La veritat de les tenebres

[Ressenya] Albert Sánchez Piñol. Tretze tristos tràngols. La Campana, 2008. 167 pàgines.

               Desconcertant, sorprenent, prodigiós, excepcional. Amb Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) han petat els límits de la clausura metafísica en què la prosa catalana contemporània vivia reduïda; en permanent contradicció entre allò que és i allò que hauria de ser per mirar-se al mirall i que es reconegués. No és estrany. Ja deia Jacques Derrida que, al capdavall, la metafísica és un sistema de defensa exemplar contra l’amenaça que profereix l’escriptura. I ja que l’escriptura sempre és un joc especular, el valent i subversiu autor de La pell freda i de Pandora al Congo creu que, amb el seu nou llibre Tres tristos tràngols, cal vindicar la literatura –per tant, també la catalana— com a rastre o petjada que ens parla de la veritat de l’ésser humà. I que, parlant, constata l’enorme complexitat de la naturalesa de l’home, i —el que és encara més important—, ofereix una sortida plausible al laberint del dubte que és l’existència. He dit veritat. En contrast amb els relativismes moderns que neguen l’ètica i la moral i que només creuen en l’ús del llenguatge com a estratègia espúria, com a pretext per emmascarar tota mena d’impostures i d’excessos, vet aquí un escriptor que creu com sant Joan que la veritat ens farà lliures. Hi ha qui ha esmentat Tres tristes tigres de Cabrera Infante per explicar el títol d’aquest llibre. Ric per sota el nas.

                A Tristos tròpics, Claude Lévi-Strauss va assenyalar un element que és essencial per llegir amb profit les faules morals de Sánchez Piñol, contes o novel·les. L’antropòleg belga hi diu que l’escriptura més que il·luminar els éssers humans, contribueix encara més a la seva explotació. I que la perfídia xopa els seus cors mentre aprenen l’escriptura. El viatge novel·lat de les seves expedicions etnològiques al Brasil li permet endinsar-se en l’estructura essencial de la comunicació simbòlica, és a dir, en els patrons a través dels quals es comporten tota mena d’éssers humans sigui quina sigui la seva cultura o el seu grau de desenvolupament tecnològic. El que tenim d’homes els humans. De manera similar la mirada antropològica de Sánchez Piñol permet oferir des de la literatura un camí invers, que busca la il·luminació i no la perfídia. Que busca el coneixement, un retrat acabat i fiable, responsable i treballat de com és, en realitat, l’ànima humana i de quines són les pautes de la nostra conducta més enllà de les ideologies, les religions o les proclames estètiques o publicitàries.

                Les estratègies narratives de Sànchez Piñol són complexes i de gran abast encara que puguin resultar aclaparadores per al comú de la crítica; amb el seu univers de fenomenologia fantàstica, atapeïda d’atrocitats, crueltats, vides al límit, intrigues, passions, desconfiances, ardors, efectes especials, monstres, illes desertes, territoris exòtics, tant els antàrtics com els tropicals. No és ciència-ficció sinó passió i agraïment per la narrativa d’entreteniment o popular, pels còmics i les pel·lícules de diumenge a la tarda, per tot el que de sorprenent va poblar la nostra infantesa i adolescència erràtica i avorrida. En aquest nou llibre, en no ser una novel·la, el lector pot enfrontar-se amb més calma a cada un dels contes, sense sentir-se intimidat per l’empresa d’haver llegir més de deu pàgines seguides. Els ha de llegir, a més a més, separats perquè aquest no és un llibre estructurat sinó una col·lecció de relats. Però aneu amb compte. Una història situada a l’antiga Roma, l’aparició d’una mutació inesperada en una persona anònima, l’aparició de selenites com a mà d’obra barata, fins i tot el debat en el famós congrés del 1896 a Londres en què van separar-se definitivament comunistes d’anarquistes, tot, absolutament tot, pot ser material literari per a Sanchez Piñol. Mentre sigui entretingut i eficaç. Mentre ens tingui encantats amb la superxeria que ens explica. Mentre no vegem clarament, com passa amb els bons il·lusionistes, quin és el seu joc.

                La veritat de Sánchez Piñol es descobreix en la bellesa del seu estil, lirisme sense complexos, comparacions sistemàtiques i martellejants, un català bo, noble i sense traves. A través del seu lirisme podem llucar que la gran lliçó és que el coneixement ho és tot, fins i tot la justícia, fins i tot els bons sentiments. Tot. I que som pèrfids perquè som ignorants.

[Publicat a La Vanguardia el 16 de juliol de 2008. Traduït i amb esmenes]