Fa més d'un any de la publicació d’aquesta novel·la d’anomenada, que molts han qualificat d'original, d’inesperada; fins i tot de rocambolesca. Assemblar-se al Rocambole de Pierre Alexis de Ponson du Terrail és una bona cosa perquè vol dir que el lector s’entreté i se’l predisposa a l'aventura. El doctor Freud assegura que la gran aventura és llegir el passat i, des d’aquesta perspectiva,
Maletes perdudes pot ser entesa com una subjectiva i enjogassada vindicació dels orígens, dels orígens biogràfics de l’escriptor, ben a prop del memorialisme del seu títol més recent:
Els castellans. En un altre
lloc vaig defensar que Jordi Puntí era un escriptor de mèrit i ben coratjós perquè, quan pocs s’hi atrevien, havia gosat penetrar en un territori particularment aventurós en els seus primers llibres —
Pell d’armadillo (1998),
Animals tristos (2002) i
Set dies en el vaixell de l’amor (2005)—. M’estic referint al territori tabú del que més s’abomina, el del sentimentalisme amorós. Els escriptors solen anar de dandis i és sabut que l’escriptor dandi mai no s’enamora perquè o bé és una debilitat que passa o és que no vol enganxar-se a la droga més dura i més dissolvent, la de l’amor adotzenat i vulgar que cristal·litza com una fisiologia, que desvetlla la primària necessitat d’estimar i de sentir-se estimat, en cru.
En els seus tres primers llibres Puntí va anar a buscar què és l’amor. No l’amor dels savis o dels herois que o bé fan de l’existència una autodisciplina rigorosa o bé un teatre a la recerca d’autor. El que Puntí va anar a buscar per descriure’ns-el és l’amor de la immensa majoria dels humans, el dels que, sense educació sentimental que els valgui, acaben enfangats en les pitjors cançons ensucrades que arreu se senten, en les infames telenovel·les, encadenats als
nomeolvides i abocats a la reconstrucció d’una accidentada porcellana de can Lladró. Són els protagonistes sociològics de l’infantilisme generalitzat que ara es porta, de la superstició social que identifica l’amor com la darrera oportunitat de realització psicològica personal. Ara Puntí ha volgut continuar per camins poc recomanables la seva aventura personal, en un exercici d’interrogació de la memòria, l’herència i la identitat. Amb
Maletes perdudes, ha anat a buscar quina és la força del record en el present. El record autèntic i l’induït, la nostàlgia del passat i del que mai no s’ha viscut. Com Telèmac al començament de l’
Odissea ha anat a buscar el pare. Aquesta és, i en clau de comèdia, una faula sobre el destí individual i les lleis familiars de l’herència que s’imposen a l’atzar. Sobre el determinisme social, la llibertat individual i el desarrelament que se’n deriva.
L’argument de la novel·la és tan peculiar com secretament homèric. Gabriel Delacruz és un camàlic que es dedica al transport internacional de mobles amb dos companys de feina, Bundó i Petroli. Orfe i sense cap lligam consistent, concep la vida de manera interina, provisional i aproximada. Per això li agrada viure errant, sotmès a l’excitació de la contingència, duent mobles d’un lloc a un altre d’Europa i, per això, aprofita l’avinentesa de les grans distàncies que ha de recórrer per experimentar vàries vides paral·leles. Per una banda té quatre fills amb quatre dones diferents. Per altra banda és un jugador, un il·lusionista, un estafador, un mentider, un fabulador. Té quatre fills a quatre països diferents que duen el mateix nom, Christof de Frankfurt, Christophe de París, Christopher de Londres i Cristòfol de Barcelona. Quatre famílies que, en certa manera compatibilitza, i que li permeten ser alhora quatre pares diferents i alhora la mateixa persona. O no ser ningú. No és una casualitat que Ulisses sigui també un astut il·lusionista, un manipulador. I que es presenti com a “ningú” davant el temible ciclop. Aquesta és, certament, una novel·la iniciàtica que recerca els contorns de la identitat humana també a la manera homèrica de Jules Verne.
En va haurem de buscar alguns dels principals trets de la versemblança tradicionals en la novel·la o en les convencions més realistes del gènere. És una faula que s’assembla molt a un somni elaborat minuciosament on el món està força deformat, estilitzat i, de vegades, fins i tot idealitzat. La ingent quantitat de records, de maletes perdudes, de paquets sostrets o extraviats, d’objectes, d’idiotismes lingüístics, de records històrics, d’ambients, en definitiva, de notes d’època, no es correspon en absolut a les que són pròpies de la biografia personal de Jordi Puntí (Manlleu, 1967) sinó a la generació que podríem denominar dels seus pares. De la mateixa manera que els camàlics de la novel·la roben records als seus clients en forma d’objectes,
Maletes perdudes és un enorme fresc de 450 pàgines que ret homenatge a la generació immediatament anterior, busca enardidament el món del pare i prova, molt psicoanalíticament, d’omplir la seva sonora absència amb una asfixiant aplega de materials, absolutament bulímica. En aquest llibre no sobra ni una línia perquè és la història impossible de convocar, hamletianament, el fantasma del pare.
La necessitat de saber no es resigna i és una necessitat inconscient que taral·lareja la melodia d’Èdip. El relat està estructurat, per tant, a partir dels avatars de l’amor, de l’amor dels quatre fills que recerquen l’ombra estimada a qualsevol preu. El temps literari permet establir aleshores una actitud d’espera, una anàlisi minuciosa que supera els retrets morals i que s’aboca amb decisió cap a l’optimisme més sincer, profundament bonhomiós i viril, sovint tenyit de calculada ingenuïtat. La figura del pare és simultàniament el gran culpable i també pot ser el boc expiatori en el que tota una comunitat hi posa els seus pecats, la necessitat de responsabilitzar algú dels desastres de la pròpia consciència. Els mites i els fantasmes de la tradició permeten al lector que es protegeixi de la naturalesa, que intenti conciliar les pulsions a través de la cèlebre transferència o transfert, entre el pare i el fill inquisidor. Sempre estem transferits al pare perquè no podem ser sense el pare: aquesta és la maleta perduda que acaba trobant el lector al final d’aquesta ambiciosa novel·la. I tota mort, tota desaparició ens planteja una pregunta que, naturalment, no té resposta. “Gabriel Ferrater (...) s’havia matat feia uns quants dies, es calculava que dijous, però no l’havien trobat fins al dilluns. Vivia a Sant Cugat, tot sol. A més de poeta, era professor a la Universitat Autònoma. Encara no havia fet els cinquanta anys. El Gabriel va rastrejar totes les notícies, però no va aconseguir cap altra informació substancial. No se sabia, per exemple, si havia deixat cap nota o missatge (p. 373).” Amb
Maletes perdudes Jordi Puntí clou la seva particular arqueologia del saber, o del coneixement, com vulguin dir-ne.
