[Èpica] Jaume Vallcorba. Lectura de la “Chanson de Roland”. Seguida de la traducción de la gesta al español. El Acantilado. Barcelona, 2010
He tornat a aquest llibre com es torna al vi aspre, com qui torna a pujar una muntanya, com qui se’n va cap a casa. I és que Jorge Luis Borges sempre té raó i l’èpica és la poesia dinàmica i fervorosa dels orígens però també del futur, com proven amb empenta el western i les guerres galàctiques. El destí em reservava aquesta sorpresa. L’any 1987 vaig abordar la lectura de la Chanson de Roland, en el mateix lloc i moment que Jaume Vallcorba interrogava el venerable poema de la guerra i escrivia les notes per a la seva Lectura, publicada a Sirmio en 1989 i que desvela molts dels seus antics secrets, la seva perfecta arquitectura. Feta per ser recitada com un encanteri, la Cançó, que els joglars proclamaven en alta veu, amb percussió, amb el caient de fatalitat de la rima, fent voleiar les espases damunt dels caps, en castells, viles, prats, fins i tot enmig de les batalles, és un prodigi de passió franca i de lucidesa amarga. És el poema de Carlemany, el poema del pare, l’emperador que va retornar Barcelona a Europa l’any 801 amb el sacrifici de la gesta. Però els poemes no els fa la musa sinó l’esforç intel·lectual de qui sap narrar. No sabem qui va escriure la Cançó però sí sabem que aquesta no és una història de realitats sinó de veritat inquieta.
L’aventura és coneguda i té l’olor avinagrat de la venjança. Carlemany ha conquistat ―que no ‘reconquistat’― tota l’Espanya ençà de l’Ebre deixat de Saragossa que és dalt d’una muntanya. El rei de la ciutat, Marsili promet rendir-s’hi i, com demana Roland, s’hi envia Ganeló, el seu sogre, que no hi vol anar. Per venjar-se’n, l’orgullós ambaixador trairà tothom. El rei moro atacarà, així, la reraguarda de l’exèrcit dels francs que comanda Roland, compost per vint mil soldats i pels dotze pars de França. El combat serà cruel, la batalla serà un carnatge. Tot i el valor que demostren els francs aviat queden reduïts només a seixanta. És aleshores quan, a contracor, Roland fa sonar el corn per demanar ajut a Carlemany, el seu oncle. Però és massa tard. Quan arribi els moros hauran fugit i Roland i els dotze pars seran morts.
La nit s’acosta i es fa impossible perseguir els enemics. És aleshores quan Carlemany fa que Déu aturi el sol ―quin moment extraordinari― i aconsegueix exterminar els moros que fugen. Marsili, però, es refugia a Saragossa i, amb l’ajut d’un immens exèrcit de l’emir de Babilònia, Baligant, planta cara als francs. Serà la llegendària batalla de Roncesvalls que hauran de resoldre en un combat singular Carlemany i el noble, savi, emir, que també porta una barba blanca. La victòria serà per als cristians però serà una victòria amarga. Un cop a França, Auda, la promesa de Roland mor de pena i Ganeló serà jutjat. El combat aleshores esdevé judicial: el traïdor serà al capdavall esquarterat i els seus familiars penjats. Acabada la venjança, Carlemany es plany de les penes que li han desfet la vida; ha perdut Roland i plora estirant-se la barba, desconsolat. Vol dormir i oblidar, està cansat, però l’àngel Gabriel li recorda que Déu el crida per a nous combats.
La intenció de la Cançó és ascètica. Pren un fet històric i el fa abstracte, etern com la lluita entre el Bé i el Mal. Vallcorba s’adona de la reiteració simbòlica del número set, de la negativitat de la major part dels personatges sarraïns que tenen noms derivat de la paraula “mal”. I, sobretot, de com s’equipara la passió i el sacrifici de Crist, la victòria del derrotat en vida però vencedor de la mort, amb la gran derrota militar de Carlemany. La derrota és victòria. Però ¿i la victòria?
(Publicat a l'
Avui el 30 de setembre del 2010)
.jpg)
