[Ressenya]
Ada Castells. Pura sang. Premi Sant Joan Unnim 2012. Edicions 62, Barcelona,
2012. 285 pàgines.
Segons la nota editorial de
contracoberta aquesta nova novel·la guardonada amb els 35.000 eurons del darrer
premi Sant Joan explica la història d’una dona que troba “el terror d’una família
que amaga un secret.” Seria fantàstic que fos veritat i que la passió per
descobrir aquest enigma et fes empassar-te totes aquestes pàgines corprès d’emoció
i de felicitat. Però no. ¿I què us pensàveu? Lasciate ogni speranza o voi che entrate. La pell del llibre, l’estil
que sempre delata, és dissuasori, més que elemental, previsible, avorrit, mandrós,
industrial Taiwan, en el que la condició femenina de la protagonista-narradora esdevé
l’excusa perfecta per exhibir els pitjors tòpics i prejudicis en contra de les
dones. I en contra de la literatura. Si l’autor fos un senyor mereixeria presó
perpètua: sensibleria, superficialitat, inestabilitat emocional, cursileria, gregarisme,
vanitat i materialisme. Amb unes bones cuixes, això sí. I ganes de pintar, de
figurar. Tot molt grandiloqüent i existencialista. Perquè Sílvia Reixard, la
prota, no és una pintora. És una “gran” pintora. I la història no és un drama
sinó una tragèdia majúscula amb pobres nens innocents i bufons, amb adults travats
i perversos que els volen, ui, xuclar la sang. Tot plegat amb molta incontinència
lacrimal. Una mena d’alzamorisme light barrejat amb llavinisme extrafort a la
vella manera de les novel·les roses de Folch i Torres. No hi ha ni construcció
de personatges, ni d’ambients. No hi ha evocació ni anàlisi, ni trama ni emoció,
ni somni ni realisme. Ni cap ni peus. ¿Ridícul? No arriba ni a això.
