix grup
parlamentari que Lluís Maria Xirinacs com a senador de designació reial. El
medievalista i monàrquic Riquer que recorda als uns i als altres que l'Espanya
tradicional mai no ha estat unitària, amb una clara personalitat
plurilingüística i plurinacional. El seu és un catalanisme ferm,
construït en els anys anteriors a la proclamació de la República del
trenta-u.
Ja
sigui entre persones molt il·lustrades o honestament elementals, la sola
presència o l’esment del nom de Martí de Riquer produeix un efecte viu,
extraordinari. Per anys que passin, sempre inalterat. Riquer és fulgor per la
cultura, per la vida. Una passió que, si d’alguna manera va ser diletant en la
seva joventut quan escriu obres de teatre sensacionals com Spinoza i els gentils i El
triomf de la fonètica, aviat es va adaptar fins al saber estar, fins a la
facilitat de circumspecció i de mesura que esdevé elegant partidisme, art de la
prudència. Li agrada això i no pas allò i molt menys allò de més enllà. Una
cosa aquí i l’altra en un altre lloc. És a dir: fumar en pipa vol dir
indefectiblement deixar els cigarrets de banda. Reconèixer el Tirant com una de les grans novel·les
volia dir discrepar de la seva època, quan ningú no pensava així ni apostava
pels trobadors en una universitat inclinada als estudis clàssics de grecs i
llatins. L’opinió de Riquer suscita respecte perquè és un constructor de
criteris, sap escollir. Un dia em va explicar, mentre baixàvem una escala, com
havia après molt d'Agatha Christie a l'hora d'investigar per escrit. A través
dels seus llibres jo vaig conèixer la gaia ciència dels trobadors on la
joventut és una qualitat moral i no una edat, on es practica la mezura (moderació), la llarguesa (generositat), l’ensenhamen (la bona educació), el solatz (tracte afectuós, diversió), la mercé (compassió), el pretz (vàlua, estima) i sobretot, la
complexa paraula amor.
Afegim-hi el gran estendard de Riquer, el joi.
Un concepte que és alhora plaer, goig, alegria, joia. Una exaltació interior
que eleva l’home per sobre d'ell mateix, una alegria tan violenta que tot
l’ésser se sent per sempre renovat. Com és l’entusiasme de trobar el Graal. Com
li passa a Perceval i al seu millor intèrpret.
Martí
de Riquer ha fet noranta-vuit anys perquè físicament és una força de la
naturalesa. La intel·ligència que té també ho és. Va guanyar la primera
resistència de la noia amb la que després es casaria, María Ysabel Permanyer,
perquè sabia el nom de la reina de Saba. ¿Quin nom era, com es deia? Salut,
salut, molta salut, Riquer, Mestre!
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada