Heretaràs la terra



[Ressenya] Albert Sánchez Piñol. Victus. Barcelona 1714. La Campana. Barcelona, 2012. 605 pàgines.

         Vet aquí, de nou, l’entusiasme permanent de l’aventura. És un vell instint el que ens encamina a aquestes històries d’audàcies i perills, d’esforços i de valor, de peripècies i sorpreses sense fi; narracions on ens esperen tot d’ulls badats pel neguit i enlluernats pel sol viu del migdia, amb cavalcades frenètiques que es perden en l’horitzó més ample, amb l’esquitx traïdor del mar poderós, el resplendor de les fogueres que estripen la nit, els colzes arrossegant-se pel fang en un pas secret. Relats que dibuixen una altra vida perfectament possible, lluny de la resignació i del conformisme, de les prevencions de les pors quotidianes. Una vida, en definitiva, que valgui la pena de ser viscuda. Més intensa i diversa perquè no es confon amb les emocions puerils ni amb les febleses melodramàtiques. La vida de la que ens parla l’aventura està feta del bo i millor que caracteritza exaltadament el gènere humà. Són la dignitat i la determinació que no s’esborren davant del perill, l’energia física, l’astúcia i l’enginy que no s’estalvien davant del repte, la lleialtat que ens uneix als amics i a la paraula donada, la protecció del feble, la curiositat que sempre crema i es meravella davant del prodigi i l’horror. Els llibres d’aventures ens asseguren que el lliure albir i l’individualisme no només són possibles sinó imprescindibles per viure amb plenitud. Que viure és moure’s sense descans, espavilar-se sempre, anar més enllà d’un mateix. Res a veure, per tant, amb moltes de les novel·les convencionals d’avui, saturades de flaqueses humanes, de personatges inadaptats, de conflictes existencials, sexuals, monetaris i melindrosos. A Victus. Barcelona 1714 hi batega potent i clar l’esperit de les millors novel·les d’aventures. Però és molt més que tot això. S’hi planteja un joc endimoniat, apassionant.
         Així com hi ha tot de llibres banals que volen fer-se passar per obres mestres, aquest llibre fa exactament a l’inrevés. Sembla una simple novel·la popular, tan sols un entreteniment quan, en realitat, es tracta d’un penetrant retrat de la condició humana, un relat ple d’emoció i de seny, un inquietant conte filosòfic i, sobretot, un emotiu al·legat polític sobre el poder i la democràcia popular, la guerra i la identitat nacional de Catalunya. El mètode d’Albert Sánchez Piñol és tan fascinant com desconcertant. Victus és la narració de les suposades memòries d’un personatge històric del que se’n sap ben poc, Martí Zuviría —o Subiries—, enginyer, ajudant reial i tinent coronel de l’estat major del general Antoni de Villaroel; testimoni ocular de la considerada més dolorosa tragèdia del nostre passat col·lectiu: la guerra de Successió conclosa amb la sagnant resistència i derrota en el setge de Barcelona del 1714. Però, en contrast, trobem una narració inesperada que no segueix les convencions de la novel·la històrica, amb un estil que no té cap intenció d’imitar ni el llenguatge ni les formes de pensar d’un cronista del segle xviii, com ara posem per cas, el capità Francesc de Castellví, autor de les Narraciones históricas desde el año 1700 al 1725 escrites al seu exili de Viena. Sánchez Piñol ens proposa un joc més atrevit i literàriament més brillant, que funciona com un rellotge al límit mateix de la versemblança. Un llibre amb un estil estripat, impertinent, imprevisible, enjogassat, gamberro, més propi del discrepant —i supervivent— universal de tostemps que desconfia de la solució de la guerra que no pas de l’exemplar soldat inconegut del martiri patriòtic. Si recordem algunes de les refistolades i melodramàtiques evocacions literàries del 1714 escrites fins avui —que van de l’espantosa Enrique y Mercedes. Novela histórica del sitio de Barcelona de Joan Illas i Vidal (1840) a la infame trilogia 1714 d’Alfred Bosch (2008), passant per altres curiosos nyaps com el poema de Jacint Verdaguer A la mort de Rafael de Casanova (1865), el drama Lo derrer catalá d’Antoni de Bofarull (1880), el poema de Pitarra Lo fossar de las moreras (1884) o fins i tot els textos Mestre Oleguer (1892), Lo cap d’en Josep Moragas (1911) i Joan Dalla (1921) d’Àngel Guimerà— veurem que no és estrany que Victus en fugi com de la pesta. Que hi projecti una sonora rialla. A la literatura catalana contemporània, en general, li sobren bones intencions i li falta ofici, modèstia i persuasió. És ben cert que per emprendre la redacció d’una obra mestra cal una certa innocència per part de l’autor. Per escriure un bon llibre, en canvi, cal exactament el que té Victus, sentit del ridícul, habilitat literària i aconseguir transmetre una mica de sinceritat, de bona jeia. A la novel·la històrica l’estan matant l’avorriment de l’erudició i l’arrogància de tants babaus solemnes.

         El llibre de Sánchez Piñol no és, per descomptat, perfecte. Potser es dilata injustificadament, sobretot abans d’arribar al drama de Barcelona que el lector coneix i espera amb ànsia. Potser el protagonista, Martí Zuviría, té unes relacions humanes massa rocambolesques però, en tot cas, la novel·la està construïda a base d’avatars que es ramifiquen generosament, d’aventures de tota mena que se succeeixen de manera incansable i que competeixen entre si per aconseguir el favor del públic. Algunes ben memorables, com la fascinant descripció d’una vida ben urbana dins les trinxeres o l’episodi en què apareix un patrici botifler anomenat Joaquim Nadal (pàgina 327). O l’instant en què la rica maça de plata, coneguda popularment com la porra, passa de representar la legítima autoritat i l’emblema de l’arrogant sobirania catalana a transformar-se en un simple pes mort, en el símbol de la desídia i de la ignomínia quan qui la custodiava, el diputat militar Antoni Berenguer, l’abandona mentre fuig a la platja d’Alella, presa del pànic, juntament amb l’exèrcit de 5.000 homes que fins aleshores comandava. El ritme de Victus és el del vaivé de les històries itinerants que acaben sempre duent els protagonistes a trobar un tresor perdut d’acord amb el model de Robert Louis Stevenson. De vegades, com en aquest cas, el tresor perdut és el de les fonts de la memòria. Martí Zuviría després de completar el seu aprenentatge com a enginyer i de conèixer l’amargor i l’absurditat de la guerra, tornarà a casa seva, a Barcelona. Hi descobrirà el veritable sentit del retorn a la identitat, el lligam indestructible amb els seus, l’amor inesperat per una ciutat que ha enfollit en sentir-se arraconada i sense salvació enfront del millor exèrcit del món. Hi descobrirà el sentit de l’heroisme: Lo heroico no es un acto, es la constancia; no es un punto luminoso, sino una fina línea, indestructible en su modestia; ese subir a las murallas atacadas, un día, y el siguiente, y el siguiente. Ir de tu casa al infierno, volver al hogar, y a la madrugada reincorporarse a la muerte.

        El catalanisme de Victus és emocionant perquè és creïble, perquè més enllà de les disquisicions polítiques és un simple i honest retorn a la llar, un redescobriment personal de les lleis de la família, en aquest cas adoptiva, sense els lligams de la sang. Zuviría, l’heroi antiheroi d’aquesta història, infantil, femeller, borratxo, covard i fins i tot traïdor —Borges ja va assenyalar que el traïdor i l’heroi poden ser la mateixa persona— no és un simple busca-vides sinó un Telèmac que encalça l’ombra del pare. Primer seguint Sébastien Le Preste Vauban, el gran mariscal de França, després al costat del gran general de la resistència catalana, Antoni de Villaroel, castellà nascut a Barcelona i heroi de la pàtria. Aquesta és una novel·la plena de pares llunyans o de fills que busquen un pare en què reconèixer-se. D’això ens parlen alguns personatges com el petit Anfán i tota la companyia dels estudiants de Lleis que vengen la mort de l’entranyable catedràtic Bassons. D’això parlen els soldats que veuen el general com a un pare. L’amor desproveït de carnalitat, l’afecte entre pares i fills, entre germans no biològics és l’autèntic vincle commovedor entre els humans. Perquè no espera res a canvi. Només hi ha el calmós plaer de la companyia. Alguns l’anomenen patriotisme, una paraula avui maltractada i macada però que alguna cosa té a veure amb sentit de la figura del pare, amb l’aspiració a la restitució d’un ordre, d’un equilibri perdut. 

I ja que parlem de paraules, això del victus del títol, no només vol dir vençut. En llatí hi ha un altre mot que s’escriu exactament igual, victus i que, curiosament, vol dir aliment, subsistència. Conducta, hàbit. ¿És la derrota del 1714 vaga cendra de l’oblit o, ben al contrari, l’aliment del que encara avui viu Catalunya? Estic segur que la resposta és al llibre. A mi m’ha semblat veure-la-hi. Són 591 pàgines —amb algunes il·lustracions— que els esperen de Sánchez Piñol, un dels nostres millors escriptors en actiu, potser el més lliure i desafiant. I no ho dic perquè estigui d’acord amb aquesta resposta. De fet, hi estic vivament en contra. Però, a vostè tant li és. ¿Quina importància té una opinió davant la rotunda vitalitat d’aquesta novel·la? I encara una darrera qüestió, si la Cabana de l’oncle Tom va ajudar a emancipar els esclaus, ¿què no podem esperar de l’impacte social de Victus que és, no caldria dir-ho, molt més bona?



P.S: Sobre Tretze tristos tràngols dAlbert Sánchez Piñol: http://undiaenlescarreres.blogspot.com/2012/07/la-veritat-de-les-tenebres.html

7 comentaris:

  • Hoa sen says:
    6 de novembre de 2012 a les 9:13

    Gran ressenya. Estic acabant de llegir Victus, i ho faig a glops, assaborint. Estic per Olot. Tot el que he anat sentint no sabia com explicar-ho, i vostè ho ha fet per a mí. Gràcies. Admiradora de lL'Illa del Tresor .... ara la puc compartir amb Victus.

  • Joan says:
    30 de novembre de 2012 a les 18:18

    Una mica parat de veure el teu entusiasme, m'ha sortit aquesta ressenya, incompleta, així a raig.
    http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/232101

  • Señor Negro says:
    14 de desembre de 2012 a les 15:57

    ¿Heu llegit la crítica del Martí Gironell de Victus ? Està publicada al PuntAvui. Si les seves noveles són tant bones com aquesta crítica, s'ha malgastat molt paper amb ell. No només sembla que no se l'hagi llegit sinó que a sobre acaba amb una cursileria de l'estil: l'amor pot amb tot.
    Ah i per cert, Victus em va deixar fascinat. Una gran novela !

  • Elisabet Juncà says:
    24 de gener de 2013 a les 22:48

    Victus és una novel·la històrica poc convencional. Vaig assistir a una de les presentacions, on el mateix autor va confessar que el material li havia estat regalat amb tota la documentació que existis sobre els fets. Penso que això li ha fet més mal que bé. Les parts que més m'han seduït han estat la primera (fins que se li acaba l'aprenentatge a Bazoches amb els Ducroix -un homenatge inconscient als Dupond de Tintín?- Vauvan i Jeanne) i la final. La part central de l'obra em va avorrir molt.
    Hi he intuït certa vergonya a l'hora de mostrar sentimentalisme. Sempre se'n disculpa, el narrador, com si volgués distanciar-se de la tendresa (per què? La tendresa és ridícula, potser?), i el seu esfoç en mostrar virtuosisme en la gran quantitat de comparacions hiperbòliques un pèl massa grandiloqüents. Dos exemples agafats al vol: "moscas gordas como castañas aladas", "tus luces (les de Waltraud) son infinitamente más limitadas que la del feto de una luciérnaga".
    També hi he trobat un excés de sufixos diminutius i augmentatius per mostrar menyspreu, burla, ironia directa. Un to general de naturalitat barroera que no m'ha semblat versemblant en boca d'un personatge sensible i amb unes aptituds extraordinàries. El personatge de Waltraud tampoc no me l'he cregut. Una excusa -potser efectiva- de resoldre preguntes del lector o per fer recordatoris jo diria que innecessaris. En fi, una novel·la, la poca que hi he trobat, on els trets fantàstics són molt fantàstics i els fets històrics molt històrics. Una barreja curiosa amb la voluntat de sorprendre uns lectors (una lectora en el meu cas concret) que potser esperava trobar-hi el ganxo de Santiago Posteguillo i la seva magnífica trilogia sobre Africanus o l'esplèndida obra El metge, de Noah Gordon i, malauradament, ha quedat decebuda. Les comparacions són odioses i segur que jo no en sé prou, però m'agrada d'acceptar convits com aquests. No la col·locaré als prestatges d'obres per rellegir, però estic contenta d'haver-la llegit tota sencera i amb interès. Que jo recordi, només he abandonat un llibre: El castell de Kafka. Però ho penso tornar a intentar...algun dia, si no moro abans.

  • Elisabet Juncà says:
    24 de gener de 2013 a les 22:51

    (Fe d'errates: existia ha de substituir "existis" a la segona línia).

  • Xavier Dilla says:
    1 de febrer de 2013 a les 23:50

    Acabo de llegir Victus i voldria fer algunes puntualitzacions al comentari que en fas, Jordi. La teva anàlisi trobo que és força precisa, però confesso que la meva percepció com a lector coincideix bastant amb el que diu Elisabet Juncosa al primer paràgraf del seu comentari. L’arrencada del llibre –el període de formació de Zuviría amb l’enginyer Vauban– és esplèndida i apassionant, però, de cop, quan abandona Bazoches, sembla com si la novel•la punxés i no torna a remuntar fins que arribem al setge de Barcelona. És una mica el que dius tu, que la narració es dilata massa i potser abusa de les coincidències rocambolesques. L’encert del llibre és assumir les regles d’un gènere i explotar-les de manera molt intel•ligent i alhora amb personalitat. Tens raó a destacar-ne el punt gamberro i que té molt d’ofici, cosa que li permet forçar la versemblança fins al punt que dubtes si creure’t o no la seva proposta, però diria que al final et rendeixes i li coincideixes que se n’ha sortit per més incovenients que puguis posar-li. Mentre el llegia em venia al cap la picaresca espanyola i, molt, aquest gran escriptor i gamberro que és Arturo Pérez Reverte. Per desgràcia, he llegit Victus amb un hàndicap, i és que tinc un record intens i molt viu de la lectura del relat històric que va fer Santiago Albertí de l’Onze de Setembre, que vaig llegir no fa gaires anys, un llibre excepcional i que explica amb claredat i amb minuciositat la campanya, el setge i els combats. Sánchez Piñol, que beu de les mateixes fonts que Albertí, assoleix una bona tensió narrativa, sí, però em queda el dubte de si en el fons no segueixo preferint el llibre d’Albertí. O, dit d’una altra manera, el que m’agrada més de Victus és l’excel•lent reconstrucció històrica i el que menys la novel•lització, el “farciment”, i la consistència dels personatges, que és bona però tampoc em resulta allò que se’n diu memorable. És clar que supera de llarg totes les novel•letes històriques catalanes que he llegit (no gaires, ho reconec): això és una novel•la de cap a peus, ambiciosa i sòlida. Però em plantejo el fet que dues novel•les relativament properes que sí que em van entusiasmar i em van captivar l’imaginació lectora eren, curiosament, tenien una molt més rabiosa fidelitat a la història que no pas Victus. Em refereixo, d’una banda, a El inventario, d’Albert Garcia Espuche, que està ambientada a la Barcelona anterior a 1714 i que es construeix a partir de documents registrals de l’època, amb una narració mínima però amb una vivacitat de persones i objectes que a mi em va subjugar (per cert, allà s’explica que tot just aleshores les famílies més riques començaven a obrir balcons als edificis, perquè era molt costós de bastir-los, i en canvi a Victus trobem gallines als balcons, i nens que hi seuen fent penjar-hi les cames: peccata minuta, que no treu que la reconstrucció històrica de Sánchez Piñol sigui molt bona). L’altra novel•la que tinc al cap és precisament de Pérez Reverte: Un día de cólera, que relata la jornada del 2 de maig de 1808 a Madrid, des de la matinada a la nit, seguint amb minuciositat una gran quantitat de personatges en els passos que van donar aquell dia i que estan documentats històricament. El que vull dir és que aquestes dues novel•les, que s’enganxen gairebé absolutament als fets històrics, que estan profundament carregades de realitat, em resulten paradoxalment més captivadores i novel•lesques que no pas Victus, que sense renunciar a la fidelitat històrica “inventa” més els fets. Malgrat tot, crec que Victus és una novel•la important, per molts conceptes i per l’actitud de Sánchez Piñol davant de tantes coses.

  • Anònim says:
    21 de juliol de 2014 a les 13:42

    Fa molt de temps que vaig llegir la novel·la i, per tant, només puc parlar-ne de memòria. Recordo que està formada per tres parts ben diferenciades amb protagonistes independents. La primera, l’estada a Bazoches amb les ensenyances de l’enginyer Vauvan Ducroix. La segona, la descripció del camp de batalla. La tercera, el setge de Barcelona.
    En la primera part els protagonistes són Martí Zubiria i el seu mestre Vauvan, la relació dels quals recorda la història del “pequeño saltamontes”, una de les primeres obres televisives que vaig veure i de la qual no recordo la referència literària. En la meva opinió, de tan admirable i esforçat, l’aprenentatge no és gens versemblant. A més, aquesta part de la novel·la està dedicada a la descripció de l’estratègia de la guerra i a l’esgotadora fabricació de trinxeres (jo, que només sóc lectora, en vaig quedar farta). Es tracta d’un estudi tan minuciós que pot servir a Sánchez Pinyol per descriure unes quantes guerres més; però, tot i la feina, en aquest punt la guerra de Successió i els motius que la varen provocar són de vacances.

    A la segona part del llibre, la batalla, a banda de la descripció de més trinxeres, hi trobem els dos trinxeraires: el nen i el nan, que transmeten un toc de circ ambulant i resten protagonisme a altres personatges més interessants com ara els Miquelets, veritables herois de la història de Catalunya i que haurien d’aparèixer solets i sense salses ni entremesos destinats a apaivagar el drama.

    Quant a la tercera part, em va interessar molt l’ambient de Barcelona de l’època i el setge, magníficament narrat. A més ens presenta els prohoms de la Generalitat en viu contrast amb l’heroic Villarroel que, a banda de ser un mercenari, no era català: un personatge amb una força dramàtica important que queda molt ben retratat.

    En definitiva, tot i que reconec que Sánchez Pinyol té una gran capacitat narrativa i Victus és un llibre útil i oportú, no crec sigui, ni de bon tros, una obra mestra. La novel·la no té coherència ni harmonia i a més de fugir d’estudi (passa moltes pàgines dedicat a explicar generalitats o bajanades). Recordo que, en acabar de llegir-lo, vaig desitjar aprofundir en la història d’aquesta guerra, aprendre sobre els miquelets i els botiflers, els responsables europeus de les dues bandes i, sobre tot, les causes: per què vam entrar en guerra? Voldria passejar-me tranquil·lament pel territori i parlar amb la gent, preguntar què sentien, què volien, si de veritat maldaven per tenir com a rei l’arxiduc i rebutjaven Felip o si tot plegat els importava un rave i allà es dirimien altres qüestions. I tot sense escarafalls ni personatges grotescs que embrutin el país, el paisatge i el paisanatge –com diria Unamuno.



    Potser el mateix Sánchez Pinyol, un cop asserenat, després d’haver fet la gamberrada, ens vulgui aclarir el veritable entrellat d’aquesta història.