Colonialisme Abrams

[Ressenya] D. Sam Abrams. Odes a Barcelona, 1840-2011. Ajuntament de Barcelona, Direcció de Serveis editorials, 2011.

         Com si fos un malson, en aquests moments de feblesa de Catalunya, minoritzada per l’agressivitat exterior i afeblida per la indolència local, tot s’hi val per demostrar que la nostra és una cultura de segona categoria. O de tercera. Folklòrica i residual, només aprofita per a la gastronomia, la recreació turística i la poesia. El president Suárez, consensual, ja admetia que es poguessin fer quatre expressions líriques en la llengua de Tarradellas però mai la docència de coses serioses com ara la física nuclear. Passats els anys som allà mateix. Mentre les grans llengües internacionals produeixen i exporten obres d’assaig i de reflexió científica i humanística —gènere predilecte d’avui—, a Catalunya l’assaig de categoria és sempre d’importació i mai surt a fora. Cap llibre d’assaig català és traduït ni venut a fora. Faré que no sé d’Eduard Punset.

         Els tòpics en contra de Catalunya se’ns mengen de viu en viu. Tot català és intrínsecament adinerat i, per aquest motiu, forçosament, ha de desdinerar-se. Tot català és intrínsecament treballador i, per aquest motiu, ha de treballar de valent. Pel camí de la mentida fossilitzada s’arriba també a la reducció de la literatura catalana als simpàtics límits de la poesia. Mentre les grans literatures internacionals, les més potents i admirades, llueixen un esplèndid estol de novel·listes, narradors, assagistes i pensadors, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera, Catalunya no. No, Catalunya, no. Ella cauria. És cega. Hem de conformar-nos amb ser espontanis i aborígens. Guerxos. Lírics. Com l’aragonès, el bikya o les nobles i entranyables literatures encara per alfabetitzar hem de limitar-nos a tocar la siringa fins a la nostra segura inanició. Dir que una literatura és, essencialment, poètica, vol dir, a principis del segle XXI que és una llengua sense futur.

         És, en aquest sentit, incomprensible que s’hagi pogut publicar aquesta obra tendenciosa, anacrònica i grotesca. Reunir en un sol volum els textos poètics catalans sobre Barcelona pot tenir un cert sentit, un sentit documental i de curiositat filològica. Un passatemps. Com qui diu un feix de fotocòpies sobre la poesia de l’Empordà. Però per parlar de Barcelona, literàriament, i amb un mínim de credibilitat i de competència filològica, amb una mínima perspectiva contemporània, no es pot oblidar ni el modern qüestionament de la frontera entre els gèneres de la ficció ni l’indiscutible protagonisme de la narrativa i de la novel·la als segles XIX i XX. Tan narrador és Jaume Roig com Enric Casasses, tot i que tots dos utilitzin el vers. L’Oda a Barcelona de Verdaguer és una narració, un elogi en vers comparable a l’elogi en prosa que Cervantes va fer al Quixot. I les proses poètiques de Foix sobre Barcelona són poesia. Això és tan elemental que fa mandra de dir. Tanta ignorància sorprèn. Però és que la ignorància és molt atrevida i en aquest llibre no hi manca l’atreviment.

         La perspectiva literària que Donald Sam Abrams planteja sobre les odes a Barcelona put. Put a colonialisme cultural anglosaxó, germà, en això, de l’imperialisme espanyol. Put al complex de superioritat que determinats imperis civilitzadors han projectat sobre altres malaurats territoris del planeta. El nord-americà Donald Sam Abrams ens menysté com a catalans de la mateixa manera que la crítica britànica menystenia fa molts anys els escriptors irlandesos encara que escriguessin en anglès. “Hi ha moltes cultures en què la base és la poesia; Irlanda és un cas obvi: els grans poetes són la base de la seva manera de fer” diu Abrams en el pròleg fent paral·lelismes amb nosaltres. Doncs no senyor. La base literària de Catalunya és la poesia però també la novel·la. Verdaguer, però també Joanot Martorell. Carner, però també Mercè Rodoreda i Josep Pla. És Llull, narrador i poeta.

         Jaume Subirana ha assenyalat en el seu bloc que tampoc és veritat que Irlanda sigui un país de poetes. Irlanda és el país  de Jonathan Swift, Laurence Sterne, Bram Stoker, Oscar Wilde, George Bernard Shaw, James Joyce, Samuel Beckett i Flann O’Brien. Com a mínim això: és el país d’alguns dels millors novel·listes de tots els temps. Alguns també van fer poemes però són essencialment novel·listes que han engrandit per sempre més el gènere de la novel·la. El gènere devorador de gèneres el gènere on el català ha tingut un passat gloriós i té un futur molt esperançador, potent, vivificant. La literatura de Barcelona no és guerxa, té dos ulls ben bells i brillants. El que cal és atrevir-se a mirar-la a la cara. Atrevir-se a treballar, encara que siguis nord-americà.