Salvador Dalí, la follia de ser el que ets



[Crònica] Com més temps passa, millor escriu Salvador Dalí. I com més contemplem les seves teles, millor les imita, descarada, la delirant geologia del Cap de Creus. Ambdós fenòmens els explica Malebranche ja que segons ell veiem el món amb els ulls de l’ànima. Uns ulls que ja han après a descobrir la tragèdia amagada en l’Àngelus de Millet, a reconèixer la centralitat còsmica de l’estació de Perpinyà, la transcendència antiromàntica del mètode paranoico-crític o a mesurar les relacions entre pares i fills amb el mite terrible de Guillem Tell  —el conte Les llibertats helvètiques de Monzó, per exemple, n’és una bona mostra—. Vet aquí algunes qüestions inquietants com les antenes d’un bigoti.

         Salvador Dalí clamava en la seva joventut, subjugat per les immenses possibilitats creatives de les avantguardes europees, contra “la manca absoluta de joventut dels nostres joves” en el Manifest groc del 1928, contra “els bons sentiments del gran porc, el gran pederasta, l’immens putrefacte pelut, l’Àngel Guimerà” a Posició moral del surrealismeHèlix de 1930— o contra Paul Valéry–“es un puerco. Presenta todos los signos de la peor clase de putrefacción (su intelectualismo es de lo más aburrido si cabe)” en la correspondència amb Federico García Lorca d’aquells anys. Més tard, com és sabut, ja més granat, després de la Guerra Civil Espanyola i de la Segona Guerra Mundial i, sobretot, després de la sonora trompada amb André Breton i el grup surrealista, el pintor català va transformar-se lliurant-se a la producció d’una pintura desconcertant —molt contestada i fins i tot menyspreada avui— i a vindicar provocativament el règim del general Franco i a celebrar l’apoteosi del dòlar i del seu sistema. Es definia ara com a classicista, catòlic, monàrquic i imperialista, discrepant políticament de Picasso com a figura emblemàtica i central de les belles arts contemporànies i —això és més transcendental— acusant-lo obertament de “destructor i anarquista, en lloc de patriarcal i constructiu”. Entre la primera etapa de la convulsa vida de Dalí, la de l’artista enlluernador de la modernitat i la segona, la de l’extravagant creador, potser esgotat i nostàlgic, potser encara avui incomprès faedor del que ell mateix denomina “mística nuclear”, hi flueix una de les aventures creadores més importants de tota la cultura contemporània. Entre aquestes dues etapes, entre aquests dos pols de tensió s’escenifica substancialment tot el debat del segle xx a propòsit de la representació de la realitat i de la interioritat de l’ésser humà, hi ha tot el conflicte entre el poder de les idees i la tossuderia de les coses.
Les preguntes a propòsit de l’art de Salvador Dalí i del seu convuls desenvolupament al llarg de més de setanta anys, el recorregut que va d’El gran masturbador fins al Crist de Sant Joan de la Creu, des de la Noia abocada a la finestra fins a Gala nua mirant el mar que a 18 metres es transforma en el retrat d’Abraham Lincoln (homenatge a Rothko), o des d’El gos andalús fins al film Impressions de l’Alta Mongòlia, tota l’obra daliniana —fins i tot tota la biografia de Dalí— s’estableixen a partir de la severa anàlisi que ofereix com a destacat protagonista de les avantguardes europees, testimonis del gran conflicte moral i polític heretat del romanticisme: ¿l’art ha de ser útil per a la formació de l’individu? ¿Ha de ser edificant, regeneracionista, per utilitzar una paraula molt de moda fins al 1936, o simplement mostrar obertament, la naturalesa contradictòria, alhora constructora i autodestructiva, assenyada i irracional de l’ésser humà?
Sí, Dalí es va declarar seduït per Hitler —“Visca la guerra! Els surrealistes i Hitler”—, però també saluda la revolució d’Octubre i la surrealista, saluda sempre Fortuny i Tàpies en tumultuosos articles que van configurant el que s’acabarà per denominar pomposament “mètode paranoicocrític” —una bicefàlia de compromís, propera als plantejaments de Walter Benjamin sobre l’íntima correspondència entre civilització i barbàrie— d’acord amb la seva inclinació per la paradoxa, la ironia, el grotesc i l’irrisori, la sorpresa, la bellesa de les formes i, per sobre de totes les coses, d’acord amb la seva particular inclinació pels jocs mentals i per l’alegria, entesa com l’estímul de practicar-los sense mesura. No podem oblidar l’ombra de les paradoxes i facècies de Francesc Pujols en l’estructura profunda dels plantejaments dalinians. Ni l’arbitrarisme d’Eugeni d’Ors entès com a sagrada independència de la consciència individual per sobre de les convencions de la societat i de la cultura. Lluny dels plantejaments metafísics o religiosos de l’art, lluny de la pretensió d’un art superior per a ments superiors, Dalí va fent calar en el lector, amb un estil indirecte i irònic que acaba esdevenint letal, el profund menyspreu pels grans plantejaments transcendentals sobre l’art. En una carta a Sebastià Gasch li diu: “Les coses no tenen cap significat fora de la seva estricta objectivitat, en això, per a mi constitueix la més miraculosa poesia”.
En un article de Gasch a La Veu de Catalunya del 1928, exhumat per Jaume Vallcorba, es pot veure la gran rasa oberta entre aquells que van arribar a ser grans amics: “accepto aquesta part sana, poètica del superrealisme. Rebutjo categòricament, però, el seu contingut malaltís de sadisme, de pederàstia, d’immundícia constant, tot aquest tuf de drogues i de bordell que exhala el superrealisme literari”. Dalí pimer trencarà amb Gasch i es distanciarà dels seus altres amics catalans de l’avantguarda com J.V. Foix o Muntanyà, contraris a l’instint destructiu del grup de seguidors d’André Breton. Més tard trencarà també contra aquests últims, en un gest de completa independència i de solitud. En 50 secrets màgics per pintar, encesa defensa de Rafael, Velázquez i Veermer a través d’un excel·lent tractat de pintura, es poden llegir algunes de les seves poderoses raons. Quan parla de “salvar l’art modern del caos o de la mandra” o quan en un catàleg del 1952 diu “visca l’art modern a condició de pintar a la manera de Rafael!”.  En Els cornuts del vell art modern abomina de l’art primitiu i negre, de l’impressionisme, Matisse, Le Corbusier, Miró i Mondrian entre molts altres noms emblemàtics. La seva resposta contra l’art salvatge és l’assaig El mite tràgic de l’’Àngelus’ de Millet, a partir del cèlebre quadre del 1859, un excel·lent exercici d’imaginació analògica, escrit a base d’elements contraris seguint Lautréamont i en contra de l’analogia mística defensada per Breton. És una peça literària de primer ordre a partir de les seves obsessions paranoiques però també de la seva autodisciplina crítica i racionalista. A la manera d’un Voltaire, Dalí es regira contra tot i contra tothom, fidel només a ell mateix, construint una gran obra que analitza el fanatisme mental, la inèrcia irresistible al narcisisme homosexual, la immaduresa. La bellesa del món és en el seu propi misteri. I no en el seu detritus.
         Agafem ara alguns llibres de Salvador Dalí. La Vanguardia del 24 de gener del 1946 va ressenyar a la seva secció de crítica literària —potser va ser Ángel Zúñiga— La vida secreta de Salvador Dalí i la va presentar com un intent d’explicar “la teoría del genio por el camino de la autobiografía apasionada”. Té raó. Continuem veient els textos autobiogràfics de Dalí com apassionants exercicis teòrics sobre la naturalesa del geni, però d’un geni que ja no és l’heroi de Thomas Carlyle sinó algú que ha assumit la fascinació pels descobriments científics —sobretot la física quàntica i biologia—, per l’esforç de racionalització que suposa la psicoanàlisi de Freud, apartat del neci camí que duu a la barbàrie del comunisme o al fracàs premeditat del nazisme, entès com el mal suprem i, per tant, com el mal més banal, feridorament:

“Hilter va organitzar el descens al Valhalla. Perquè, en realitat, Hitler era un masoquista, i el que volia era caure al precipici. Què hauria fet si hagués guanyat la guerra? Com hauria pogut suportar l’enorme avorriment de convertir-se en l’administrador d’un imperi? Va anar a buscar l’orgasme suprem en el fracàs colossal”. (Les passions segons Dalí)

Després de les milers de pàgines lluminoses, divertides, avorrides o opaques de Dalí es dibuixa de manera contundent un nou discurs sobre la memòria personal enormement assenyada. Precisament per això, perquè és un discurs farcit de deliris polítics i místics, de bromes i certeses, d’hipocondria, masoquisme i sadisme, narcisisme, impostura i irresponsabilitat, de mentida, ironia i malenconia, d’angoixa a través del sexe i del poder. ¿Que no són així, en realitat, les nostres vides? Són bojos els qui volen fer passar Dalí com una mona de fira. Ho diré com Borges: aquest mico és Homer.
                “No hay duda que Dalí es el cínico del grupo surrealista” diu la ressenya que citem. I tant. El cinisme com a estadi suprem de la ironia, com a un lloc de no retorn després de comprendre la falsedat de totes les ideologies. Mentre els dadans volen cremar tots els museus i els surrealistes acabar d’una vegada per sempre amb el llenguatge —tot plegat s’assembla molt a la sexualitat masoquista de Hitler, ¿oi?— Per això el Dalí madur abjura del Manifest groc i trenca amb aquell cafre anomenat André Breton. Ha decidit enfrontar-se amb el gran enigma psicològic del món contemporani, l’absurd. Dalí obre per sempre més la capsa de Pandora amb el seu hilarant i demolidor mètode paranoico-crític.
               La novel·la Rostres ocults, restaurada fa pocs anys, mostra millor que qualsevol altre text autobiogràfic l’altíssim nivell intel·lectual de l’atreviment dalinià. És una gran novel·la, meravellosa, obscena, avorrida a la intel·ligent manera d’un Robert Coover, densa i desconcertant. Dalí hi assumeix la cultura del segle xviii, el gran segle francès, perquè del que vol parlar precisament és de la cultura i dels seus paranys. I a compte dels escrits del marquès de Sade i de les novel·les barroques i culturalistes, recerca en la paradoxa, en el contrast dels conceptes enfrontats la dinàmica de la racionalitat humana: “Els criminals són sants o malalts! Els malalts són genis. Tot és doble, ambivalent”. El rostre que desvela Dalí és aquest mateix: el nostre. Fet de canibalisme i de contradicció. I té un tacte inquietant, gelatinós.
                Dalí s’encara amb l’absurd ben conscient de la seva herència romàntica i de la tradició de l’anarquisme espanyol. Mentre els seus col·legues francesos volen —cartesiana innocència!— controlar, dominar l’absurd, ell s’hi enfronta i l’adopta. D’una manera radical, punxant, constant, portant al límit, a les últimes conseqüències, el que els surrealistes només practicaven a estones de manera decorativa, i fins i tot pompier. Salvador Dalí es convenç que l’única manera d’arrencar l’ésser humà de l’absurd i —de la barbàrie que segrega— és forçant les coses. Portant l’absurd al màxim, despullant-lo cru, amb tot el furor. I precisament, per reducció a l’absurd, mirar de conjurar-lo, de desactivar-lo. Provocant una rialla rabelaisiana, higiènica, cínica i alliberadora.
         Una rialla alliberadora com en l’òpera Être Dieu, Ser Déu, de Salvador Dalí, de l’any 1974. En sé ben poc d’aquesta fastuosa mostra que no deixa de fascinar qui ha tingut el privilegi de celebrar-la durant les més de tres hores d’audició. A més a més, obliga a confrontar-se a la sospitosa unanimitat de tants i tants crítics que menystenen Dalí. L’empordanès, a imatge i semblança dels creadors del renaixement es va encarar amb totes les muses i va aspirar a dominar-les, a posseir-les, i per això va fer una òpera, gènere totalitzador i sintètic per excel·lència en el món clàssic. Dalí i el seu equip, en el qual figurava el seu antípoda humà, Vázquez Montalbán i diversos noms cèlebres de l’escena francesa, van deixar més de 90 quilos de cintes realitzades en l’estudi Pathé Marconi que havia finançat Oriol Regàs —del llinatge teatral Regàs, amb el que va estar tan vinculat Joan Capri— de la societat Bocaccio Records.
                És ben curiós que només certs nostàlgics van reivindicar fa temps al diari La Razón la gran òpera de Dalí perquè, segons aquests càndids, s’hi reivindica la figura de José Antonio Primo de Rivera. El que passa en realitat és que es desferma la pràctica daliniana del empatollar-se i de l’embolica que fa fort, mètodes que denuncien la desmesurada pretensió dels discursos intel·lectuals, omplerts d’autosatisfacció i d’etílica verbositat. Per això, tan bons són José Antonio com Lenin, Anna de Bretanya, Gilles de Rais, els Germans Marx, Mao Tse-Tung o Marilyn Monroe, algunes de les obsessions que poblen aquest son dalinià. Bona part de l’obra de Dalí és una àcida paròdia de la desraó de les anàlisis pretesament racionals. En especial, quan la veu del pintor ens recorda que durant la migdiada som Déu, que la creació divina és un fiasco i que l’únic que val la pena és l’ésser humà, que la democràcia és un qüento (“com pot veure’s als Estats Units, un país dominat per gent que mengen havans i donen propines”) i que l’edifici de Nacions Unides de Nova York s’hauria de convertir en un bordell.
                Realitzant un somni compartit per Dalí i García Lorca el 1927, aquesta és l’ “òpera de gran originalitat” anhelada. La sorprenent música de Wakhévitch, a la manera del collage, conté fragments de maquinisme, belcantisme, cors a la manera de Karl Orff, rock and roll, minimalisme, música sintètica i popular. Dalí intervé enmig de la música i monologa tothora, diluint la desdibuixada trama de l’obra. El final és apoteòsic, amb visques a Bellini i moris a Wagner. ¿Què hi ha darrere d’aquesta radical elecció? Aquí Dalí, el que ha col·laborat amb Buñuel, però sobretot el que ha treballat amb Alfred Hitchcock al film Recorda, es revela molt subtil. Sap que els somnis són una manera de desbloquejar el patetisme. Qualsevol cosa abans que el patetisme. Ho va aprendre de Freud, la millor obra del qual potser és un estudi sobre la histèria. Molt, moltíssim millor La somnàmbula de Bellini que l’Isolda de Wagner, histèrica, desesperada i sense follar.