Tísner, per no fer el ploricó

[Ressenya. Tísner. Paraules d'Opòton el Vell. Labutxaca. Edicions 62, 2012, reedició]
        
Quan, perquè sí, amb seixanta-quatre anys, vas i perds un ull, un ull de la cara, sense alternativa, sense guerra ni mica d’èpica ni de re que et consoli, almenys t’has de poder exclamar i protestar. Queixar-te no; discrepar. Avel·lí Artís Gener (1912-2000), més conegut com a Tísner, agafa un pedaç de pirata i se’l posa teatralment a la cara, que es vegi que eres i sempre seràs un malcontent, un disconforme amb la injustícia i l’arbitrarietat cruel del món. Que ni t’hi acostumes ni t’hi podràs acostumar mai però que, amb tota la dignitat i la ironia de què siguis capaç, ets desafiant i filosòfic. Contrari a la inèrcia de la queixa i del desbordament dolorós que no aprofita. Sempre és millor fer de pirata valent que anar pel món amb un ull de vidre covard i sense vida. Millor somriure, millor una ganyota. Millor sempre l’estridència del minusvàlid discordant que la melodia llepada del violinista amb perruquí i maquillatge conegut com a Xavier Cugat. Millor veure el que puguis amb un únic ull solitari que viure la meitat d’una vida perquè l’altra te l’han arrencada de viu en viu, mitja vida condormida, a Catalunya, en passar la ratlla sota la lluna plena. Millor tornar de l’exili i que el passat mai no pugui tornar amb tu que no haver tornat mai. Millor viure amb un tros menys que no viure. Millor, sempre, viure. Sobreviure.
         Si de les dues parts decapitades dels dos cognoms —Artís i Gener—en surt el pseudònim feliç de Tísner, podem dir que la seva és una biografia recomposta també després d’haver estat seccionat, amputat. Primer pels que el van fer marxar per lliurepensador —anarquistes i franquistes—. Després pels altres —ho explica Ramon Barnils— que per guanyar-se la vida li van deixar només el miserable racó dels mots encreuats en un petit diari. Tísner es disfressa de bucaner per mostrar que és un home tallat i apedaçat però, també, per fer-nos veure quin és el preu de la discrepància en la nostra avara Catalunya, terra de pirates, de ganivetades i esmolets tot i l’intent civilitzador del noucentisme. El jove Tísner formava part de la primera generació de la nova Catalunya, aquell brillant aplec que estava cridat a millorar el país durant l’optimisme generalitzat dels anys trenta. L’ull de la cara el va perdre de gran, sí, però ja feia molt de temps que era un home migpartit, ullprès en una inesperada definició, nova, d’uns mots que s’encreuen per ferir.
Després de la Segona Guerra Mundial sovintegen arreu els escriptors acollonits i tristos, plens de llàgrimes i de dolor, de circumspecció davant l’espectacle delirant del carnatge encara calent. A Alemanya fins i tot els fa vergonya d’utilitzar l’alemany, a França repunta l’existencialisme i sembla que només els anglesos —i una mica els italians— tenen ganes d’eixugar-se les llàgrimes i continuar com bonament es pugui. Hi ha qui els anomena la generació perduda, escriptors en temps difícils, com si el passat hagués estat sempre de flor i viola, com si la sang i el semen no esquitxés, des dels orígens els lloms transparents de totes les biblioteques del món. William Golding ho va explicar aleshores al Senyor de les Moques (1954) i té tota la raó quan ens fa veure que cada generació se sent nova i determinant abans de plorar —com totes les precedents, com totes les següents— l’edat de la innocència. No hi ha generacions perdudes ni temps més difícils que d’altres. El que sí que hi ha és qui es pensa qui ho té tot pagat i qui sap que no. Qui es fa la víctima i el ploricó i que no se’n fa. Un dels que sempre van viure sencers, captinguts, el seu desmembrament va ser Tísner. No és un escriptor per al victimisme catalanista, deixeu-lo en pau.
Cesare Pavese deia que només hi ha qui és treballador i qui és gandul. No hi ha generacions perdudes. “Qui no sap ser feliç ‘ara i aquí’ mai no ho serà. I escriure, encara que sigui lluitant, vol dir ser feliç. L’escriptor que no s’acontenta amb la seva feina en els dies que li toca viure no és un escriptor.” La literatura sempre serà esplèndida en qualsevol experiència, per dura i inhumana que sigui. En qualsevol moment que ens toqui viure, l’escriptor fa la seva feina. Encara que perdi la mà dreta té encara l’esquerra. Encara que perdi un ull com Tísner no perd la vista.
Virtuós de la paraula, i home d’enginy, murri i enjogassat, com un il·lustrat a la manera de les Cartes perses de Montesquieu, escriu aquesta excel·lent novel·la: Paraules d’Opòton el Vell. Una desbordant història que prova de canviar el passat perquè li és impossible de modificar el present. ¿Què hauria passat si el descobriment d’Amèrica hagués estat al revés? ¿Què hauria passat si els asteques haguessin descobert Europa? Vet aquí una autèntica renovació del gènere novel·lesc en el context entotsolat de la literatura catalana de l’exili. Aquí no hi ha llàgrimes ni pena d’un mateix, aquí només hi ha una fe indestructible en la capacitat de la llengua catalana per dibuixar el món, amb subtilitat i ironia, amb lirisme lúdic com han fet sempre les grans literatures del món. L’optimisme i el capteniment serè de Tísner no és altra cosa que compromís amb la societat. L’afable mirada de Tísner és una lliçó política. Escriure durant més de tretze anys una novel·la de gran bellesa per continuar. Perquè Espriu no té raó i no ens cal La primera història d’Esther per vetllar la mort de la nostra llengua.
Paraules d’Opòton el Vell és el resultat d’un enorme treball de documentació antropològica, lingüística i geogràfica sobre el Mèxic precolombí i sobre el món americà immediatament anterior al descobriment i conquesta espanyols. La història que se’n desprèn és el resultat del profund afecte i consideració que l’escriptor va experimentar per Mèxic, el país en què va exiliar-se, el lloc on va poder continuar la seva obra literària i el seu compromís polític amb el catalanisme d’esquerres al que sempre hi va estar unit. Són les coordenades biogràfiques essencials per valorar el sorprenent tema que ens proposa la novel·la: un descobriment a la inversa. En la narració de Tísner no són els espanyols sinó els indis mexicans els que protagonitzen un “descobriment” d’Europa, elaborant una crònica de l’aventura que no és altra que la pròpia novel·la. Tísner fingeix traduir el manuscrit recentment localitzat d’un vell asteca anomenat Opòton, testimoni directe i protagonista del descobriment de la Península Ibèrica. L’odissea, escrita en nàhuatl, explica l’aventura de tres mil set-cents asteques que abandonen per mar el seu país a la recerca del déu Quetzalcóatl. Després d’un agitat i divertit viatge a través de l’Atlàntic els descobridors arriben a un estrany indret al que anomenen “Vell Astlan”, batejant així Galícia. Una vegada en els territoris del rei Tantomonta-montatanto coneixerà els seus habitants i les diverses llengües i cultures, unes gents que els escandalitzaran pels seus sorprenents costums, tan mancats de decòrum i de lògica tant per als asteques com per als espanyols esdevindrien les formes de vida dels americans durant la visita que aquells els tornaran anys més tard arrel del viatge de Cristòfor Colom, l’únic que registra la història oficial.
Crònica d’Índies invertida, ucronia, aquesta novel·la juga constantment amb els sobreentesos que té el lector de la història real i proposa amb la seva faula una mirada més justa i equànime de la relació entre els americans i els hispans. Opòton no només és una paròdia de la figura del descobridor Colom, sobre tot simbolitza la possibilitat d’apropar-se a la realitat d’altres cultures amb un esperit més tolerant i positiu. L’asteca contempla el Nou Món que ha descobert i intenta explicar i explicar-se aquesta altra civilització que es resisteix a considerar com a tal. Europa li sembla “diferent” perquè no és la seva terra i una innombrable llista d’elements el soprenen. El clima li sembla insuportable, les ciutats diminutes i els seus habitants petits i mal vestits. Tot i que reconeix la importància d’alguns progressos tècnics, per a Opòton els espanyols no tenen progrés ni cultura, com demostra el seu calendari deficient. Pel que fa a la religió, l’asteca confessa la seva perplexitat i la considera herètica: si només hi ha un déu, Quetzalcóatl i Santiago haurien de ser el mateix amb dos noms diferents, però s’adona que no és així.
Aplicant la seva pròpia lògica als costums europeus, Opòton arriba a conclusions molt divertides. Dedueix que les finestres de les cases són forats fets perquè les dones s’hi aboquin a cridar, i interpreta que la cerimònia del Botafumeiro de la catedral de Santiago és una desinfecció col·lectiva de polls. La personalitat de Tísner es deixa entreveure en molts moments de la novel·la a través del protagonista. Com l’escriptor català, Opòton té un gran interès per les llengües i per la realitat de les paraules. Així descriurà les diverses “fales” (del gallec “fala”) de la península i es preocuparà per l’etimologia de les paraules que aprèn, dels topònims i dels noms de persona.
Les cròniques catalanes medievals són també un referent molt estimat per a Tísner. L’escriptor asteca fa anar la frase “què us diré” tot sovint, una estructura habitual de la ferma prosa de Ramon Muntaner, autor amb el que Tísner hi té una relació d’admirativa complicitat. El contrast entre els dos móns separats per l’Atlàntic teixeix l’entramat d’aquesta novel·la amb grans dosis d’humor i de dolçor, amb moments de paròdia i crítica a la història del descobriment espanyol: “el seny ens hauria haver fet dir la paraula justa, que hagués estat trobada, ja que no hi havia res que estigués cobert.” Diguem per últim que la novel·la no té un final. El manuscrit s’interromp, queda escapçat, amputat. Un ficció que sembla un disbarat i acaba semblant-nos tan real com la vida mateixa.




3 comentaris:

  • Xavier Dilla says:
    2 de juliol de 2012 a les 12:26

    Tota la raó, Jordi: "No és un escriptor per al victimisme catalanista". L'Opòton és una novel·la sensacional, i molt divertida, admirablement i intel·ligentment construïda (la veu del narrador, el lèxic, el punt de vista...). Que no hagi estat més llegida, que no sigui una novel·la imprescindible del nostre cànon, com no ho era "Incerta glòria" fins fa poc, és una prova més de la poca cultura que tenim. De cultureta, molta, això sí.

  • Jordi Palou says:
    15 de juliol de 2012 a les 22:40

    Paraules d'Opòton el Vell és efectivament una novel·la impressionant i es mereix molt més que l'escarransida edició de butxaca que li han fet els de 62 aprofitant el centenari (i alguna subvenció). Les memòries d'Artís-Gener són un altre monument, malauradament introbables avui (menys aquest Opòton tota la resta de l'obra està descatalogada).

  • Jordi Ainaud says:
    16 de juliol de 2012 a les 11:42

    Una obra absolutament genial, que mereix lectors a cabassos. I no és cap casualitat que la filla de Tísner, la Glòria Artís, sigui una de les grans expertes en cultures precolombines de Mèxic.