Jordi de Sant Jordi, el foc del carboncle



[Crònica] Els textos medievals catalans s’entenen amb dificultat i són endimoniadament difícils de traduir. No recomano cap edició popular d’aquest gran poeta català de tots els temps, moro, lleig i encantador com ningú. No hi ha res per al comú de la gent lectora deixat de les edicions de Martí de Riquer i d’Aniello Fratta, filològiques i especialitzades. Potser la versió castellana de José María Micó és la que s’hauria de llegir si no fes ben estrany de llegir Jordi de Sant Jordi en espanyol per entendre Jordi de Sant Jordi: això no ho feia ni el marquès de Santillana. I no em parleu gens de l’edició de Carles Duarte perquè avui fa un sol primaveral i quines ganes de dir que és la pitjor de totes amb molta diferència, indigent, cursi com ella sola, altament digna de bufetada. A sota de la meva versió de Just lo front port vostra bella semblança, hi poso un enllaç amb el text original reconstruït segons Riquer al Rialc. Bon Sant Jordi. 





Sota el front duc la vostra bella imatge,
i per això el meu cor nit i dia s’exalta;
que de tant mirar la molt bella figura
de la vostra cara me n’ha quedat l’empremta,
i ni la mort no podrà esborrar-la;
quan no sigui al món, ja del tot fora,
els que em duran el cos al sepulcre
a la cara em veuran la vostra marca.

Com un nen que és davant d’un quadre
i contempla la pintura i les imatges
amb un cor tan net que d’allà no el mouen,
(de tant com li agrada l’or que l’envolta);
així em sento jo davant l’amorós cercle
del vostre cos, que de béns esclata,
i mentre el veig més que a Déu l’admiro,
tanta és l’alegria que l’amor em penetra.

Així em té, em lliga i m’empresona
l’amor ardent, com si fos dins d’un cofre
tancat amb clau, i tot el meu cos a dintre,
perquè no pugui anar a cap desventura;
així de gran és l’amor que us tinc, continu,
el meu cor ni dubta ni mai no se separa,
bella, de vós, que hi és ferm com una torre
i només a vós us estima, blanca coloma.

Bella com cap altra, presència noble,
bell cos fet per Déu, més bell que els altres;
viu i graciós, brilla més que la pedra fina,
bell, amorós, més intens que una estrella;
per això, quan us veig entre les altres
les guanyeu, com fa el carboncle
que supera les virtuts de les altres joies:
les guanyeu com fa l’astor amb el falconet.

L’amor que us tinc el cos sencer m’estella,
que més de cor mai no ha estimat cap home;
és un amor tan fort que el cor m’estripa
i mai no ha estat igual ni en cos ni ànima:
em sento més perdut que no pas Aristòtil
amb l’amor que em crema i els cinc sentits desferma;
com el bon monjo que és sempre a la cel·la
el meu cos i vós sou com carn i ungla.

Oh cos graciós, net de frau i de delicte,
tingueu pietat de mi, bella dama,
i no deixeu que, per estimar-vos, mori,
més del que ningú pugui dir us estimo;
per això us suplico, vós que sou el bell arbre
de tots els bons fruits on el valor s’hi arrecera,
deixeu-me quedar a la vostra cambra
perquè sóc vostre i ho seré mentre visqui.

Robí meu preciós, sí, porteu la corona
per sobre de totes les altres que són al registre
del món; cada dia neixen al vostre cos i reviuen
més bondats i més virtuts que les de Pentesilea.


text original: http://www.rialc.unina.it/164.10.htm


4 comentaris:

  • Anònim says:
    17 d’abril del 2013, a les 9:35

    Està bé, però no com per parlar tant de bufetades i tal.
    A la 2a estrofa, p.e., t'has deixat una t, oi?
    'De tant com li agrada...'
    Una til·la, potser, i endavant, Galves.
    I per molts anys i bons!
    Joan

  • Jordi Galves says:
    17 d’abril del 2013, a les 11:42

    Benvolgut anònim Joan,

    Moltes gràcies per assenyalar-me que m’havia deixat una “t”. Ja he esmenat l’error. El que no entenc —i t’agrairia molt que m’expliquessis— és quina relació hi ha entre deixar-me una “t” i el meu judici sobre la traducció de Carles Duarte. Més enllà de l’ús legítim que faig de la hipèrbole com a forma retòrica en l’exercici crític ¿quan et sembla a tu que n’hi ha per tant? Ho dic per aplicar el teu criteri ja que dius que és millor que el meu. La traducció de Duarte és pèssima i no té defensa. A més a més, Carles Duarte, responsable màxim de l’editorial Barcino va encarregar la traducció de Jordi de Sant Jordi a un poeta tan bo com... Carles Duarte. ¿L’excel·lent resultat traductor justifica l’arbitrarietat i l’arrogància? Més aviat clama venjança. Una bufetada. O dues. De fet, em sembla una reacció moderada tenint en compte la colossal desproporció entre el talent literari d’un mestre com Jordi de Sant Jordi i el verm que és Duarte. Val a dir, per completar el panorama, que quan el senyor Duarte era un dels mandarins de la Generalitat, al Centre d’Études Catalanes de París es va publicar una antologia de literatura catalana amb el títol "De Ramon Llull a Carles Duarte". Ell se sentia molt satisfet i la resta de persones implicades, com Marie-Claire Zimmermann, ho van trobar la mar de bé, molt equilibrat i decent. I diria que no s’havien deixat cap “t”.

  • Elisabet Juncà says:
    17 d’abril del 2013, a les 12:55

    Corroboro el "savoir faire" de José María Micó. També d'acord amb la resta de l'article. Bé, Galves!

  • Anònim says:
    20 d’abril del 2013, a les 8:30

    Segurament, Galves, tens raó, i jo que no en sé gaire res, dels tripijocs, reacciono massa massa susceptible a la violència (implícita, hiperbòlica, tot el que tu vulguis) i a l'ortografia.
    Gràcies per respondre, una vegada més.
    Segurament és útil que hi hagi algú sense por, sense servilisme, que ja no espera subvencions ni prebendes, que posi certa gent al seu lloc.
    També deu ser cosa de temperaments; jo sempre llegeixo amb entusiasme els articles on tu t'entusiasmes, que per sort són la majoria. P.e. el Casasses, el Toni Sala.
    I comparteixo la teva indignació quan veig q es premia gent com la sra. castells, el sr. alça-mora, la sra. soler!...
    Però com a usuari, simple usuari, prefereixo girar full i dedicar l'estona de llegir, sempre escassa, a la pila de coses bones que m'esperen, sovint durant anys.
    No sé si m'explico.
    Abraçada cordial.
    Joan