Enric Casasses: “Espriu és el poeta de la Catalunya morta”










[Entrevista] Com que l'Enric Casasses treu un nou llibre i un disc amb alguns dels seus poemes aprofitem l'avinentesa per parlar de literatura, de la seva i la dels altres. De Dalí, de Carner, de Vinyoli. I també d'Espriu. Ens acullen i ens graven a la seu de Vilaweb. 

P: Acabes de treure un disc i dius que és rock ric, un rock potent. ¿Ho dius potser perquè avui hi ha massa esllanguiment, massa cursileria?

R: No, [vull dir] que no és un rock acadèmic de quatre acords, seguint, estàndard, sinó que és un rock elaborat, pensat, i sentit també, evidentment, però no és l’estructura immediata. Això sempre és la història: la sensibilitat sense sentimentalisme és el que es busca. I de sentimentalisme sempre n’hi ha hagut molt, i en d’altres èpoques potser encara més que ara. No sé, la Corín Tellado, ha, ha.

P: ¿Què és el sentimentalisme? ¿Des de la literatura catalana projectem una imatge massa tova?

R: Sentimentalisme és, segons la definició d’Oscar Wilde, la forma pitjor del cinisme. És utilitzar el “mira, jo, ai!” per a [uns] fins, com a mitjà. Això és el sentimentalisme. El sentiment en si és de puta mare. I no projectem una imatge perquè en projectem cinquanta mil. És a dir, no sóm un poblet, sinó una nació. O més. O tres, no ho sé, i hi ha de tot. Aquesta idea de “oh, és que som un país així o som un país aixà”; osti som un país així, aixà i de l’altra manera. Com tants d’altres. La imatge que projecta França pot ser així o aixà, però si entres a dins, hi trobes de tot.
Els mitjans... jo no sé gaire quina importància o quina trascendència tenen. Els mitjans, els diaris i companyia... buff.  Doncs, no. La tele dóna la imatge no del país, sinó de la tele, com a tot arreu, també. La vida cultural o espiritual és molt més que tot això. I hi és. Els mitjans són molt importants en els mitjans. Però després, fora dels mitjans, ja no ho són tant.

P: I Internet ¿creus que ha obert una mica la perspectiva?

R: Sí, d’una banda s’ha obert i es poden veure moltes coses. I de l’altra banda té els seus inconvenients. A vegades penses que s’ha obert massa perquè sembla que tinguis accés a la paperera de tothom gairebé. En comptes de tenir cadascú la seva paperera hi ha una mena de fossa comuna allà on veus les pixadetes de tot Déu. Però éstà bé que estigui obert.

P: Has dit que publicar o no publicar no és tant important.

R: El Miró ho diu: “Si els meus quadres fóssin tots cremats... bé, la llavor ja està llançada”. La posició radical seria aquesta. Una altra cosa és que les coses es puguin veure i sempre va bé veure els miró. El [fet] de no preocupar-me al principi per publicar era sobretot perquè el que m’interessava més era escriure, i no començar a voltar i a trucar a portes. Va anar bé de casualitat, quasi m’hi vaig trobar, i endavant. Ara amb les coses que ja he publicat amb els anys, diguem que d’editorial en puc triar. No es planteja aquest problema tampoc. Quan al principi volia treure els poemes al principi vaig buscar recitals, per mi era més fàcil. Quina mandra anar a trucar els editors...!

P: Quan vas començar la poesia era molt enganxada al paper, sense moure els llavis.

R: Això que la poesia era sense moure els llavis era molt recent perquè si vaig a l’avi o al besavi i ja era una festa de Jocs Florals a cada cantonada durant tot l’any, i tots llegint els poemes allà. La poesia dita era el normal. Hi ha hagut un moment potser més secret, però després van sortint enregistraments del Foix o del Vinyoli que tal dia va dir això o allò. Eren coses més de saló, com deien els francesos, a casa de l’un [o de l’altre]. Però la poesia és parlada, i a l’arribar l’era del micro ho torna a permetre. Amb paper imprès podies fer trenta mil exemplars, però una cosa dita, fins que no ha arribat el micro i la pantalla i tot això, aleshores torna a tenir tantes possibilitats com el paper imprès, de difusió.  I tornem a ser com a la època dels manuscrits. Quasi bé arriba més la parlada que l’escrita.
Jo [els anys actuals ] els veig bastant com un retorn a l’Edat Mitjana. D’una banda, a l’Edat Mitjana, l’important, com que els llibres no corrien —o sigui, per un manuscrit havies d’anar al monestir de no-sé-on a veure’l— la qüestió era recordar-lo. La memòria, hi havia arts de la memòria, tècniques de la memòria. Ara amb l’ordinador tornem a tenir la memòria aquesta. Jo crec que el Llull escrivia amb ordinador, però l’ordinador el tenia al cap, feia els seus moviments, tam-tam, i quan tenia tot el llibre muntat i compaginat el dictava al copista. És que era la impressora... ha, ha, ha.
Quan vaig començar a escriure en vers —perquè primer, d’adolescent, escrivia poemes en prosa— al cap de poca estona els vaig començar a sentir en veu alta, els versos, dintre el cap. I pensant “hòstia, això va així”, i després de mesos i quasi d’anys, un dia vaig buscar una manera de dir-los. [Fer recitals] era una cosa que [els poetes d’aleshores] feien molt esporàdicament. Hi ha el famós recital del Vinyoli fet a l’Ateneu Barcelonés que està enregistrat, però era menys corrent.  Anava també amb la poètica el fet que el poema fos una cosa privada, tancada. Com Carles Riba i així. Ara, si passes a la Clementina [Arderiu] allò ho veus, el punt d’aquell poema era que [allò] ho deien, ja fos al seu marit o als seus amics, perquè són òbviament artefactes sonors. És llenguatge.

P: Has escrit teatre i has escrit per a nens.

R: El teatre, en Brossa i l’Espriu, per exemple, tots dos en fan. El Brossa li diu poesia escènica i jo ho veig així, el [meu text teatral] Do’m per a mi és un poema a sis o set veus. El Monòleg [del perdó], malgrat ser un monòleg, el veig més teatral, més pensat per a l’actriu. I això dels col·legis, la poesia pensada per a infants, alguna cosa he fet, però crec més en els poemes normals i corrents dits als nens, i si el poema té un misteri rítmic, o fonètic, o les paraules que vénen, encara que no [sempre]. Als nens petits els entra molt. L’edat més reàcia per a la poesia és quan arriben als dotze, tretze anys, que ja no estan tan enganxats a la màgia com els petits i encara no han entrat en el tema de l’amor, que llavors ja els hi comença a interessar la cosa, a veure què. És un punt entremig difícil. De poemes infantils n’hi ha de molt bons, però pocs. A mi de nen a casa em llegien poemes i jo no sé què entenia i què no, però era tan fascinant com la Caputxeta Vermella allò. I aquella cosa anava amb aquell ritme; i això i allò i aquella paraula que anava amb aquella... M’enganxava jo, i ma germana i l’altre... Sí, [jugar] amb les paraules i amb els continguts vitals de la persona.
 La poesia és per a adults, el que passa és que els nens senten la fascinació d’això i no saben què passa. “La lluna, la pruna”, això els enganxa... ¿Què vol dir “la lluna vestida de dol, i son pare i la seva mare...”? unes bronques... No s’ho planteja el nen allò què vol dir. S’hi enganxa i queda fascinat, i se l’aprén de memòria, i se la fa com seva i la canta tan tranquil. És com un poder màgic sobre els nens. Ara, la poesia és per a grans. Llavors hi i ha tot el contingut de la vida, de la mort, hi ha de tot allà dins, d’una manera o altre, sembli juganera o no. A part, no és una cosa, n’hi ha trenta mil, i la qüestió és que cada u sigui un cas únic.

P: I la teva de què creus que va? De l’amor?

R: De tot. Aquí hi entra tot! Sí, l’amor és un motor, però poemes d’instantànies, imatges d’una persona que passa o d’un paisatge o d’una situació també n’hi ha molts; i d’altres que són un pensament, o una sensació d’angoixa o del que sigui... Intento de posar-hi de tot, i hi va sortint tot.

P: Un vers teu: “t’estimo més que a l’alegria”.

R: De l’alegria, jo hi estic a favor, honestament. En canvi, la que és dubosa, com diu aquell, és la felicitat. Hi ha un poema del Joan Grifoll Serra, boníssim, que és la comparació entre les dues. I la felicitat és la dels anuncis. L’alegria és una cosa que et surt i de vegades no saps d’on ve però estàs content. Dir que t’estimo més que a l’alegria, —ara no me’n recordo del poema— però la sensació en aquest cas concret, és estàs sol, avorrit, o no avorrit, però estàs sol tu, amb lo teu i apareix una persona i et fot en un merder d’emocions i de coses i dius “hòstia, que bé que estava quan estava malament”. És aquesta paradoxa.

P: Uns versos teus:
“l’esbarzer t’esgarrinxa
i t’abufeteja el parrac d’un vent
que no deixa ni veure-t’hi”.

R: Aquest és un poema sobre d’on ve la poesia i a on va. I hi ha l’esgarrinxada aquesta de l’esbarzer, i el vent que em deixa aquí... No sé com explicar això, hauria de veure el poema sencer... Això té a veure amb les receptes, té relació amb les autoajudes i totes aquestes conyes, receptes de felicitat, com si et vingués un venedor de felicititat, a fer l’oferta, va, “tu estàs malament, estàs patint”... No, perdona, jo estic entre esbarzers perquè vull arribar dalt de la muntanya, no em vinguis amb cap fórmula màgica, perquè per arribar a dalt de la muntanya haig de passar per aquí. O sigui no estic patint per gust ni perquè m‘agradi patir, simplement vull arribar allà a dalt, i ara m’esgarrinxaré una mica però quan arribi a dalt ja està, ja veuré el paisatge que vull veure.

P: En aquest poema parles d’Epicur.

R: Moltes vegades parlo d’Epicur. A mi és el filòsof que m’agrada m... Bé, entre Epicur i Diògenes, el de la bóta. Del Diògenes és més l’actitud i la manera d’estar; i l’Epicur, el filòsof ple. A Epicur els creients l’acusen d’ateu i els esquerrans, diguem-ne, l’acusen de beat. Llavors hi ha la visió aquella fàcil d’Epicur: els porquets d’Epicur, els que van al darrera dels plaers, traient la llengua. No, Epicur se’n fot d’això. Epicur el que diu és que el sol fet de viure és plaer. Respirar és plaent, sota el llindar mínim de sensació ja és plaent. I el gran principi que corre per la terra és l’amistat. Epicur no té deixebles, té amics. I si no ¿de què? ‘Amic’, segons la definició d’Epicur, és una persona que saps que en un moment donat hi pots comptar. No fa falta cap més història.

P: Parlem dels paradisos artificials.

R. Els paradisos artificials, en el noranta per cent dels casos, porten als inferns naturals. Ho dic una mica en el llibre que es diu Calç. “Calç”, el títol, és [la història] d’una persona que va a buscar cavall, o sigui, heroïna, un sobret de paper, una papela que li diuen o una bosseta de plàstic així petitona, i amb polsim. I no,  és calç rascada de la paret, l’estafa més tonta... El títol és aquest, així, l’estafa de la droga. Un dels temes principals és aquest. Ja al primer poema i al segon ja surten els inferns naturals, hi ha altres temes, també, mesclats, perquè hi ha tot el sentiment de la vida, el tema de la nit, també hi és molt. És fosc o és dur aquest llibre, no ho sé. Els paradisos artificials és un tema molt enganyós perquè no té res a veure [amb el d’ara] el haixix del Baudelaire o del Walter Benjamin. A part als llibre d’aquests autors de fa cent anys o fa vuitanta anys, [es veu que] devien tenir un haixix de collons, perquè expliquen unes volades que sembla mentida! Però això és una cosa. L’alcohol i la borratxera és tota una altra branca de la literatura, que també és una droga dura. Després l’opi del De Quincey i del Cocteau, l’heroïna o els opiacis de l’Artaud, tot això és una altra branca diferent. I la psicodèlia pura, de LSD, del Timothy Leary no té res a veure anar de porros, anar de whisky, que anar de LSD. Són coses molt diferents, no es poden generalitzar els paradisos artificials. El Gaudí, per exemple, que ha fet unes obres bastant al·lucinògenes, aquest no es fotia ni vi, ni pebre, en el menjar, el pebre ja era massa fort. Aquestes coses casquen la sensibilitat!, fins i tot els caldos aquests que fan les dones els trobava massa bèsties, massa durs. La seva droga devia ser, això, l’austeritat i l’ascetisme, que és una altra manera... A part de tota la gent empastillada que hi ha a la societat d’avui, que no saps, ni ells saben què es foten... Són uns altres, no sé si paradisos però artificials segur... Artificial la manera com t’ho fots, perquè després el que vius tu ho vius realment, i seran paradisos artificials, però si a tu t’ha agafat aquella eufòria o aquella depressió amb el que t’has pres allò ho vius com si fos real i és real quan ho vius.
Això potser és teòric, i vés a saber... En certa manera les substàncies són o vidres d’augment o miralls deformants, però la imatge que hi ha a dintre, en el fons, és el que veus tu. Pots veure-ho més deformat o amb una perspectiva estireganyada o augmentat d’una manera bestial, i en comptes de veure-li la cara només li veus la berruga... Però hi ha el que hi ha. Tot, a la humanitat, d’entrada, nosaltres no som esperits, estem a dintre d’un planeta que te l’has de halar, si no, no vius. L’intercanvi de substàncies és l’origen del coneixement, que deia el filòsof. La fam.

P: ¿I l’amor és un vidre d’augment per entendre les coses?

R: L’amor es pot entendre [com vols]... És la paraula més elàstica de tot el vocabulari, perquè pot anar des de que “només t’estimo a tu” fins a “no, no, si estimar vol dir els ocellets, les branques i les postes de sol”. És una paraula tan elàstica que és difícil i és fàcil també d’enfotre-se’n. I pot ser el tap per explicar-ho tot. Allò que diu el Bauçà: “¿què fa un cuc dintre la soca? És amor, diu el mossèn”. I au, ja està, solucionat. Ara, l’amor, la relació amb la persona, l’estimar, en fi, el sortir de tu i mirar cap a l’altre és l’interessant de la vida, ¿no? La relació amb els altres; a això diga-li amor, diga-li amistat, diga-li relació, com vulguis.

P: ¿Què passarà quan se’ns acabin els mistos?

R: Ah... Això no ho sé, no en tinc ni idea, francament no en tinc ni idea. Hi ha gent que s’ho està pensant, suposo. Un dia vaig sentir uns que deien “ja tenim clara la manera de fer papers sense metall”. Amb fustes, i branques, no ho sé... Hi ha gent que s’ho està pensant, però no ho sé. S’ha d’inventar alguna cosa perquè... No ho sé, no en tinc ni idea. És obvi que hi ha d’haver un canvi de base energètica perquè estàs xuclant un fons que és limitat, que és el petroli, que és el que hi ha dins de la terra i, com a conseqüència, destrossant la capa d’aire que l’envolta. La cosa no té cura si no hi ha un canvi fort. El desplegament de tècniques que hi ha hagut l’últim segle permet ser optimista i pensar que hi hauria una manera d’arreglar-ho i de fer-ho això, segur que n’hi ha. Però s’estan dedicant avui en dia en el negoci que estan ficats.
Tota la visió, diguem, capitalista, que és antidemocràtica al cent per cent —la democràcia és una pantalla—, és una visió econòmicament de molt curt termini. Està portat per una gent a qui no li importen una merda els seus néts. Jo ho veig així. O pensen que els néts tindran uns refugis antiatòmics a sota terra de puta mare, però no estan pensant en el bon negoci a la llarga, ningú. És un sistema que està condemnat a estavellar-se o a abdicar. No va de cap de les maneres. El sistema polític és una fantasmada programada pels poders capitalistes que no surten a la foto, no sé ni com es diuen ni qui són els que estiren els cordills. Tant li fot que hi hagi un governant socialista com un de dreta, tots toquen el to que els hi diuen, excepte en detalls, en coses locals, però la majoria vol un país que els foti una mica de canya com a Islàndia, però... Islàndia és un bon exemple. Jo crec que amb el que va començar a plaça Catalunya d’una manera o altra tornarà a sortir, s’anirà creant un moviment des de sota, s’aniràn agafant les regnes a poc a poc, des d’una altra manera. Sortirà per collons, potser arribarà massa tard però és que és l’única possibilitat. O això o tornarem a les cavernes per fer que peti i au, a atussar-se. No ho crec, no ho sé...

P: ¿I què passarà a Catalunya?

R: Els polítics ho estan impedint tot el que poden però a Catalunya el que passarà és que se separarà d’Espanya pacíficament. Immediatament —o després d’un temps— el País Valencià i Mallorca demanaran tractes i es crearà a la llarga una federació valenciana-catalana-balear, i això sí que serà una federació com Déu mana entre tres que tenen una cosa en comú. Això seria l’interessant, o sigui canviar una mica el mapa d’Europa, i canviar els colors de la península Ibèrica... Una mica de canvi fa il·lusió i jo crec que sí... Catalunya és l’únic país del món que té una cultura diguem-ne plena sense estat. Els altres que hi ha estan folcloritzats o putejats d’una manera que no hi ha un Ausiàs March, un Ramon Llull, un Josep Carner, o sigui tota una literatura i tota una cultura... Ni a Bretanya, ni a Occitània, ni a Sardenya, ni a Còrsega, ni al Tirol, ni enlloc. És l’única cultura plena sense estat. I hòstia,  sembla que a Europa els foti vergonya reconèixer-ho, que no ho estan veient. El problema és quasi la vergonya que els hi fot. Escòcia està demanant la independència per qüestions de caràcter, però és que Catalunya té tota una cosa... Escòcia és cultura anglesa ja fa segles. Quasi bé com Irlanda, l’irlandès ja no el parla quasi ningú, hi ha un dotze per cent de parlants d’irlandès a Irlanda dels quals un u per cent escriu en irlandès... I aquests són independents. Catalunya els interessa molt a tots els països nous de l’Est, o sigui, Estònia, Sèrbia, Eslovènia, de veure que hi ha dintre del capitalisme un país que ha aguantat la seva cultura malgrat que el mercat capitalista que li està totalment en contra, perquè a sobre la llengua veïna que tenim és la segona o tercera més parlada del món. Des de la perspectiva capitalista estem condemnats. Si el que compta és el que ven, vés a veure els quioscos, només hi ha un idioma quasi bé. Si diuen, oh, el que voleu és posar fronteres i fer un estat més... No, traiem totes les fronteres, jo ja hi estic d’acord, però traiem el capitalisme primer i fem un sistema no de competència sinó de col·laboració, que és tan factible com l’altre.

P: ¿Què ha passat perquè avui la independència sigui possible?

R: Segurament són molts factors, hi ha tot això dels impostos, que molta gent s’hi apunta. Crec que el bàsic és que encara no hi som. Que el que hi havia aquí a l’any 36 o 37, arribar a aquest nivell de consciència —no sé com s’ha de dir— simplement de ser català i funcionar en català, encara tot just s’hi està arribant. Allò del 39, la garrotada del 39, els no sé quans anys de franquisme, tota la merda de la Transició, l’estira-i-afluixa, allò de donem un centímetre més o un centímetre menys... No estem ni molt menys al nivell de l’any 37, però estem començant a superar aquell trauma del franquisme, que no era un trauma, era una garrotada física i espiritual quasi amb pretensions de genocidi, almenys cultural. Si comptes això, des de 1714 com a data de convertir això en una província, és una altra garrotada d’aquelles fortes, el país queda oficialment convertit en província i compta cent anys, més o menys, 1814 o 1820, que comencen les coses de la Renaixença a bullir a poc a poc.... I el que s’està fent és el camí, que tot just ara comencen a sortir les banderes. És clara la línia. O no hi estàs d’acord?

P: Dius que el mas et nua amb el passat. Tu te’n vas a l’Escala a aprendre català com en Carner se’n va a Mallorca?

R: El Carner no hi té res a veure. Jo no he anat, jo vinc de l’Escala. És l’idioma de ma mare i el tinc de sempre, el que tinc de l’Escala no és anar a aprendre, després on he anat a aprendre és als llibres, però el de l’Escala el tinc a dins i, a part, és el que m’ha fascinat des de petit i m’ha enlluernat com a idioma, això clarament. Jo això ho veia de nen. No és que hi hagi anat després a aprendre’n, sinó... Sí, hòstia... els de poble insultant-se... és que arribaves de Barcelona i quedaves en ridícul. Era descarat, ens guanyaven per pallissa lingüísticament, molt, i això a tot arreu. Això del mas té més tela, perquè la cultura dels masos, en aquest país ple de masies, això per a mi són les catedrals de Catalunya, més que Santa Maria del Mar o la catedral de Girona. Això és un màxim arquitectònic dintre de la història importantíssim. I és d’època més o menys barroca el model de masia que veiem ara, del segle XVI o XVII, XVII més aviat, que no té res a veure amb el barroc de la capital de Toledo, que és una altra cosa. És una cultura, un món, és molt potent. Què més?

P: A tu t’agraden molt Víctor Català, Vinyoli i Carner.

R: El Carner m’ha vingut més tard. D’entrada no l’havia llegit tant, una mica, però no. El Vinyoli sí, molt. I molts altres. Recordo, de jove, llegint la novel·la del Rusiñol del senyor Esteve, i oh, veient unes passions i quines paraules, jo allà apuntant. I el Josep Pla també. El Josep Pla no l’he intentat imitar mai però, hòstia ,me l’he mirat, eh. I l’altre, de prosa, que era un flaix, eren les rondalles mallorquines del Jordi del Racó, l’Alcover... I tantes altres coses. La Víctor [Català] té la cosa que és de l’Escala, com ma mare, i aquesta proximitat fa que quasi la vegis com si fos de la família... El Vinyoli també és un autor que, en teoria, no m’hi assemblo però hi vaig anar a parar perquè coneixia els fills i nebots. Hi vaig anar a parar bastant jove, i allò em fascinava, sense saber ben bé què deia. No és un llenguatge molt llampant, però sí, em tenia fascinat i ho llegia i hi tornava, hi tornava, i poc a poc anava veient la fondària. I encara no me n’he cansat.

P: Hi ha gent a qui no li agrada Carner.

R: Deu ser que Carner no és apte per a menors. Que és un error una mica d’adult voler-los fer a col·legi Carner a nens que no estan per allò. No crec que sigui un poeta per a jovenets o per a adolescents. N’hi ha d’altres que sí, que no vol dir que siguin ni millors o pitjors. Cada generació de joves es troba amb el Papasseit un dia o altre, com a Anglaterra passa amb el William Blake. I després de gran hi tornes a entrar i veus allò altre, però. El Vinyoli d’alguna manera ho té i no saps perquè ni com però té alguna cosa que a mi, almenys, m’enganxava, l’idioma, del ritme... I després anaves veient, perquè del Vinyoli el que interessa és el que diu. Bueno, com tots, clar.

P: I de l’any Espriu què en penses?

R: Jo penso que si volen fer de l’Espriu el poeta nacional de Catalunya l’han cagat. O sigui, Espriu seria el poeta nacional de Catalunya si Catalunya es mor, ell és el poeta de la Catalunya morta. El poeta del Cementiri de Sinera... No, no. La llengua de l’Espriu, per començar, és molt rara, és molt seca i molt rara. Les proses últimes potser tenen alguna una cosa més... però jo el veig trist, i la metafísica aquesta del laberint i tot això és prima. Va a parar al no-res d’una manera fàcil. Al costat de la metafísica del Foix és molt poc. El no-res, que és la conclusió del final del laberint —no el no-res, el nom del no-res, ni tan sols el no-res—, que et quedes amb “has sentit el nom del no-res”, molt bé, ¿i? En canvi, el no-res del Foix es multiplica en múltiples imatges, que diu ell, en dòcils simulacres, buff, en mil coses i és un no-res súper ric i viu. El de l’Espriu és teòric. I la “dissortada pàtria”, aquell poema és dissortat trobo jo. És trist.
Als anys —devien ser els— 70 o 60, comença a sortir la moda de la dialèctica i el materialisme i tot això com a ideologia dominant dels anys antifranquistes en aquell moment, i pum!, van dir que el portaveu d’això era l’Espriu. Bueno. De poetes socials reivindicatius a Catalunya n’hi havia uns quants, però no sé perquè van triar aquest que era el menys apropiat. Li van donar aquest paper i ell, a mitges, el va acceptar, però no sabia ben bé què li passava. Hòstia, el Pere Quart, castigant socialment, i després tots els altres, el Joaquim Horta i companyia. I ara sembla com si aquells, aquella generació que seguien l’antologia del Castellet, del Joaquim Molas i companyia, deuen ser els que ara estan al poder i volen fer el gran any Espriu. Ara que s’han fet grans, continuem amb la mateixa mania, amb la mateixa cagada i s’entrebanquen amb la mateixa pedra que llavors. Van arribar a proposar l’Espriu per premi Nobel, tu.
En un país que hi ha un autor traduïble a qualsevol idioma, com és el Josep Pla, o com és la Mercè Rodoreda, o fins i tot un autor com en Pedrolo, el presentes a premi Nobel i en pots fer bestsellers o fer edicions de premi Nobel, però, ¿com vols donar el premi Nobel a un poeta que al seu propi país la meitat de la gent no...? a ell mateix, ni la meitat de l’obra no se l’entén. La part més de l’Esperança Trinquis, la Primera història d’Esther, així grotesca, és la més bona de l’Espriu. És universal a Sinera!

P: Acabes de tornar de París on has parlat de Dalí.

R: Per a mi és un escriptor de primera, el Dalí. Jo vaig parlar de la llengua del Dalí, perquè el Dalí és un escriptor català sense llengua. No es passa al castellà, diguem, fent veure que és castellà, sinó que va a parar a París i comença a escriure en francès, i en sap, des de petit, de francès, perquè és de Figueres, i parla bé el francès. I l’escriu. Escriu tant en francès com en castellà, com en català. El cervell del Dalí, la manera com ell enfoca les coses és súper personal, súper coherent des del principi fins al final. Ell té tota la seva vida explicada des de nen, sap què sentia de nen, exactament, amb tot detall, fins a gran, sense interrupcions, tota l’evolució, de la seva visió del món. Té un pensament sobre qualsevol tema que li preguntis, deixa anar el discurs. Inclús parlant, a les entrevistes es veu. Tot ho té claríssim, tot. I un cervell que li funciona a més revolucions del normal, és una cosa fora de sèrie.
Escrivint ho fa, té la novel·la que es diu Cares amagades (Rostres ocults) que és collonuda i la Vida secreta és una obra mestra. La Vida secreta, és que hi ha pocs llibres així. És un resum del segle XX però allò, perfecte. Va néixer a l’any quatre, explica la seva adolescència i joventut a Figueres, amb el caldo que hi havia allà, esperantista, anticlerical, i després se’n va a Madrid amb el Lorca i el Buñuel. Després se’n va a París amb el Breton i l’Éluard. Després es troba amb la guerra i se’n va a Amèrica. I torna i obre l’art europeu a Amèrica, ell. Estava al mig de tot, és bestial. I ho explica molt bé, i amb molta gràcia. És collonut, és súper divertit escrivint. Per a mi és millor escrivint que pintant. Sí, l’obra la veig quasi bé com una il·lustració del pensament. Com a pintor, “oh, quin traç!”, estil diguem Van Gogh, no ho és el Dalí. Fa cromos d’idees. De jove sí que feia una pintura més impressionista, però després el que fa és representar coses. Són il·lustracions de les seves idees, en gran part.
El Dalí ha sigut un dels grans ambaixadors de Catalunya a fora, sens dubte. La propaganda del Francesc Pujols, a nivell mundial... Arriba un punt que a França no saben si això del Pujols és un invent del Dalí o què. Això ho vaig haver d’explicar. Perquè el que diu el Dalí no és un estirabot, és real. I l’espardenya i la barretina i el Cap de Creus i tot hi surt a l’obra. Si hi ha qui comença a estudiar Dalí es trobarà amb Cadaqués, es trobarà amb el Josep Pla, es trobarà amb el Fages de Climent, es trobarà amb el Pujols, es trobarà amb l’Eugeni d’Ors i la Lídia, es trobarà amb tota la cultura catalana. Es trobarà amb el gran putrefacte pelut d’en Guimerà. I haurà de saber qui és i ho buscarà al Google. Es trobarà amb la pàgina de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, ha, ha, ha... És una porta. Jo vaig anar a París a parlar d’això, del Dalí escriptor, de la llengua que té, del francès que gasta. El vaig situar respecte al Pujols... I uns quants exemples d’escriptura, de frases del Dalí perquè sabessin el nivell de creació d’aquest home. El Dalí explica que, quan van entrar els tancs i els camions nazis a París, —bé, ell no ho explica, ho diu un personatge de la novel·la de les Cares ocultes—, aquell color, d’aquell verd, com de verdet fastigós dels soldats, diu, no quadrava amb el color de París, amb aquell gris perla, amb aquell color caca d’oreneta de París, ha, ha, ha. És un escriptor que et sorprèn, amb les comparacions, amb les imatges que fot.

P: Encara un vers teu: “Com més negre, més diàfan”.

R: Sí, home, això és obvi, és evident. [Fa com si respongués al mòbil] Sí, ara, ara. No, estic en una entrevista, amb en Galves, Ha, ha, ha. Doncs això del negre ve del Malèvitx, i dels suprematistes. O sigui. El blau cel, del cel, és un tap, és una pantalla, com d’un llum. Quan es fa de nit veus molt més lluny. I veus els estels. O sigui. En desaparèixer aquesta lluminositat del sol que enlluerna, de fet, i fa brillar l’atmosfera, veus més enllà de l’atmosfera i veus tots els estels, de súper lluny. O sigui, com més fosc més diàfan en el sentit de transparent. És [a dir] vigila amb la llum perquè segons com et vingui és un enlluernament. I més val apagar el llum i veure... En aquest sentit, la nit, si tu veus el cel de nit veus la galàxia. Tens la sensació, hòstia, d’on som. Que gran! Però de dia no, de dia estàs dintre de la pantalleta. Simplement és això. La literatura... jo aspiro a fer-la ben senzilla ara, la semblança, i, en canvi, que vagi ben enllà. És difícil.

P: Parla’ns del teu darrer llibre, Diari d’Escània i Univers endins.

R: És un diari. Tota la primera meitat és un diari, en prosa i un poema seguit, llarg, bé, llarguet, que van ser escrits simultàniament. Això és escrit a Suècia, al sud de Suècia, a Escània. Un diari explicant el dia a dia a allà. I un poema que és com si hagués estat escrit a l’Empordà, però mentre estava allà. Però van junts, diguem. I això de fer així un diari, dia sis, dia set, no ho havia fet quasi mai. En tinc un altre de més cap aquí, també d’un altre viatge, però.

P: ¿Vols llegir un tros del poema Adéu a Espanya que surt al disc amb el que hem començat?

R: El grup es diu Triulet, guitarra, baix, bateria i teclat. I el disc es diu Tira-li l’alè. Tirar-li l’alè és, per exemple, el que fa Déu quan fa aquell ninotet i buff (bufa). I surt l’ànima. I hi ha poemes inèdits, acompanyats amb aquest grup i d’altres que surten al Bes Nagana i alguns altres. La portada és com un bodegó deconstruït, diguem. A la foto hi ha l’all, i tot. I el paper de les lletres és com el drap de cuina. ¿Veus la textura que té? Això és idea d’ells. Llegiré el principi d’un poema que es diu Oda a Espanya que havia de sortir en un llibret que es deia Descalç.

El teu martell de tórtores esclau
de tantes guerres
perdut en tants parracs
aferrats onejant als cims de neu
blava dels teus volcans, als llacs
glaçats, aquests bocins de gerres
que adornen els teus prats
en la ruïna
de tanta mar
no foren res ni seran res i cal
ja que n’aprenguis
encimbellada mà
i baixis del graó que et penses
que és un vaixell que vola eternitats
i eternitats enllà,
et dic que en baixis
i n’aprendràs,
ja t’ho regalo
tot
a canvi
de
gens
mai
cap dret ni d’amor
sense ni terra, sense honor
malament rai:
ja patiré
patiré tant que fins i tot quan sentis
com discurseja la teva font ai dic teva mort
vora el teu llit de cards
podré curar-te
i així
els llacs que abandonares a les valls altes
sentiran nova per primer cop
la dolça brisa d’aquesta veu
de flautes agres de fusta verda
fusta que cura, flautes que couen
per a cremar-te
les llagues que t’has fet fuetejant-te
tu tota sola i
tancada a casa tan lluny de casa,
un regiment de monges, ets,
tot un país de monges
que no tenen ni volen
tenir mai canvi
ni de cinquanta ni de cent mil
quan encara ara encara em demanes
que pagui el preu dels barbitúrics
que necessites, maleita canya,
perquè no vols
sentir-te més la freda estranya
vertiginosa
por forastera dels llacs glaçats
i dels volcans
amb què volgueres tu gitar-te...

aquí vaig a parar a aquests llacs glaçats i a aquests volcans, o sigui, als Andes. L’Oda a Espanya, mires cap a ponent i, bumba, vas a parar a Amèrica. I allà s’estavella, Espanya.  I el final diu:

“...i l’últim dia
quan et posis malalt
el cridaràs perquè t’imposi
les úniques mans santes que et podrien o curar
o almenys aconsolar-te
per traça i gràcia d’un poder
que ja ho saps tu que tu també el tenies
i se’t va fer malbé i
ni mans ni mànigues
te’l poden retornar perquè el vas perdre
molt i molt lluny
a la vora d’un llac perdut
entre unes muntanyes molt altes
d’un país molt estrany
i el guarden les piranyes
i els indis del curare.

No és ben bé l’Oda a Espanya del Maragall, diguem.




6 comentaris:

  • MAGDA says:
    14 de febrer del 2013, a les 10:54

    Orgullosa de tenir un dels grans tan a prop...

    "I més val apagar el llum i veure..." EC

  • Jordi Ainaud says:
    20 de febrer del 2013, a les 12:52

    Aquesta mania dels morts... Primera història d'Esther ja era un "funeral per a la meva llengua". Però recorda la polseguera que va aixecar Ferrater el 1953 amb el famós "Madame se meurt" (http://joancalsapeu.blogspot.com.es/2009/04/madame-se-meurt.html). Jo crec que qui els va contestar millor va ser JV Foix (of course!) a Tocant a mà, concretament a "Horari nou per als desertors del pronòstic", on un Home de la Duana "amb ulls d'òliba presa al parany" ensenya al narrador "la morta", i aquest li respon que "no era pas cap morta, sinó la vida mateixa amb ufanors de saba etèria". D'altra banda, Jordi, tu que t'has llegit l'amic Fernández, recorda que, segons ell, tots els catalans som morts vivents, zombis. Això explicaria l'èxit d'Espriu. I del taxidermista de la plaça Reial...

  • GLÒRIA says:
    21 de febrer del 2013, a les 3:00

    Espriu escrivia a una Catalunya morta. D'aquí que fos tan críptic. Tanmateix, de vegades, dos versos seus són més punyents que tot un poemari signat per algú altra.
    A Figueres la immensa majoria de gent no sap francès. Dalí era un geni de família enestant.
    El català empordanés és ric i sol enlluernar als senyorets de Barcelona amb vocació de cultes però està molt lluny de ser modèlic i està plagat de castellanismes.

    Sento molt respecte pel poeta Casasses però em sona molt esnob segons he fet constar.

    Salutacions.

  • Roser says:
    27 de febrer del 2013, a les 18:56

    A mi Casasses em va encantar l'altre dia en un recital que va fer a Sant Pol acompanyat de Feliu Gasull a la guitarra. No havia sentit mai Casasses en directe i vaig trobar que creixia, a més que la veu l'acompanya. En alguns poemes em va recordar Foix. Trobo que és vibrant, feliçment cru i lluminós. Gestiona el lèxic amb la destresa d'un prestidigitador. I l'ensamblatge amb Gasull és d'una gran exquisidesa.

  • L'autor ha eliminat aquest comentari.
    emboscall says:
    8 d’octubre del 2013, a les 7:18

    L'autor ha eliminat aquest comentari.

  • emboscall says:
    8 d’octubre del 2013, a les 7:20

    Sí... Llàstima això de "les pixadetes de tothom". Quan es barallen per publicar les teves, ja no cal anar-les deixant pels racons, oi, Enric? Si no t'agrada, mira cap a una altra banda i pensa si no serà que ja t'estàs apoltronant.