José Manuel Lara, el lladre d'escriptors

[Crònica] Aquest Sant Jordi, Isabel Martí, de la minúscula editorial La Campana, ha derrotat per segon any consecutiu els grans imperis de l’edició, els Planeta —i de Agostini—, Bertelsmann-Random House-Mondadori, Santillana, Anaya, rba i Grupo z només amb bons llibres, entusiasme i determinació. Mentre que hi ha escriptors que juguen a ser grans senyors i queden retratats en un dels salons nobles del Cercle del Liceu, també n’hi ha que s’estimen més tocar de peus a terra i fer d’escriptors: quedar-se a casa escrivint o fer un volt per la Fageda d’En Jordà i deixar la fatxenderia per a toreros, guàrdies civils i d’altres tipus humans procedents de la grandiloqüent herència espanyola d’El Lazarillo, El Buscón i de Luces de Bohemia.
Un dia, fa anys, Quim Monzó va explicar-me que havia visitat el senyor Lara, el vell, en el seu despatx perquè li volia fer una oferta. Es veu que mentre parlaven l’escriptor va notar, de sobte, un lleu esmalt metàl·lic en la mirada de l’editor que no parava d’enraonar. Com més enraonava més se’l mirava i més clara i refulgent apareixia la imatge d’una grossa moneda d’or en les ninetes dels ulls de l’empresari. Es veu que aquella visió aurífera, probablement diabòlica, va dissuadir Monzó d’anar-se’n a can Planeta. I penso que alguna cosa de semblant li devia passar a Jaume Vallcorba quan, el dia que havia acordat d’anar a signar la venda de Quaderns Crema a una altra editorial, simplement no s’hi va presentar i ho va deixar córrer.

És ben veritat que tots treballem pels diners però no només pels diners. Si això passava abans de l’ensorrament de l’economia, ¿què podem dir avui que trobar calés és com trobar la pedra filosofal i que l’arrogància comptable dels mandarins esdevé cada vegada més repulsiva? A La Vanguardia publicada el dia del Llibre i de la Rosa es podien llegir aquestes declaracions de José Manuel Lara Bosch recollides durant una clarificadora conversa amb l’agent literària Carmen Balcells:

“Estoy dispuesto a crear un centro para financiar el crecimiento y la aparición de pequeños editores. Una estructura que ofrezca servicios a precio de grandes (barato) a las pequeñas editoriales, estamos trabajando seriamente en ello. Yo quiero que existan. Nada me interesa más. Para robarles los autores después, cojones. El Barça necesita equipos de segunda como cantera. ¿De dónde robo yo directores editoriales si no hay editoriales serias?”

         ¿L’actitud de Planeta és comparable a la del Barça? ¿I els resultats de les vendes tenen només a veure amb els diners que es posen a sobre de la taula? Si això fos tan senzill, tan mecànic ¿quina importància tindria el talent, la creativitat, la capacitat de campar-se-les sol? ¿Quina importància tindria la llibertat i el dret de discrepar? No sé quants escriptors coneix el senyor Lara però dubto molt que algú que vulgui fer diners decideixi de fer-se escriptor. Dubto molt que cap dels bons directors editorials que hi ha en aquest país vulguin treballar a sou del senyor Lara. Sobretot perquè hi ha dues grans diferències, posem per cas, entre Isabel Martí i Francisco Maruhenda García, director de La Razón del senyor Lara. Una diferència de qualitat professional i una diferència humana. Ja em perdonaran la rima, però segons la dita valenciana qui mana més que el que mana és qui fa el que li dóna la gana.