La veritat de les mentides

[Assaig. Erich Auerbach. Dante, poeta del mundo terrenal. Traducció de Jorge Seca. Acantilado. 296 páginas. 24 euros ]

A Istanbul també van arribar molts refugiats fugint d'una Europa en guerra i es va crear un ambient com el que mostra el film Casablanca. Erich Auerbach (1892-1957), alemany i jueu, culte i elegant, encara que havia lluitat pel Reich com a soldat durant la Gran Guerra, va haver d'escapar dels nazis i, en la seva ruta cap als Estats Units, es va dirigir a l'oest per l'est, assolint el 1936 la frontera turca. Mai no va sentir, tanmateix, la pulsió, la crida de l'Orient, ni es va dirigir a l'estat d'Israel: es va encaminar insistentment a Occident, a Amèrica. Es va quedar a Istanbul alguns anys com a professor a la universitat, escrivint, una mica com en Rick, el personatge de Bogart que sembla no voler deixar la ciutat, que només vol sobreviure camuflat entre molts d'altres. Tanmateix, Auerbach, físicament, s'assemblava més a Victor Laszlo, el personatge que interpreta Paul Henreid, el nòvio fi i idealista de la Bergman. I, intel·lectualment, és un dels grans orgulls d'Alemanya, un dels mestres europeus que ens han ensenyat a llegir. Amb només Mimesis i Dante, poeta del mundo terrenal, el seu nom ha passat a la història recent com un triomf de la capacitat de comprensió, com un avenç de la intel·ligència, o el que, en paraules de René Wellek, és nogensmenys que "una conquesta positiva de la nostra civilització". Pocs comentaristes han aportat tant, han enriquit, com Midas, tot el que tocaven.

Mimesis va ser escrit majoritàriament a Istanbul entre maig de 1942 i abril de 1945, sense gairebé cap llibre, notes ni suports. El llibre es va anar imposant com una inèrcia, com una voluntat i enteniment de la prodigiosa memòria d'Auerbach i avui s'ha convertit en un model internacional de capacitat lectora. Naturalment no és una manera sistemàtica de fer sinó més aviat una disposició mental, una manera d'aproximar-se al món interior de la consciència del lector, a la raó per la qual un determinat llibre se'ns clava en la vida i ens desvetlla protagonisme. Quan agrada. Successor de Leo Spitzer en la càtedra de Marburg, Auerbach continua i aprofundeix la seva anàlisi històrica de l'estil (majoritàriament sobre literatura francesa però sense oblidar grans llibres anglesos i alemanys). Perquè la literatura, abans que cap altra cosa, és forma, com s'esdevé amb qualsevol de les belles arts. La divisió tradicional del món antic es fa pertinent gràcies a la seva influència al llarg del passat i encara en el nostre present. Són els famosos nivells estilístics, compostos de, primer, l'estil humil o còmic, el mitjà o realista i, finalment, el sublim. Molts prejudicis han nascut d'aquí i, així, i per posar un exemple, Dario Fo com que és un bufó mai no hauria merescut el Nobel. O qualsevol poema sempre serà superior a una novel·la, o una novel·la a un conte. El classicisme seria doncs la rigorosa separació d'aquests estils mentre que altres èpoques els barrejarien sense escrúpol. La mescladissa porta a adoptar, per lògica, un estil mitjà en el qual es realitza més obertament el que podríem anomenar realisme. O el que el lector jutja més realista. El que imita millor la realitat. Aquesta imitació, quan s'aconsegueix, quan a ulls del lector sembla verdadera, autèntica (real), és quan ens commou per la seva veritat, pel seu realisme. És el que Auerbach denomina mímesi.

El seu primer gran treball sobre aquest concepte va ser Dante, poeta del mundo terrenal, publicat a Berlín el 1929, un any després de la versió completa del Mein Kampf. En la nostra tradició l'element mimètic deu molt a l'aparició del cristianisme i a la popularització de la vida de Crist, precisament com a model que s'ha de seguir, d'imitar. Mescla perfecta de vida quotidiana i humil i de sublimitat divina. A la que cal sumar dues tradicions literàries contraposades però essencials: la jueva de la Bíblia i la grega d'Homer. D'aquesta intersecció (substituint Homer per Virgili i les lletres llatines) sorgeix la Commedia de Dante, d'aquestes dues maneres diferents de realisme, d'aquestes dues maneres de veure el món que és la síntesi medieval. Dante s'estableix com a alternativa a l'idealisme de la literatura dels trobadors i es presenta a ell mateix com a realista, com a fusió entre un estil humil i un altre sublim, el que es denomina "realisme figurat". És el crèdit que com a llibre "verdader" té la Commedia malgrat el seu viatge d'ultratomba i els seus morts. El real no només és l'aparent, també els somnis, les idees, l'imaginari, la religió, les conviccions són tan reals com el paper en el qual el lector està ara llegint Dant. Abans amb els gravats de Doré, ara amb les tintes de colors de Miquel Barceló, demà amb altres il·lustracions però permanentment nou i actual perquè aconsegueix semblar-nos verdader.

(Publicat a La Vanguardia el 7 de gener de 2009. Traduït i amb esmenes)

Llegeix-ne més »

La televisió engreixa, tu diràs!

He sortit a la tele i em diuen que ho pengi. Ho penjo. Ara vaig a fer feina. Sí, que m'he d'aprimar ja ho sé. Què us podria dir.... que no semblés Martí i Pol?

Llegeix-ne més »

Els enigmes del Pare Brown

[Narrativa. G.K. Chesterton. Los relatos del Padre Brown. Traducció de Miguel Temprano García. Acantilado. 1.172 páginas. 33 euros ]

Dir Chesterton (1874-1936) és dir sorpresa. Entreteniment sense límit, literatura que mai no cansa, que manté la tensió del lector fins a la darrera pàgina i el fa pensar, li afina els sentits. Aquesta és la primera obligació dels grans escriptors, fer-se llegir. Borges el va comparar amb Kafka i amb Poe per les seves històries prenyades de malsons, les seves excitants formes de l’horror. Sens dubte els seus llibres més populars van ser els de la sèrie de contes policials protagonitzats pel Pare Brown, una divertida paròdia i al mateix temps una reinvenció vitalista del gènere, on res no és el que sembla i en el que el final sempre és insospitat. Aquesta nova edició espanyola, traduïda amb mà mestra per Miguel Temprano, inclou no només les cinc col·leccions de relats, també tres històries recuperades recentment i inèdites en espanyol. Però, ¿quin és el prodigiós secret del Pare Brown, quin és el misteri de la seducció que desperta en el lector? Ho podem veure des d’una perspectiva detectivesca.

El crim: “Vostè va atacar la raó —va dir el Pare Brown—, i això és mala teologia.” El delicte és la irreflexió, la estupidesa, la manca de racionalitat, el criminal no només és malvat, també és estúpid tot i els seus aires de grandesa i el seu aparent poder. Contra la lògica del facinerós, sempre freda i sense humanitat, hi ha el mètode Chesterton. El Pare Brown és un sacerdot catòlic, despistat i rabassut (la seva silueta recorda intencionadament la del propi Chesterton, característica que es va haver de suprimir en l’adaptació cinematogràfica a càrrec d’Alec Guiness). El coneixement que té de l’ànima humana el fa infal·lible.

La víctima: De la mateixa manera que les novel·les policials tradicionals acostumen a tenir una considerable càrrega de denúncia social i de defensa dels més desfavorits, les víctimes en les històries del Pare Brown són persones indefenses, preses que no són cap proesa seriosa. Des d’un altre punt de visa, la víctima són les aparences, un món que sembla concret i fiable però que es revela inconsistent. La víctima és el nostre pretès coneixement de la realitat.

La perquisició: el mètode de mossèn Brown és només aparentment contrari a la lògica. La seva actitud és humil i serena, per això sempre veu el costat innocent i senzill de les coses, el que l’arrogància intel·lectual no pot controlar. En El secreto del Padre Brown, el protagonista revela el seu mètode. S’identifica amb el culpable, pensa en els detalls del crim. El busca posant-se dins la seva pell. A més a més, és un curiós exercici de pietat cristiana.

La intriga: Chesterton planteja les seves històries com en un somni, com si el narrador no acabés d’entendre exactament el que s’esdevé, tot inquietant el lector i posant en escac les seves conviccions més profundes. Amb un estil ben literari, amb grans encerts estilístics, sorprenents metàfores i paradoxes que mai no acaben, amb sucoses descripcions, paisatges impressionistes, la història es va desenvolupant amb un interès que augmenta, ben pendent de les convencions socials. La brevetat dels contes dóna molta emoció a la trama.

El mòbil. La crueltat humana porta al lladronici i a l’assassinat. Escriptor catòlic, Chesterton vol convertir les seves històries en paràboles amb sentit religiós, afortunadament sense aconseguir-ho. La solució no apareix en identificar una disfressa, una careta o una porta amagada. La trobarem a la nostra ment, en un parany psicològic: una fal·làcia, una superstició, un hàbit mental, un clixé sense sentit. Aquests són els mòbils del crim.

El culpable: El dolent, com el professor Moriarty en les històries de Sherlock Holmes, és Flambeau. Els casos que semblen tenir una explicació sobrenatural i miraculosa acaben rendint-se a l’imperi de la raó. El culpable sempre té un còmplice: ser previsible, vulgars. La nostra estupidesa.

(Publicat a La Vanguardia el 24 de desembre de 2008. Traduït i amb esmenes)

Llegeix-ne més »

Me olvidé de vivir

[Poesia. Jordi Julià. Planisferi lunar. Editorial Moll, 96 pàgines. Premi Mallorca de Poesia 2007. 8 euros]

Jordi Julià (Sant Celoni, 1972) és un poeta impressionant. M'agrada molt el seu català ferm i genuí, que t'atrapa i et sedueix. I la riquesa dels jocs literaris que fa, els divertiments mig en broma mig seriosos, els pensaments laberíntics, els excursus errants i extemporanis, l'atreviment adolescent, l'extraordinària capacitat de treball, la freqüent emulació de Gabriel Ferrater. Amb Hiverns suaus (2005) va sorprendre tothom en transvestir-se i demostrar un cop més la inexistència de la literatura femenina (la que exhibeix els genitals com a identitat) i, per torna, l'escassa, feble consistència d'allò masculí, i fins i tot la fragilitat i rompiment de qualsevol personalitat humana, sempre a la intempèrie. Hi ha qui el va acusar de ser un escriptor acadèmic, no només per la seva condició de professor de Literatura a la universitat, sinó pel seu món privat, molt més cultureta que no pas sincer. Això tant li és perquè la literatura no es construeix amb sinceritat sinó amb ofici. Tant se'ns en dóna si a Madonna li agrada besar-se amb una noia, em val si la creeiem o no i si aquest gest ens satisfà. Mai no s'ha aconseguit explicar perquè menjar paella és viure la vida, la de debò, i llegir Poe és no viure del tot, com si llegir no ens omplís la vida més que certs petons. ¿On pot ser aquesta vida que val la pena de ser viscuda? No en l'aventura amorosa sinó en la nostàlgia del món perdut.

“També escric per l'enyor d'un món vellíssim,

i en la imaginació tinc llocs i gent

que no han tornat mai més, i les paraules

que vaig sentir-me dir, i la figuera, símbols materns.”

En la perillosa tradició de la sinceritat sentimental, Julià ens parla en la vella llengua de Sant Celoni de la seva infantesa, de la seva família, del paisatge natural que encara testimonia el que ens arrisquem a oblidar. Aquest és un bon llibre però no sembla sensat descriure quan un es mira al mirall com “veure el teu reflex en el llac vitri” i potser la seva infantesa sigui massa previsible, amb els seus fruits secs, els gats i els gossos, les magarrufes. És un dels grans i ens té avesats a molt més. Se'n recorden d'aquella cançó de Julio Iglesias, del que significa?

(Publicat a La Vanguardia el 10 de desembre de 2008. Traduït i amb esmenes)

Llegeix-ne més »

Una nova casa però la mateixa biblioteca

No ha parat de créixer i he hagut d'anar a viure en una casa més gran. Conservar aquesta biblioteca m'ha costat tots els esforços i per mantenir-la he sacrificat moltes coses. Ara me n'adono; fins a quin punt no puc escriure sense alguns llibres, sense ternir-los parats i en ordre. Potser sí que podria escriure sense la biblioteca però aleshores sense tenir-ne un de sol. El bloc havia quedat suspès però ja m'hi poso, torno ara mateix. Veig que tothom ha fet, no obstant les vacances, la seva feina. Em fan rirue alguns comentaris, vés. I demano perdó als amics que m'heu trobat a faltar. Com fa la llegenda heràldica de Guillem el Silent... "je maintiendrai"

Llegeix-ne més »