El retrat de Lolita

[Ressenya] Lolita, llum de les nostres vides, foc entranyable. Pecat nostre, llibre maleït, pregunta de l’ànima ara i aquí. Lo-li-ta. És pronunciar aquest nom, espetegar la llengua contra les dents, i que tot esclati amb inesperada violència, l’estupor de molts, de la majoria, fins i tot de nosaltres mateixos, contradictoris i balbuços davant l’extraordinària felicitat que sempre produeixen els llibres de Nabòkov i davant de l’obert rebuig dels qui encara es neguen a llegir-lo i comprendre. Lolita. Ens precipitem, inquiets, sobre aquest llibre com el que és en realitat, el més sumptuós regal de la literatura del segle XX, la creació majúscula de l’escriptor majúscul, de Vladímir Nabòkov —1899-1977, pronunciï’s, facin el favor, amb accent en la primera ‘o’. I si és possible la ‘o’ com una lleu ‘oa’—, sense desconfiança. No hi ha perquè. El seu fill Dimitri va respondre obertament en Retorn a l’habitació del meu pare (1995), a les acusacions d’immoralitat: “No hi ha res inadequat en els llibres del meu pare. Cada frase que escrivia era poesia i no hi ha res de brut en la poesia”. És al davant de les dificultats quan Nabòkov guanya.

                Quan a finals de maig del 1940, a la meitat del camí de la seva vida, Nabòkov, com si fos el personatge del seu admirat Kafka, va aconseguir escapar amb la família —la seva dona Véra i el fill— d’una Europa que s’enfonsava, va poder embarcar-se cap a Amèrica i fer virtut de la necessitat. Va passar de rus a nord-americà, de jove a madur, d’observar a actuar. De víctima en una batalla es va transformar en vencedor d’una altra. Exactament com una crisàlide que es metamorfoseja en papallona i aconsegueix de volar i ser un altre. Nabòkov va comprendre que ja res no seria el mateix i que si el món canviava ell també podia canviar per sempre. Que allò no era com el seu exili de Rússia el 1919, quan encara planejava tornar si el règim comunista algun dia s’esfondrava. Arriba un moment en què no es pot esperar més ni es pot continuar vivint entre parèntesis. Ha de canviar completament, ser un altre, per continuar sent l’escriptor que era. “El meu pas de la prosa russa a l’anglesa va ser enormement dolorós... com tornar a utilitzar les mans després de perdre set o vuit dits en una explosió” va explicar en una ocasió. És l’època dels seus millors llibres: La veritable vida de Sebastian Knight (1941) sobre la funció de la novel·la i les errants suggestions masculines, Barra sinistra (1947) sobre les tiranies russa i nazi i Pnin (1957) l’emotiva història d’un antiheroi, un desastrós professor de literatura russa en una selecta universitat nord-americana. Del seu esperit de superació d’aquells anys van néixer també la seva autobiografia Parla, memòria (1966) i els enlluernadors treballs sobre crítica literària, les seves monografies sobre Gógol (1944) Pushkin, Ulisses, Don Quixot i els seus famosos cursos de literatura russa, de literatura europea. Nabòkov va transformar-se en aquells anys no només en el més important novel·lista nord-americà sinó en un dels intel·lectuals més determinants del món contemporani. La seva obra, on hi conviu estranyament l’humil amb el sublim, és fonamental per a la nostra modernitat, per a les nostres preguntes. És una implacable mirada sobre la memòria, sobre la intel·ligència aplicada al pas del temps. Sobre la inutilitat, ja sigui biogràfica o cultural, de la nostàlgia.

                Nabòkov és un dels primers escriptors en comprendre que la novel·la europea tradicional ja no és possible i que el cosmopolitisme és l’única via de futur per a la gran narrativa. Lolita (1955) i després Pàl·lid foc (1962) Ada o l’ardor (1969), Coses transparents (1972), Mira els arlequins (1974) i la inconclusa El model de Laura (2010) no fan sinó anar a la recerca d’una tradició que superi l’àmbit europeu i la seva terrible herència. Enfront de l’obscurantista i vetusta ambició caïnita que cobeja el domini de l’espai vital —això són en definitiva les dues guerres mundials— Nabòkov estableix la força del record personal com la constructora de la identitat. Davant la tartine de merde del pessimisme de Tolstoi o de la metamorfosi asocial del monstruós insecte de Kafka, vet aquí el gran projecte de Nabòkov: no hi ha dol, no hi ha nostàlgia, tan sols una vocació crítica i sincera per a la felicitat, per a l’entusiasme. “La meva vida és pa fresc amb llard i mel alpina” dirà en una ocasió per afegir més tard: “cal ser bondadosos, orgullosos, intrèpids”. Si alguna cosa és Nabòkov és l’entusiasme. Poder ser el creador de la teva vida i no ser-ne la víctima; ser com Déu mateix: per això la matèria que li pertany és el verb, el llenguatge, que transgredeix constantment i que renova des de la dissidència del poliglot. Només la literatura de Nabòkov anticipa, així, la manera d’entendre la llengua literària en la societat informàtica.

                Però ¿què hem de pensar d’aquesta història anomenada Lolita? Sens dubte és una novel·la inquietant. Un senyor europeu, que passa dels quaranta anys, cultíssim i fascinant, representant de la millor, més ben civilitzada i vella Europa, anomenat Humbert Humbert esclavitza sexualment una nena de dotze anys anomenada Dolores Haze i es confessa en una novel·la que supera les quatre-centes pàgines. Per arribar a la preadolescent, el pervers H. H. es casarà a la mare de Lolita, la qual —òrfena per un accident— caurà en les grapes del seu padrastre. La joveneta s’escaparà encabat amb un autor teatral i guionista cinematogràfic anomenat Clare Quilty que H. H. assassinarà després d’una laberíntica recerca per tota la geografia dels Estats Units. Quina extraordinària maniobra de distracció! A Nabòkov, la moral social petit burgesa li és ben bé igual i experimenta la major indiferència, la més sincera, per la revolució sexual que va venir després de l’horror de les guerres mundials. Vet aquí una pell de plàtan en la que rellisquen molts crítics —com ara jo mateix—. La preocupació de Nabòkov no és el sexe sinó precisament l’horror, la utilització de la cultura com a pretext per a l’abús, com a excusa per a la tortura i l’esclavitud. En comparació, el pecat de la carn és una conya. H. H. és excel·lent precisament per explicar això: les seves paraules són bellíssimes, el seu sentimentalisme convincent, el seu encant desbordant: però només són paraules. Com a Don Quixot H. H. substitueix la realitat per una quimera desmesurada —la germana bastarda de la memòria i de la imaginació—, per una patologia de la ment: somiar sense límits de cap mena.

                Lolita no existeix, és una criatura tan meravellosa com inversemblant, de la mateixa manera que no existeixen ni Beatriu ni Dulcinea o la Laura de Petrarca. El que sí que existeix és l’horror i el dolor que, diàriament, es genera en nom de l’amor. Nabòkov no és ni malvat ni avorrit com el marquès de Sade. El preocupant no és el que digui la seva novel·la sinó que el que diu és veritat: tots tenim alguna cosa, molt o poc, d’H. H. dins de nosaltres i, per això, gairebé arribem a simpatitzar-hi. El seu retrat, com el de Dorian Grey que va dibuixar Oscar Wilde, és el de la bellesa de l’horror. L’equivocació d’H. H. no consisteix en els seus apetits. El problema no és que li agradi això o allò sinó que es nega a comprendre el món. Fantasieja. Falsifica el món. El seu desig tiranitza una noieta anomenada Lolita. A la vida no tot és possible ni legítim i, per això, l’educació, l’exercici de comprendre abans de jutjar esdevé indispensable i inajornable el creixement personal. Potser per això les versions cinematogràfiques de Lolita són tan dolentes: en el cinema tot és possible perquè tot és mentida.

[Publicat a La Vanguardia el 17 de gener de 2007. Traduït i amb esmenes]