Manifesto no al manifest

[Crònica] Manifesto el meu no al recent manifest en favor de la literatura a l'ensenyament —llegiu-lo aquí—. 

Quan un mascle diu que, a casa, tot servicial i bon noi, ell “ajuda” ja podem certificar que no fot ni brot. O no gaire. Quan un polític diu que “prendrà totes les mesures” tots sabem que ja ens hi podem posar fulles. Que té la langue de bois. De la mateixa manera ens podem esperar ben asseguts si un grup de professors universitaris sol·licita una “presència digna de la literatura a l’ensenyament” a través d’un manifest com el que recentment ha aparegut en els mitjans. I xiular o pesar figues. És un manifest tan indolent i mal redactat que aconsegueix expressar el contrari del que pretén. En primer lloc perquè delata la submissió jeràrquica dels signants del document —tots o gairebé tots són funcionaris i fidels servidors de l’Estat— i, després, perquè fa palès el clima d’esclavitud moral en què viuen i que els impel·leix a publicar-lo. En oberta contradicció amb la realitat de les coses i alhora contra la naturalesa específica del llenguatge.

Parlar de presències, ja d’entrada ens posa en guàrdia: és més propi d’espiritisme i de fantasmagories que de pedagogia. Pertany al territori de la vaguetat i d’estar domiciliat als núvols. A ningú no se li hauria acudit demanar —sol·licitar, amb tota humilitat— una “presència digna” de les matemàtiques o de l’educació física. N’hi hauria prou amb exigir —els manifestos sempre exigeixen però aquest no— que la literatura ocupi el lloc central que li correspon en l’ensenyament públic i integral dels ciutadans d’una Catalunya democràtica. El lloc que tenia a l’escola catalana de la República.

Millor que tampoc no parlem de dignitat. Ni d’una pretesa superioritat moral perquè ja veiem on ens ha dut tanta pompa i circumstància, tanta xerrameca en favor dels estudis literaris: els han fotut fora, en la pràctica, de la universitat catalana. ¿On era la dignitat d’algunes digníssimes persones que ara reclamen dignitat però que, any rere any, van anar acceptant, capcots, perdre un llençol en cada bugada? A banda de xerrar i blablavejar  sense aturador, ¿alguna dimissió, alguna mesura contundent de pressió? No cal pas que cap professor universitari arribi a l’extrem d’abraçar la lluita armada per defensar la causa dels estudis literaris, però almenys que els hagués defensat amb la mateixa contundència que defensa el sou. Més que res perquè una cosa anava amb l’altra.

Els autors del manifest es declaren “alarmats pel greu desprestigi de la literatura a l’ensenyament” sense ni mica d’autocrítica. Com si el desprestigi social de l’ensenyament de la literatura no tingués res a veure amb una docència equivocada. Una docència que, a grans trets, Harold Bloom va denunciar com a procedent de “l’escola del ressentiment”. Una docència que, de manera força majoritària, confon els interessos ideològics, psicològics, personals, etc., amb, pròpiament, l’estudi de la literatura. L’autèntic estudi de la literatura que és, naturalment, l’estètic. No serveix de res que el manifest digui afectadament que la literatura és un art i després es faci classe de materialisme històric en lloc de parlar de Pere Quart. O que es converteixi la classe de literatura en la vida i miracles d’un determinat escriptor. O que, en lloc d’estudiar els nostres clàssics es faci història de la medicina medieval. No tot el que s’ha fet s’ha fet bé.

Ni tampoc la nostra situació no és comparable a la d’altres països. És commovedor que s’afirmi que el desprestigi dels estudis literaris “no és un fenomen nou ni particular de la nostra cultura, sinó general en el món occidental” quan cada vegada hi ha menys lectors de literatura en català. Al final de la dictadura teníem un 20 % de lectors en català enfront d’un 80 % en espanyol. Avui el percentatge és de 8 % enfront del 92 %. Cap literatura realment viva està socialment tan desprestigiada com la literatura catalana. I, conseqüentment, també els estudis universitaris que haurien de donar-li valor. Fa la impressió que els autors del manifest no saben gaire bé quina és la funció social de la literatura ni estan segurs de per què cal ensenyar-la. Repeteixen, un cop més, la vella superstició que “la lectura dels textos literaris més representatius és l’eina més eficaç per al domini de la llengua”. De cap de les maneres. Els estudis literaris no són subsidiaris de l’estudi de la gramàtica, ni de la catalana ni del xinès mandarí. Llegir no serveix per saber posar bé els accents ni per dibuixar ideogrames. Ni per comprendre el món. No conec cap escriptor ni viu ni mort que comprengui el món. ¿Com es pot dir una falsedat així? Els lectors de literatura no són millors persones que els que no en llegeixen mai. Tampoc no són més cultes. Ningú no llegeix Shakespeare o Voltaire o Li Bai per dominar millor la llengua pròpia. L’estudi de la literatura es justifica per ell mateix i no calen excuses ni daurar píndoles. Prou se sabia que l’escola catalana s’estimava més ensenyar l’esoterisme dels pronoms febles a la poesia de Carner. Però si, a més a més, a la universitat hi ha algú que es pensa que cal justificar per què s’ha de llegir Ausiàs Marc o Mercè Rodoreda és que estem completament perduts.

El manifest s’acontenta amb una petició de més classes al batxillerat i en defensar el corporativisme del sector. En termes laborals. Són legítims. Sorprenentment pocs ideals en un text signat per professors i investigadors tan respectables com, alguns, sincerament admirats. Una perspectiva excessivament gremial com ho és aquesta fa que la resta de la societat  s’hi desentengui. Que no se senti interpel·lada. Francament, si el manifest és per continuar fent el que s’ha fet fins ara, millor eliminar completament qualsevol resta d’estudi literari a l’ensenyament secundari. I de la major part de les universitats catalanes. Si una cosa no se sap fer, millor no fer-la. Si hem oblidat per què la fem, tornem a començar. Almenys, potser l’absència de la literatura reclamaria un retorn i un replantejament radical. I, a més més, si el model de competència lingüística a través de la literatura és el que mostra aquest manifest, un manifest farcit de redundàncies, anacoluts, inexactituds i flatus vocis, millor deixar-ho córrer. Una persona si no sap res potser, algun dia, si en té la possibilitat, pot mirar d’aprendre el que li cal. Però no es pot aprendre el que no se sap que s’ignora. El pitjor és quan —qui dia passa any empeny— es fa veure que se sap, es fa veure que s’ensenya, i el que realment es fa és perdre miserablement el temps.