El mort que estimava Salvador Espriu








[Crònica] Salvador Espriu, ¿poeta de la mort o d'un mort? D'un de molt concret, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Llegeixo un poema d'amor d'Espriu situat a l'infern i miro d'entendre'l. És aquest:

Paolo

Bon dia. Potser calma
l’aspre vent, i més lentes,
suaus, acompanyades,
vindran les noves hores
d’avui. Intentaríem,
si fos cert, d’esguardar-nos,
a la llum, aquells rostres
envellits per vestigis
del fosc torb: però sempre
els ulls fidels, antigues
veus d’amor que retornen
amb el senzill bon dia.
Ai, engany d’esperances,
llavis damunt de llavis
ja tan closos! Partíem
junts al vespre, ho sabies?,
però no ens concedien
cap repòs. Ara, necis
em pregunten, en veure’m
turmentat, lamentable
ombra de mi, si estimo.
No responc i, per l’ampla
volta del nostre somni
maleït, de seguida
m’allunyo, recordant-me
amb tu, en el vol únic.



Perquè ens sedueixi un misteri, almenys hauríem d’entendre bé la pregunta. Quan, per exemple, l’esfinx interroga Èdip, l’engima reclama una solució satisfactòria, almenys tan clara com és l’amenaça del monstre que interpel·la. Aquest exigència encara és més nítida en la literatura del nostre temps positivista, en les històries extraordinàries i policials de Poe, Chesterton, Simenon o Hitchcock, en què una llum inequívoca s’imposa abans o després sobre la foscor de la inòpia o de l’obscurantisme. Els textos de Salvador Espriu, en aquest sentit, són d’un altre món perquè obeeixen un hermetisme sever que fa improbables les certeses, fins i tot les que examinen la semàntica dels misteris. És per això que s’ha arribat a assegurar que l’escriptor, desconfiat i pudorós, va fer tots els esforços inimaginables per no ser llegit. ¿Es pot, aleshores, capir un text que ha estat escrit per no ser entès o, si més no, per no ser-ho del tot? Perquè, en definitiva, ¿els textos a qui pertanyen, als autors que els maquinen o als lectors que els reviuen?

El nostre temps és el dels lectors. I com a lector de la Divina Comèdia Salvador Espriu trama la seva lectura individual del llibre de Dant amb el títol de Mrs. Death, “una petita comèdia dantesca, amb els seus Paradís, Purgatori i Infern” segons les seves pròpies paraules. D’aquí en surt el poema Paolo, una evocació del tràgic destí dels apassionants amants eternament condemnats tal i com apareixen al cant cinquè de l’Infern. Un destí que, abans que cap altra cosa, és la tràgica història de dos lectors. Paolo i Francesca, cunyats i amants adúlters segons la Comèdia, van quedar atrapats en la xarxa de la ficció:

“...Un dia, per plaer, llegíem 
com l’amor va ferir Lancelot; 
estàvem sols i despreocupats.

Els ulls sovint deixaven 
la lectura i perdíem el color de la cara; 
però només un passatge ens va guanyar. 

Quan llegíem que la rialla desitjada 
era besada per un tan gran amant, 
aquest, que ja mai no s’apartarà

de mi, em va besar la boca, tot ell tremolant. 
Galeot va ser el llibre i qui el va escriure. 
Aquell dia ja no vam continuar llegint més.” 

Galeot vol dir la personificació del confident i de l’encobridor. Vet aquí la vida que imita els llibres de cavalleries abans del Tirant i abans del Quixot i com aquests mateixos llibres són interromputs abruptament per la contingència malaurada del viure. Ben diversament i divergent ens plantejarà Espriu aquest mateix passatge.

Al poema Paolo ja no és Francesca qui narra la peripècia fatal dels dos enamorats furtius ni queda Paolo presoner del silenci entre un mar de plors tal i com ho imagina Dant. En la variació que se’ns proposa totes les emocionades paraules de Francesca —fins i tot el cèlebre “Amor, ch’a nullo amato amar perdona”— s’obliden, mancades de valor i només es dóna la paraula al silent perquè es confessi, perquè digui la seva veritat. Hi ha pocs poemes en els que Espriu parli d’a-mor ―ben pocs— però no sabria trobar un que fos comparable a aquest, tan melangiós i elegíac, veneri sense ironies, tan arrapat a l’experiència humana de la lectura que s’acara a la vida. Paolo no aporta moltes novetats al discurs dantesc de Francesca però sí que hi trobem algunes diferències. Espriu parla del silenci dels morts i de l’amor més enllà de la mort:

“llavis damunt de llavis 
ja tan closos...” 

I, tot seguit, una pregunta sorprenent:

“Partíem 
junts al vespre, ho sabies?”. 

¿A qui l’adreça? ¿A Francesca? Costa de justificar el perquè Paolo hauria de saber alguna cosa que ignori la seva estimada. I encara amb més motiu si es refereix a una fugida que els hauria deslliurat de la mort. ¿I com pot ser que, al final del poema, Paolo digui que es recorda amb Francesca, “en el vol únic” quan precisament Paolo està volant en el segon cercle de l’infern al costat de Francesca eternament, per sempre més? ¿Com pot ser que recordi, que enyori, Francesca si l’únic consol dels dos enamorats és que tot i la cruel i inapel·lable condemna, estaran sempre junts, estimant-se més enllà del temps? Aquest aspecte commovia poderosament Dant, el qual estava convençut de la seva salvació però que, en canvi, no tenia la companyia de la seva estimada Beatriu. ¿A qui s’adreça doncs Paolo? ¿Al poeta, a un Espriu que ha ocupat el lloc de Dant i que recorre el regne dels morts? Si fos el cas, aleshores Paolo li estaria parlant d’amor. ¿Qui seria doncs aquest Paolo? ¿I hi ha relació entre “el vol únic” del darrer vers amb el vol de Zeus i el seu coper al text Ganímedes de Les roques i el mar, el blau on es parla de l’amor homosexual?

Durant els anys 1945 i 1951 en que va ser escrit Mrs. Death alguns altres importants escriptors s’abocaven a estudiar l’emocionant episodi dels amants condemnats. En recordaré dos. Jorge Luis Borges, en preparar el llibre Otras inquisiciones de 1952 i per parlar de l’al·legoria, emprèn l’enèsima relectura del Dant que havia iniciat el 1938 de la mà de la traducció anglesa de Carlyle, poc abans de l’accident que precipitaria la seva ceguesa. La Comèdia va ser un dels darrers llibres que Borges va poder llegir en condicions normals i la memòria sobre el passatge de Paolo i Francesca mai no s’esborra, continua apareixent fins als seus darrers poemes i fins a les darreres conferències Siete noches (1980) i Nueve ensayos dantescos (1982). Josep Maria de Sagarra, per la seva banda, publica en 1950 la seva traducció de la Comèdia acompanyada d’algunes breus notes divulgatives. Les que dedica al fragment assenyalat són tota una lliçó de literatura, que arrenca dels plantejaments de Carles Riba sobre l’episodi però que, certament, van molt més enllà, més enllà de la pietà de Dant, en un recorregut que coincideix ben bé amb els plantejaments de Borges. L’amor i la passió de l’amor és certament la gran força de la vida. Fins i tot més enllà de la mort, hi ha sempre “l’Amor che move il sole e l’altre stelle”.


No és aquest el parer de Salvador Espriu que entén l’amor com una nosa, com una passió que arrossega sempre a la destrucció i a la condemnació eterna. Que creu que s’arriba a la beatitud a través de la sofrença. I tanmateix, vet aquí un mort, Paolo, que parla —o que li parla— d’amor des de l’infern. ¿Com es pot resoldre aquest misteri? Certament no des d’una interpretació al·legòrica, la més utilitzada —i amb raó— per la crítica perquè és la que estimula el propi Espriu. Les paraules del poeta ens porten a l’al·legoria però sabem que l’al·legoria, al seu torn, ens pot dur a un més enllà, biogràfic. Espriu, poeta de la mort. ¿O dels morts? ¿O d’uns determinats morts? Quan al poema xviii de Final del laberint Espriu parla del

“pobre amor
de la meva ànima” 

no podem acontentar-nos amb la interpretació oficial que parla “d’una llarga metonímia del jo poètic”. Ni quan al poema vi d’aquest mateix llibre els versos 

“petit amic, tan fràgil, 
endins de l’esguard de glaç, 
per sempre t’has deturat” 

s’interpreten com “maneres matisades pel context d’autoanomenar-se”. Ni tampoc és possible oblidar que dos joves amics, Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel llegien plegats la Divina Comèdia, potser no com un Lancelot però, certament, amb viu entusiasme. Ni es pot deixar de dir que, en una carta, Rosselló, aplica a Espriu els epítets que Dant adreça a Virgili a la Comèdia, “tu duca, tu signore, tu maestro”. Sobretot quan recordem que, mesos després de barallar-se i hores abans de morir, com aquell qui diu, des de l’altra vida, Rosselló dedica a Espriu Imitació del foc, un dels llibres més esplèndids de tota la literatura catalana. “Suposo que vostès s’imaginaran la meva complexa sorpresa i els meus sentiments” dirà Espriu molts anys més tard. “Oblidàvem —vol dir ‘oblidava’— que la gent es mor i que la reparació es fa impossible.” Espriu és un escriptor fàustic però segurament també un Orfeu que vol que el callat parli, aconseguir de poder-hi parlar d’alguna manera, més enllà de la mort si cal. 

4 comentaris:

  • gloria abras pou says:
    18 de setembre de 2013 a les 0:21

    Una meravella aquest article tan valent. M'he quedat muda perquè ben poca cosa sé de l'amistat profunda que va unir a Espriu i a Rosselló-Pòrcel. Només recordo que, en una entrevista, Espriu va dir que mai havia tingut vel·leïtats homosexuals i com que ho deia ell, tan seriós, m'ho vaig creure.
    Salutacions.

  • Anònim says:
    21 de setembre de 2013 a les 18:24

    El vostre article o comentari, o com vulgueu dir-ne, no té, des del meu punt de vista, cap interès i no caldria ni parlar-ne, però el pitjor és que tergiverseu la veritat, perquè Rosselló no va dedicar "Imitació del foc" a Espriu (Rosselló volia que Espriu triés un poema, no el llibre, perquè l'hi dediqués). Aquesta dedicatòria, com saben tots els coneixedors de l'obra de Rosselló-Pòrcel, va aparèixer després de la mort del poeta mallorquí i probablement fou el mateix Espriu qui la hi va posar en un gest gens honorable. Informeu-vos, "listillo".

  • Anònim says:
    21 de setembre de 2013 a les 18:54

    En aquest escrit el senyor Galves insinua que Espriu i Rosselló-Pòrcel eren amants. Naturalment, només ho pot insinuar perquè no hi ha cap prova que demostri l'homosexualitat de cap dels dos amics (en canvi, sí que n'hi ha de la seva heterosexualitat). Jo no sé si Galves és un gai militant que voldria que tothom fos com ell o un ximplet torracollons. En tot cas, el que hauria de fer és deixar de ser un especulador morbós i atenir-se a la veritat.
    Galves, per mi pots ficar-te l'escrit on et capig. De segur que hi passaràs gust.

  • Carla Figueres - hetero no anònima i molt. molt dona, full-equipe. says:
    22 de setembre de 2013 a les 21:21

    Home, en Galves és un torracollons declarat (tu n'ets una prova) i és tant especulador com tu a l'hora d'otorgar un cantó de la vorera als altres. Tens proves de l'heterosexualitat d'Espriu i Rosselló-Porcel? En Galves esmenta en un post recent la seva ex-muller, però em temo que això no garantiria res en quant a les teves especulacions.
    No veig on en Galves insinua que eren amants, només veig que l'Espriu (no precisament un reconegudíssim faldiller, com bé deus saber) podria estar enamorat d'en Rosselló. Però això no significa que follessin, ni tant sols que en fos del tot conscient de les pròpies pulsions. Què en podríem dir per exemple de les seves relacions "espirituals" amb en Ricard Salvat, loca reconeguda?
    Parlant de pulsions, aimat Anònim, a més del teu nom no tindràs alguna coseta més a amagar darrera tanta agressivitat? Ja coneixes "Masajes a mil"?