Els ulls de José Cendón

Plàcid Garcia-Planas em fa mirar unes fotografies de José Cendón que, penso, encara el tenen segrestat a Somàlia (http://www.poyi.org/64/23/first_01.php). El Plàcid no només és valent, és reporter de guerra, que és una altra cosa més que valent, i això acollona i entusiasma. Ho tinc vist de sempre; a les festes sempre està envoltat de noies que volen saber coses de la guerra i ell les hipnotitza. Concretament estic mirant les fotos que van guanyar el primer premi d'Afers Contemporanis de la World Press Photo de l'any 2007. M'agrada especialment la mirada respectuosa i alhora penetrant de Cendón sobre els límits de la naturalesa humana. Qualsevol dels bojos que retrata no són sinó qui podriem ser o qui, potser, hem estat. Mirar la vida a la cara, sense por, i veure que el rei Lear o Alonso Quijano no son comèdia. Que La Nau dels Bojos, en aquell conte de Sànchez Piñol no és només una execel·lent lectura de Michel Foucault. Quantes persones no veiem que diuen o fan coses estranyes, quants desequilibris mentals no haurem vist en els darrers mesos, quants vegades no ens haurem sorprès a nosaltres mateixos amb errors de la ment inesperats i que, de sobte, ens gelen l'ànima. També n'hi ha que mai no s'equivoquen i que tenen una salut mental estupenda. Que sigui per molts anys.

Llegeix-ne més »

Prestidigitació (carreres i tribunes)

[Assaig. Xavier Roig. La dictadura de la incompetència. La Campana, 2008. 186 pàgines. 14 euros]

Ens ofereixen divulgació sobre l’estat actual de l’economia però acaba sortint una denúncia apassionada i un intent d’identificar els responsables del desori. Més o menys exagerats o parcials, aquests llibres solen guanyar-se l’entusiasme dels que ja estaven convençuts d’entrada. Son llibres per aücar conviccions, per fer-li la rosca al lector que pensa com tu. Hi ha els encesos partidaris de l’economia de mercat sense controls i, per altra banda, els defensors de l’intervencionisme de l’Estat. ¿Qui és el canalla? ¿El capitalisme sense mida o la incompetència del sector públic?

Segons Xavier Roig (Barcelona, 1957) no hi ha pas dubte. Com a exdirectiu de multinacionals, empresari, professor de màster de globalització i columnista en l’Avui, la incompetència de l’Estat enfonsa l’economia, arrosegant-ne al darrere la societat. El seu discurs és directe, però tot sovint cau en el simplisme. L’encerta, i molt, quan desprestigia certes polítiques d’esquerres, quan les espolsa sense manies, i quan denuncia la marginació de la societat civil en favor dels buròcrates i dels que viuen, directa o indirectament, dels diners del contribuent. És denigrant que els parlaments espanyol i català tinguin el 72 i 68 per cent, respectivament, de diputats que venen del sector públic. O que l’educació s’estigui enfonsant, soterrada per la manca d’esforç, de disciplina, i per entossudir-se en valors que ja s’ha vist que són caducs.

Però no tots son jutjats amb el mateix regle. Roig enderroca el seu propi discurs quan només és dur amb els uns i mai no ho és amb els altres. ¿Com es pot criticar l’intervencionisme de l’Estat sense recordar que el proteccionisme va salvar l’economia catalana productiva que no podia competir amb Mànchester? ¿Com es pot oblidar que els empresaris catalans no inverteixen en cultura com els nord-americans, i només pensen en l’esport? ¿De la diferència entre Cambó i De la Rosa? ¿I els rics de Nova York que inverteixen en el Met i que aquí van deixar de mantenir el Liceu? ¿Com es pot dir que “al Liceu hi ha molta gent que només hi va a fer el merda?” ¿N’hi ha molta? ¿Quanta? ¿I quanta n’hi ha a la llotja del Laporta? Dades, arguments sòlids, i no pas desqüalificacions genèriques ni batalletes personals com l’avi Cebolleta, li prego si em fa el favor. ¿Amb aquests llibres l’assaig català pot anar pel món?

[Publicat a La Vanguardia el 19 de novembre de 2008. Traduït i amb esmenes]

Llegeix-ne més »

Cinema Paradiso

Benvinguts al paradís

[Narrativa. Xavi Sarrià. Històries del paradís. Editorial Bromera, 2008. 160 pàgines. 15 euros]

La literatura de gran consum és la cantada, ¿ho veus o què? On abans hi havia tot de llibres en l’habitació adolescent —i no tant adolescent, simplement a la cambra pròpia que deia la Woolf— ara hi ha munts de cedés de música i una tele. On abans hi havia la gent que llegia llibres de cavalleries fins a perdre el seny —o del Coyote—, o històries d’ultratomba —Dant, Frankenstein, Rulfo— ara hi ha cançonetes que es repetixen com un parenostre. On abans hi havia les xiques toves llegint novel·les roses ara hi ha les nétes d’aquelles mateixes màrfegues escoltant Estopa, Antònia Font o Coldplay segons els gustos i tal.

No s’ha canviat molt perquè abans, les aüeles, les iaies de les iaies de les nostres iaies si alguna literatura consumien eren els romanços populars, les històries recitades, cantades o, fins i tot, les cançons dels trobadors, que ara ens les vénen només com si fos lletra quan no són més que grans cançons de tota mena de manera. Quan un colp li van preguntar a Gabriel García Márquez quin era el millor poeta viu de França ell va contestar —perquè aleshores el poeta vivia, clar— que Georges Brassens. El mateix podríem dir de la literatura contemporània d’ací, on Raimon, Pau Riba i uns quants més han escrit textos molt millors que molts que van per la vida de poetes. No, no diré noms. Però que em porten un poema dels d’ara millor que La mar respira calma i me’l tatuaré al cos.

Ara la darrera moda és que els cantants escriguen un llibre. No es pot comparar amb el fet que el Serrat i el Llach s’hagin posat a fer vi, perquè el vi encén la casa i encén la vida. Ni tampoc estem parlant de llibres que recullen les lletres de les cançons com l’inigualable Lletrarada de Riba (Proa). Ara es fan llibres independents de la feina de cantants. En Lluís Gavaldà dels Pets ens parle de la seua experiència com a pare a Estic prenyat (La Campana) i de la seua manera de veure el món a Treballs de camp (Cossetània). I Joan Miquel Oliver dels Antònia Font ha publica amb gran èxit El misteri de l’amor, un llibre sentimental on ens inquieta tant com amb allò del batiscafo socialista. Vet ací que Xavi Sarrià, valencià nascut a Barcelona (1977), aconseguix cridar l’atenció del lector independentment de la seua faceta com a líder del grup Obrint Pas amb un llibre de contes, de flashos, com en un zàping trepidant i juganer. Sorprenent. Des de les aventures d’un mosquit cadet portador de la malària a un xic que escapa d’un assassinat en massa en una escola de Finlàndia, passant per vivències de kurds expatriats, de nipones que vessen sexualitat per internet, exiugoslaus aterrits, formigues que volen ascendir socialment i trapezistes que desafien la llei de la gravetat. L’actualitat dels diaris, tota la conflictivitat del món s’agarra al text en una espiral impressionista de violència, confrontació, sexualisme i fortes dosis d’idealisme, de sentiments a flor de pell.

No puc dir que aquest siga un llibre que m’agrade però és un excel·lent inici per a un autor que ens tenia acostumats a cançons de protesta a toc de gralla, a vindicacions enfervorides de la pàtria encara no nascuda des de la perspectiva fusteriana del Sud. La contundència del rock en els concerts ambientats amb pots de fums i llums de colors, l’èpica de les causes nobles i carregades de raó es troben a cada pas d’una manera de narrar molt minimalista i directa, on no hi trobem ni un gran estil ni una capacitat narradora gaire convincent, però, i això és el més important, Sarrià aconseguix no fer cap error ni escriure cap estupidesa. El seu llibre no té la pretensió ni el narcisisme de la literatura que es pretén literària ni cap de les bobaes habituals en els autors novells, que sempre acaben descobrint-nos la Mediterrània i que es revelen més ambiciosos que capaços. Sarrià és sensat i té la frescor i la desimboltura d’una Najat el Hachmi, la voluntat de mai no ser pesat ni pretensiós. No hi ha la malícia d’un Albert Pla ni el lirisme palpitant d’un Jaume Sisa però atrapa els lectors que simplement volen passar l’estona i ser confirmats en les seues conviccions morals i —¿per què no dir-ho?— polítiques.

(Publicat a TimeOut Barcelona el 21 de novembre de 2008. Amb esmenes)

Llegeix-ne més »

Fer com Mozart (Una nit en l'òpera)

Fer com Mozart és el gran repte. L'alegria encomanadissa, la serenitat de la gràcia, de la disposició a la millora constant. Una felicitat que és indiferent a la misèria humana perquè és molt més forta. La porcellana de Mozart és més dura que la roca del dolor, aquest és el miracle. El perdó com a fórmula autènticament revolucionària a desgrat dels guillotinistes de París. La fidelitat sexual com a ideal mai no assolit i l'amor com el gran entusiasme que tot ho capgira i dóna una vida nova, com deia el Dant. La representació del Liceu del dia 14 de novembre va ser extraordinària, amb veus poc conegudes però de gran categoria i capacitat. ¡Quina Susanna! (Ainhoa Garmendia) Deh, vieni, non tardar, oh joia bella... La determinació de tornar-se a trobar com a conjur contra la fatalitat. La dignitat i la bellesa de la veu de Maite Alberola (Comtessa d'Almaviva), Joan Martín-Royo (Fígaro)....

Llegeix-ne més »

Per començar

Mai no m'hauria imaginat en 1992, quan vaig publicar la meva primera ressenya al diari Avui, que el món literari que conec s'assemblaria tant al film dels Germans Marx, Un dia en les carreres. Parlo dels dies bons, on la viva competitivitat i el nerviosisme poden arribar a ser divertits i sempre s'acaba topant amb la part contractant de la segona part, amb cavalls desbocats, joqueis, cavalcades i muntades, amb metàfora i també sense cap figura retòrica. Dels dies dolents no diré res. També deixo la imatge que presideix el bloc sense identificar ni comentar perquè ¡hi ha tanta gent per entretenir encara! Aquest principi és el que sustenta, de fet, la literatura i el cinema i el més segur és que el desvagament ha dut la navegació errant de qui m'està llegint precisament fins aquí. Aquest bloc és, per tant, una manera de passar l'estona dels uns i de l'altre.

Pel que fa als comentaris crítics que formaran el bloc, s'interessaran preferentment en la literatura però no seran els únics perquè els llibres mai no es llegeixen sols i, tot d'una, ens ensenyen a mirar amb ganes una cosa que no coneixíem o no valoràvem prou. Aquest no és un començament dels començaments, què més voldria, sinó un punt i seguit de moltes altres coses que venien abans i que ja aniran sortint si molt convé. S'ha de dir que m'aixoplugo sota algunes consideracions del Poloni d'Edmund Wilson, sobretot quan diu que:

"L'escriptor no pot esperar justificadament cap crítica seriosa dels recensors i, de fet, malgasta l'energia i els nervis quan s'entusiasma o s'indigna per qualsevol cosa que es pugui escriure sobre els seus llibres.

Les ressenyes poden tenir cert interès per a l'autor si sap com llegir-les; però no serà capaç d'esbrinar-hi gaire res sobre el valor de la seva obra. Si el vol saber haurà de dependre d'altres fonts, com ara els comentaris que es fan en converses informals i els indicis del seu efecte en altres escriptors (això no obstant, tenint sempre ben present que, potser, en tota la seva vida, mai s'arribi a valorar la veritable excel·lència o la mala qualitat del que ha escrit), una incertesa per a la que sempre hem d'estar preparats. Mentrestant, l'escriptor ha de llegir les ressenyes que li han fet no com un veredicte d'un Tribunal Suprem de crítics, sino com un seguit d'opinions fetes per persones amb diferents graus d'intel·ligència que, per casualitat, han tingut alguna mena de contacte amb el seu llibre. Veient-ho des d'aquest punt de vista, se'n pot aprendre alguna cosa, encara que sigui de manera escadussera."

Llegeix-ne més »