El boicot de Planeta

      

[Crònica] L’imperi de Planeta, l’imperi dels Lara, s’ha construït i conservat fins avui gràcies a la propietat elàstica. Gràcies a la capacitat per a la deformació reversible —i a la necessitat— el ballarí de revista José Manuel Lara Hernández va esdevenir successivament capità de la Legió durant la Guerra Civil, mestre, empresari, editor i aristòcrata. Va flexibilitzar fins a tal punt la seva anatomia que es va adaptar per igual als despatxos de l’amiguisme franquista i als territoris inhòspits de l’edició barcelonina on s’arraulien, vençuts i ganuts, tot de rojos i separatistes. La concòrdia nacional va començar, de fet, en aquell àmbit: els uns hi posaven els diners, els altres el talent i, com en el cas de la medusa, es feia de més i de menys. Per això un comunista tan conspicu como Manuel Vázquez Montalbán parlava tan bé de Lara. O, per això, els Lara parlaven tan bé d’un indesitjable social com Terenci Moix. La capacitat de ser pràctics, plàstics i mal·leables ha anat continuant impertorbable fins als nostres dies, com tothom pot constatar cada 6 de gener durant la proclamació dels premis Pla i Nadal a l’antic Ritz de Barcelona, davant de tot de polítics i escriptors. L’elasticitat i l’ambigüitat són completes. ¿Com entendre, si no, que el nom de Josep Pla faci de teloner d’Eugenio Nadal, ínfim escriptor, i tothom ho trobi tan natural? Als salons del gran hotel es veuen deambular tot d’escriptors catalans, fins i tot independentistes , fent tot de balls, fins i tot bons zapateaos, a major glòria dels Lara —Jordi Llavina, Hèctor López Bofill, Sebastià Alzamora, Eva Piquer, Gaspar Hernàndez—, seguint el mestre Pere Gimferrer. Tan il·lustrat com és pronuncia “Seis (6) Barral” enlloc de “Seix Barral” perquè l’espanyol fa més cosmopolita. Enlloc de Barcelona es menja tan malament com en aquell banquet però puc testimoniar que Baltasar Porcel, any rere any, s’empassava impertorbable aquell ranxo com un califa acostumat als millors dàtils.

Llegeix-ne més »

Autoajuda Valentí Puig

[Ressenya] un model literari

Narrativa. Valentí Puig. Barcelona cau. Proa. Barcelona, 2012. 170 pàgines.

  

Perquè ens el prenguem seriosament Valentí Puig ho ha provat tot. Sap que no n’hi ha prou amb alguns llibres ben correctes. Li cal alguna cosa més per enlluernar com a escriptor, alguna cosa per seduir, per desvetllar passions i controvèrsies, per sovintejar en boca de tothom com passa amb un Quim Monzó, o almenys com un Baltasar Porcel, o encara que fos com una Maria de la Pau Janer. Així que ha excel·lit en l’exercici de la discòrdia pública i la polèmica política, primer ocupant l’únic espai que el progressisme i el catalanisme havien deixat poc poblat. Després fent-se una personalitat literària de gran senyor cosmopolita i moderadament conservador del tot inversemblant excepte per a Salvador Sostres. Al llarg dels anys, Valentí Puig ha imaginat tota mena de maneres per cridar l’atenció, per dibuixar una singularitat literària de bona arrel romàntica, una aura d’escriptor maudit amb què perfilar-se enmig de l’irritant resplendor dels seus companys de generació, l’angèlic Miquel Bauçà, l’exuberant Biel Mesquida o l’incisiu Guillem Simó. De l’escàndol, de ser un maleït pot néixer l’interès. Fins i tot a través de la provocació pública, de l’oprobi. Encara que sigui de la traïció. O si més no de vindicar-se com a cràpula, com a escriptor de sexualitat poc convencional. És a partir d’aquest univers mental que neix Barcelona cau, una novel·la breu sobre els darrers dies d’un quintacolumnista a la Catalunya republicana.

Llegeix-ne més »

La lluita per la vida

Baltasar Porcel i Francisco Umbral en una fotografia de 1972

[Antologia] Baltasar Porcel. El cel i la terra segons Baltasar Porcel/ El cielo y la tierra según Baltasar Porcel. Traduccions castellanes de Josep Sarret, Raimon Artís i Felip Tobar. Ediciones Destino, 300 pàgines. 20 euros

Fascinador, intuïtiu, lluitador, resistent, fabulador, polèmic tothora, entusiasta, Baltasar Porcel (1937-2009) és on sempre va voler ser, fora de l'abast de la casualitat i de la contingència, d'aplaudiments i controvèrsies, sol amb ell sol, inabastable amb una obra literària de milers de pàgines, sol, ben sol davant de la posteritat, davant del judici imprevisible de la història literària. Escriptor de verbs i no pas de substantius, de dinàmiques i no d'idees ni de realitats travades, d'energies que mouen i transformen el món perquè no només pertanyen al món sinó que són el món. Porcel va ser un perfecte exemplar de l'home fet tot sol, del principi venjatiu en contra de la fatalitat que s’inspira en El comte de Montecristo, un dels seus llibres de referència. ¿No tenim prou perspectiva i sensibilitat per comprendre'l? L'èxit popular de Porcel s'ha pogut envejar, reconegut per la crítica i afavorit amb la prístina distinció del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Sense oblidar la seva transcendencia pública i la seva influència política com a columnista, del tot indiscutibles, és just que aquesta antologia no es limiti al literari. Encertadament els responsables del volum, Emili Rosales i el seu fill, Alexandre Porcel, s'han proveït també de deu dels seus millors articles publicats a La Vanguardia. Segons l'opinió de Lluís Foix en el pròleg al volum tercer de les seves Obres Completes, Porcel va crear "un estil inconfusible i propi". Les seves conviccions polítiques, inequívocament democràtiques, van ser sempre contràries a tot tipus de dictadures, ja fossin de dretes o d'esquerres. En efecte, el gran mallorquí va criticar "de manera sistemàtica i exacta el comunisme en totes les seves formes, sense considerar-lo mai millor, ni en teoria, que qualsevol pinochetisme. " Porcel o el culte a la llibertat.
Una llibertat que s'insubordina, si molt convé, contra la gramàtica i tot, fins i tot contra certes convencions de literatura i de la lògica. La seva és una obra intuïtiva i destra que neix de la passió i busca la professió, la utilitat pública lluny de qualsevol preciosisme. El missatge abans que res. És curiós que Porcel no hagi estat definit (quan ho és amb total claredat) d'escriptor engagé. Que el seu engagement no sigui marxista no el priva d'aquest merescut títol com a autor compromès amb la política, fidel a la seva pròpia idea de l'anarquisme, que certament pot esdevenir liberal-conservadora en la seva repulsió als dogmes i a la idea d'un estat. Com passa amb Umbral o fins i tot Valle-Inclán, la seva és una literatura profundament espanyola, que va ideològicament de l'idealisme, ja sigui socialista o carlí, cap al liberalisme parlamentari.
El referent de Porcel no és Villalonga ni Pla: és Camilo José Cela, de qui va ser col·laborador i negre, i més genèricament, el tremendisme espanyol. Ho confirma aquesta perla negra inèdita i avui recuperada, Els gegants, el capítol inicial d'una novel·la històrica mai no continuada, centrada en Joanot Colom, l'heroi de la revolta mallorquina contra l'emperador Carles Quint. Ens submergim un cop més en el magma del estil Porcel més pur, en la seva obsessió pel poder, per la construcció del propi destí, per l'ànsia cega de llibertat, per l'ambició al gegantisme com a ideal únic i vanal. El to cru el combina amb un lirisme clàssic contraapuntat de llengua popular, grollera i realista. La violència omnipresent, les situacions truculents, grotesques, el dramatisme ferotge, el barroquisme exuberant del llenguatge. A Porcel li agraden les situacions tràgiques, de dolors profunds, d'aquest patetisme cruel que singularitza la gran tradició espanyola del Siglo de Oro davant el Grand Siècle o del teatre isabelí a Anglaterra. Ja sigui el captiveri dels soldats de Napoleó, les ràtzies sarraïnes o els negocis immobiliaris en la Catalunya del XXI de les seves celebrades novel·les, a tothora trobem la crònica de La lucha por la vida. Una novel·la tremendista de Baroja, prologada, vés per on, per Porcel a finals dels seixanta.

(Publicat a La Vanguardia el 2 de desembre del 2009. Traduït i amb esmenes)

Llegeix-ne més »