Pujols guanya Pujols

[Ressenya]. Francesc Pujols

*Poesia. Llibre que conté les poesies d’en Francesc Pujols, amb un pròleg d’en Joan Maragall. Quaderns Crema, 2005, 175 pàgines. 

*Novel·la. (Augusto de Altozanos) El nuevo Pascual o la prostitución. Pròlegs de Quim Monzó i d’Artur Bladé Desumvila. Edicions i propostes culturals Andana, 2005, 312 pàgines. 

*Novel·la. La tardor barcelonina. Edició d’Enric Casasses, Pròleg de Joaquim Auladell. Llibres de l’Índex, 2005, 71 pàgines.

             

En el principi fou Janus, que els romans invocaven en començar qualsevol empresa i a qui van dedicar el primer mes de l’any. Déu de claus i portes, de les entrades i sortides, de l’alba i del crepuscle, és la divinitat integradora de les dues cares. Després tenim el doctor Jekill acompanyat de Hyde, la seva altra cara que viu al seu rostre; Rimbaud el qual afirma ser una altra persona en l’enèsima alba de la modernitat —je est un autre—; Guilhem de Peitieu que és la burla d’ell mateix en l’alba medieval de la poesia; Boccaccio i Martorell amb llurs ambigües històries que afirmen una cosa i el contrari. Violetta Valéry, la prostituta de La Traviata que, alhora, és una dona fidel. I tenim, naturalment Fernando Pessoa, l’home escindit en algunes i contradictòries identitats, el drama em gente que es desencadena a partir del 1914 entre els molts matisos i replegaments del jo. Són alguns precedents que ajuden a capir la brutal, desconcertant, feridora manera que té Francesc Pujols (1882-1962) d’entendre la literatura, un exercici d’estil, això és, com una disciplina de l’esperit: “és un istil que te la particularitat que moltes vegades, per no dir sempre, ni nosaltres, ni ningú pot dir si està escrit en sèrio o de broma” —Concepte general de la ciència catalana (1918)—.

Si en el poema Autopsicografia (1930) Pessoa afirma que: 

“el poeta és un fingidor

fingeix tan completament

que fins i tot fingeix que és dolor

el dolor que en veritat sent”

el nostre Pujols, sense tremendisme dolençós —més aviat amb dolençosa ironia— escriu a El nuevo Pascual (1906): “¡Me haces reír, dijo el rey, cuando te enfadas! Tienes unas teorías que me parece que han de enfadarte contigo mismo. –¿Qué hombre hay, mi señor y Rey –prosiguió el filósofo–que no esté reñido consigo mismo?” Pujols, amb només vint-i-quatre anys, ja sap perfectament que la literatura contemporània mira més el com que el què. La nostra modernitat, desconfiada i escèptica de les possibilitats reals que té l’ésser humà de conèixer o de comprendre la realitat —fins i tot la realitat íntima o psicològica— s’aboca febrilment sobre el discurs, sobre l’art, sobre la literatura per intentar saber, al capdavall, de què està fet tot plegat. Mentre Maragall creu en la funció mimètica de la literatura —la seva teoria de la paraula viva fon la literatura amb la realitat mateixa, i la pensa com a legítima emanació de l’autèntic i natural—, Pujols se’n fot despietadament del seu mestre i mentor en el Llibre que conté les poesies d’en Francesc Pujols  (1904) a base de construir el text més maragallià que sigui possible. El poema-pròleg està dedicat ni més ni menys que a la realitat. És el mateix procediment que utilitza Voltaire contra Leibniz al Càndid i és quelcom més que una simple paròdia com sosté Carles Riba. És una exacerbació, una reducció a l’absurd, una actitud tan follament partidària del poeta admirat que s’acaba transformant en un miquel d’anada i tornada. Alguns poemes són de gran bellesa, commovedors, mentre que d’altres... Contra l’arrogància del discurs idealista, el despullament estoic de l’humor. En La tardor barcelonina (1907) pot llegir-se: “Estimar a una dóna després d’haver sigut ditxós amb una altra dóna és ser com un nen que fa malbé una joguina per saber lo que hi ha dintre”.

I és que Pujols fa del discurs sobre l’amor la quinta-essència de l’irreal, de l’impostat, del que només és purament verbal, de l’arbitrari. Per això es basa en la que creu  —no li falta raó— gran tradició estilística catalana, centrada en l’humor i en l’escepticisme tàctic per enfrontar-se amb els paranys ideològics. Per això reivindica el Rector de Vallfogona per al riure i Ramon Llull en la defensa de la raó crítica per damunt de la fe cega. ¿Que no és el discurs idealista romàntic sobre l’amor tan abusiu com l’idealisme religiós? En el Nuevo Pascual, a mig camí entre la Bíblia i les històries de La Fontaine o Perrault, baixa a les catacumbes magdalèniques de la societat amb un conte sobre la prostitució a la manera dels llibertins francesos del XVIII  —Restif de la Bretonne, Casanova— o Rousseau. Pascual, home ingenu i, per tant, sincer fins a l’atrocitat, “una tarde... empezó a considerar cuán gustoso era el placer imaginado y cuán decepcionante era la realidad en el momento de estar con una mujer”. En canvi, la seva esposa, Gertrudis, “sentía el pudor natural en las mujeres que sólo han oído hablar del amor, y aún con palabras escondidas o de doble sentido”. D’això es tracta, precisament, del doble sentit, de la doble moral, del doble llenguatge d’aquella capital mundial del putarram que va ser la Barcelona de principis del segle XX, la que va enlluernar Pierre Louÿs, el qual, per cert, se sabia de memòria La vaca cega. D’això van aquests tres llibres, dels paranys del llenguatge.

El que és als marges acaba pressionat sobre el centre, i l’acaba desplaçant. És impossible que després de la recuperació del Nuevo Pascual, però sobretot després del determinant redescobriment de La tardor barcelonina —que devem al professor Auladell i a l’edició d’Enric Casasses— la literatura catalana contemporània pugui ser explicada com fins avui, amb la falta de cultura, de perspectiva, de metodologia i de respecte que definia Pujols com a “cantamanyanes” i la seva obra com “pura bajanada, i sempre una presa de pèl”. Pujols es revela la clau per entendre no només Salvat-Papasseit, Sagarra, Pla, Dalí, fins i tot la narrativa de Foix i Gómez de la Serna. Sap escriure a la manera de Proust —La visió artística i religiosa d’en Gaudí— i d’altra banda prefigura la gran avantguarda europea. La tardor barcelonina és molt millor que el millor d’André Breton: 

“els aucells cantaven com si sortís el sol i el bosc era roig com una cabellera de dona rentada amb aigua oxigenada”. 

Un text deliciós, prodigiós, un al·legat oníric contra les dones que, esclar, acaba regirant-se contra ell mateix i esclatant de manera fulgurant en favor de la femenil condició. Una peça sensacional, de lirisme gros i enginy fort, de candor i tendresa sorprenents, d’excel·lent creativitat lingüística i narrativa, electritzant, d’enorme força. Com Janus, ens està mirant amb les dues cares: “la paradoxa és una realitat vista des de dintre”.

[Publicat a La Vanguardia el 31 d'agost de 2005. Traduït i amb esmenes]