Moliner, impostura i veritat

[Ressenya] Empar Moliner. La col·laboradora. Columna. Barcelona, 2012.  317 pàgines.

La literatura policial, negra, criminal o simplement misteriosa comparteix objectius amb la literatura enigmàtica, enigmística i esotèrica perquè totes busquen una veritat amagada que sempre acaba sortint a la llum. Un assassinat o un jeroglífic no són sinó formes de l’endevinalla que exigeixen una resposta neta i inequívoca, habitualment racional i positiva, de tal manera que a les darreres pàgines del llibre podrem descobrir, per fi, on és el tresor de Rackham el Roig, quin és el secret del Pare Brown o el de la piràmide. O quina criminal injustícia social es pretenia denunciar a la Collita roja de Dashiell Hammett. Dic això perquè a la novel·la La col·laboradora d’Empar Moliner, publicada el 2012, també es presenta com una investigació i una recerca, en aquest cas històrica, però que no és, en realitat, l’enigma que cou i que fa avançar la narració. La veritat que el llibre vol desemmascarar no és ni nítida ni definida i el que, en canvi, hi llueix amb tota claredat és la mentida, la mentida que passa per veritat. La col·laboradora és un fidel, exactíssim, retrat de la impostura com autèntic medi ambient de la nostra existència humana. Un retrat més fidel que cap dels diaris que surten cada matí i fan veure que viuen esgarrifats per l’imperi polític i social de la mentida.

            El registre literari amb què treballa Moliner, d’arrel costumista, sempre s’ha interessat per descriure les formes de la vida catalana des del realisme més conspicu, el que s’aboca decididament a l’observació i es malfia de la imaginació. Precisament perquè La col·laboradora no és altra cosa que una novel·la i, en una novel·la contemporània, la perspectiva de la veritat ha de saber oferir una alternativa a la literatura de no ficció. És igualment tramposa però a la seva particular manera. Així, no és un detall qualsevol que la protagonista del llibre sigui una negra, una escriptora que escriu llibres que signen altres persones. Al capdavall, una professional del simulacre i de la ficció ―per partida doble―, és una veu d’allò més autoritzada per continuar parlant d’aquella tensió que Goethe establia entre poesia i veritat. Des del registre de la ficció Moliner sap oferir un retrat fotogràfic, documental ―un reportatge―, de l’autèntic món de l’edició de Barcelona, arrebossat de grans ideals humanistes i de belles quimeres culturals, però igualment poblat de les misèries més escandaloses, dels instints més baixos i de la fortor d’humanitat més agra.

            La sàtira de Moliner no prové d’un humorisme satisfet i, per això, no es limita a un sector professional o social perquè la indignitat, la incapacitat i la impostura són tan humanes com ho són les nostres més altes qualitats. Diversos tipus d’homes i de dones ―inclosa l’autora―, de tota classe, de tota condició social i cultural són caricaturitzats perquè la rialla és la forma alhora més amable i contundent de la discrepància. De l’autocrítica. Una discrepància que es nega a confondre el que som amb el que ens agradaria ser, a deixar-se endur per la inèrcia del gregarisme, del mimetisme, del tòpic i de l’autocondescendència emparats tan sols amb bones paraules. Els bells ideals, sovint, no ens fan millors persones i només serveixen per fer-nos millors mentiders.

            Millors mentiders per viure en una vida fictícia que ens acontenta en un primer moment però que, al capdavall, no ens satisfà en absolut. La realitat sempre és insistent. A La col·laboradora se’ns retrata minuciosament l’esclat frondós de la impostura en la vida quotidiana, la dels professionals de la literatura però també la impostura dels usuaris d’internet, facebook i dels xats, la del turisme, la de la publicitat, la política i els mitjans de comunicació, la de les mentides pietoses i la de les infidelitats conjugals. La de l’esnobisme. Sense oblidar la quimera del sexe com a suposada font perpètua de felicitat o la impostura de les drogues. Poques novel·les catalanes, gairebé sense donar-li importància, retraten d’una manera tan fidedigna i severa, des de dintre, el món de la cocaïna i de l’alcoholisme, la impostura de les impostures, la dels paradisos artificials.

            La veritat que planteja La col·laboradora és la de la mentida. Sense la mentida viure esdevindria impossible. Entre l’avorriment, la infelicitat i les necessitats primàries, la impostura és un refugi indispensable de la psicologia humana que ens permet fugir de la severa realitat. Ens permet suportar-la perquè l’abandonem de tant en tant. Ho va estudiar fa pocs anys el geògraf Ji Fu Tuan al seu llibre Escapism i ho defensava, a la seva manera, Oscar Wilde a La decadència de la mentida. La literatura que no s’interessi per la impostura no és creïble, la que no valori el pes específic de la mentida no podrà representar adequadament la realitat. La literatura, com la vida, necessita de la impostura perquè parla de la naturalesa humana i de la nostra capacitat per anar més enllà de la nostra poquesa. Massa realitat ens trastorna, efectivament. Però, ¿quanta impostura podem assumir abans de perdre el món de vista?

Publicat a Caràcters, núm. 63, pàgina 26