Màrius Carol, impostor

[Versión española a continuación (↓) ]

[Crònica] Fins ara Màrius Carol (1953) sempre havia estat preocupat per conjuntar corbates amb camises i per aplicar-se produits de beauté (homme) deixant el periodisme als professionals. En conseqüència, va fer carrera a l'ombra de la Casa del Rei (d.g.m.a) amb exercicis de contorsió i genuflexió realment sorprenents fins i tot per a les millors marfantes birmanes. Sé que un dels dies més importants de la seva vida fou quan, per fi, va abandonar l'avinguda Meridiana per instal·lar-se principescament (d. m.) al Turó Park on diuen que l'aire és més fi i el classisme arrogant esdevé atmosfèric. Això sí, sempre amb una suposada gentilesa, aparent bona educació i sentit de l'equilibri. O això penses. Fins que, espontàniament, vas i coincideixes amb ell als urinaris de la redacció de La Vanguardia del carrer Pelai i el clisses. El glamurós es pixa la corbata de seda. 

Llegeix-ne més »

Una novel·la sobre la degeneració

[Ressenya] Ada Castells. Pura sang. Premi Sant Joan Unnim 2012. Edicions 62, Barcelona, 2012. 285 pàgines.

         Segons la nota editorial de contracoberta aquesta nova novel·la guardonada amb els 35.000 eurons del darrer premi Sant Joan explica la història d’una dona que troba “el terror d’una família que amaga un secret.” Seria fantàstic que fos veritat i que la passió per descobrir aquest enigma et fes empassar-te totes aquestes pàgines corprès d’emoció i de felicitat. Però no. ¿I què us pensàveu? Lasciate ogni speranza o voi che entrate. La pell del llibre, l’estil que sempre delata, és dissuasori, més que elemental, previsible, avorrit, mandrós, industrial Taiwan, en el que la condició femenina de la protagonista-narradora esdevé l’excusa perfecta per exhibir els pitjors tòpics i prejudicis en contra de les dones. I en contra de la literatura. Si l’autor fos un senyor mereixeria presó perpètua: sensibleria, superficialitat, inestabilitat emocional, cursileria, gregarisme, vanitat i materialisme. Amb unes bones cuixes, això sí. I ganes de pintar, de figurar. Tot molt grandiloqüent i existencialista. Perquè Sílvia Reixard, la prota, no és una pintora. És una “gran” pintora. I la història no és un drama sinó una tragèdia majúscula amb pobres nens innocents i bufons, amb adults travats i perversos que els volen, ui, xuclar la sang. Tot plegat amb molta incontinència lacrimal. Una mena d’alzamorisme light barrejat amb llavinisme extrafort a la vella manera de les novel·les roses de Folch i Torres. No hi ha ni construcció de personatges, ni d’ambients. No hi ha evocació ni anàlisi, ni trama ni emoció, ni somni ni realisme. Ni cap ni peus. ¿Ridícul? No arriba ni a això.

Llegeix-ne més »

El boicot de Planeta

      

[Crònica] L’imperi de Planeta, l’imperi dels Lara, s’ha construït i conservat fins avui gràcies a la propietat elàstica. Gràcies a la capacitat per a la deformació reversible —i a la necessitat— el ballarí de revista José Manuel Lara Hernández va esdevenir successivament capità de la Legió durant la Guerra Civil, mestre, empresari, editor i aristòcrata. Va flexibilitzar fins a tal punt la seva anatomia que es va adaptar per igual als despatxos de l’amiguisme franquista i als territoris inhòspits de l’edició barcelonina on s’arraulien, vençuts i ganuts, tot de rojos i separatistes. La concòrdia nacional va començar, de fet, en aquell àmbit: els uns hi posaven els diners, els altres el talent i, com en el cas de la medusa, es feia de més i de menys. Per això un comunista tan conspicu como Manuel Vázquez Montalbán parlava tan bé de Lara. O, per això, els Lara parlaven tan bé d’un indesitjable social com Terenci Moix. La capacitat de ser pràctics, plàstics i mal·leables ha anat continuant impertorbable fins als nostres dies, com tothom pot constatar cada 6 de gener durant la proclamació dels premis Pla i Nadal a l’antic Ritz de Barcelona, davant de tot de polítics i escriptors. L’elasticitat i l’ambigüitat són completes. ¿Com entendre, si no, que el nom de Josep Pla faci de teloner d’Eugenio Nadal, ínfim escriptor, i tothom ho trobi tan natural? Als salons del gran hotel es veuen deambular tot d’escriptors catalans, fins i tot independentistes , fent tot de balls, fins i tot bons zapateaos, a major glòria dels Lara —Jordi Llavina, Hèctor López Bofill, Sebastià Alzamora, Eva Piquer, Gaspar Hernàndez—, seguint el mestre Pere Gimferrer. Tan il·lustrat com és pronuncia “Seis (6) Barral” enlloc de “Seix Barral” perquè l’espanyol fa més cosmopolita. Enlloc de Barcelona es menja tan malament com en aquell banquet però puc testimoniar que Baltasar Porcel, any rere any, s’empassava impertorbable aquell ranxo com un califa acostumat als millors dàtils.

Llegeix-ne més »

Màrqueting AELC per Jaume Cabré amb rotet a Sòria

[Crònica] A Sòria s’ha aplegat un esbart de savis de les quatre grans llengües de les Espanyes i han acordat atorgar els guardons de la Crítica. A Sòria, els de la facció catalana, els de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), han donat un premi a Jo confesso de Jaume Cabré i un altre a Pagèsiques de Perejaume, establint d’aquesta manera una contradicció grossa, un oxímoron, una greu confusió, un abús. Perejaume és gran pintor i gran poeta del nostre moment escàpol, el discret imprescindible, l’ufanosa qualitat catalana i el prestigi internacional, l’antònim de camarilles, de màfies literàries, de subrepticis culturals. Ai, ai, Perejaume ets el continuador de la tradició fecunda del nostre trobador Bernat Martí que va fins a Narcís Comadira passant per Pere Serafí, Alexandre de Riquer, Rusiñol i Dalí, entre ploma i pinzell, entre tot de llenguatges potents i opims. Ai, ai. A Sòria han anat pel pedregar i han dit que el llibre de Perejaume es diu Del campesinado, i no. I que Jo confesso és el millor llibre de narrativa. I tampoc. Com diu Jaume Cabré “on es reconeix l’escriptor és en l’estil, en la manera de tractar el llenguatge”. És exactament on vam descobrir que era un impostor. Com quan un personatge de Jo confesso es penja d’una “biga corcada”. Que no. Ara tornaríem a repetir el que vam dir i no cal. Jaume Cabré és fet i deixat estar. 

Que a Sòria els de l’AELC li hagin donat un premi a Jaume Cabré sí que fa sentit i s’hi reconeix l’estil. Al capdavall Jaume Cabré va ser el factòtum, el capo de l’AELC durant molts anys de llagoteries i de besamans amb els uns, d’advertiments secs amb els altres. Són molts anys de carrera literària, són molts de dies en les carreres i s’entén que els filocapristes li donin el premi de Sòria. Jo, una vegada, a Montpeller, vaig deixar a Cabré una corbata de les meves —blava amb aspes blanques— perquè anés a un besamans, pobre tio, ei, Galves, enrolla’t que el Cabré ha d’anar presentable, tu. 

Recordo també com si fos ahir quan vaig conèixer els bons mètodes de l’AELC, era l’any 1998 i els diamants podien ser més grans que el Ritz. L’any abans m’havia fet càrrec de la major part de la secció de literatura catalana del suplement de l’edició espanyola del Diccionario Bompiani, on fins aleshores només hi sortien tres o quatre escriptors catalans. Com en un vaga japonesa vaig redactar tot d’entrades noves, més de vuitanta, que si faltava Carner, que si no hi era El quadern gris, ni Villalonga, Rodoreda, Calders. D’aquesta manera es va produir un fet sensacional. El darrer suplement de la Bompiani en espanyol (1987-1997) té un deu per cent de la literatura universal dedicat a autors catalans quan, ni farts de vi, no som ni el tres per cent de la literatura que es fa al món. Els de l’AELC es van queixar i exclamar perquè ells no hi sortien. Ai. ¿Com m’havia pogut deixar en un diccionari de literatura universal a n’Antònia Vicens? No t’hauries d’haver deixat na Vicens, cony, que mana molt a l’AELC i es fa amb en Jaume Matas, el president balear. 

Naturalment a mi tot allò me la bufava perquè aleshores ja preparava una edició del Tirant lo Blanc i altra feina tenia. Però és cert. Al capítol XCVIII no hi vaig saber veure la premonició, i nois, el clàssic quan té raó la té. Gent del jurat de Sòria, vosaltres, Lluïsa Julià, Àlex Broch, Anna M. Gil, Joan-Josep Isern, Jordi Llavina, “sou gent desconeixent, que sou tals com los àsens de Sòria, que van carreguats de or e menjen palla. E per ço crech que tot deu ésser burla e no u dieu sinó per enganar-me”. Jo confesso és una mala novel·la, digueu el que digueu. Un patafi, això sí, molt ben promocionat. Però com que la transcendència del premi de la Crítica és escassa, espero que, si més no, hàgiu fet un bon dinar. Fa molt bonic tot de defensors de la pàtria i de la cultura catalanes anant a fer el rotet a Sòria.

Vegeu també: http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2011/09/la-novella-de-novelles-de-novelles-de.html

Llegeix-ne més »

Subirana, pa i peix

Jaume Subirana, Xè premi Gabriel Ferrater

[Poesia]. Jaume Subirana. Una pedra sura. Desè premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater. Edicions 62, 55 pàgines, Barcelona, 2011.

[Ressenya] Subirana no escriu seguit i perxò els seus llibres són fets i refets amb el temps detingut, amb la respiració serena que imposa l’ombra d’un dubte i l’escaldament d’un gat potejant entre misteris. Cada vegada més, els seus són libres pensats des de l’íntima desconfiança i des de la més gran lentitud, tot just abans de repensar-se —els dos dits fent creu amb la boca—, de vegades poeta congelat, perplex sempre, ja està entès, amb sentit del pudor i del ridícul, que són la mateixa cosa, deixant les ditades de la dificultat pertot, i en un català, precisament perxò, entenedor i entenimentat. Com que Subirana dubta i es descreu cada cop més, els seus llibres s’entenen millor i millor es deixen entendre de mica en mica, això sí, mostrant pla l’entusiasme de l’esforç, el dibuix ordenat del sembrat, amb línies ben dretes i ben dispostes, exactes, realistes, sòbries, deturades en un temps magistralment serè. D’això en diuen cultura.

Llegeix-ne més »